dijous, 24 de maig de 2007

El temps, què és el temps?

M’han abduït (o potser adduït) a la saga amb el títol de Coordinador de Salts en el Temps, Paradoxes i Conspiracions Còsmiques sempre és clar sota la supervisió del MMM o Menecrates el Mega Megalòman aquell que tot ho veu, controla i coordina, senyor de l’univers lúdic i mestre dels daus.
La meva primera aportació, un parell d’idees sobre el temps:

Els viatges en el temps sempre són un problema en concepte, hi ha múltiples universos i cada vegada vas a un de diferent o bé és el mateix, però com es resolen llavors les possibles paradoxes, etc.
L'opció que m'agrada molt és: en realitat no hi ha passat, present ni futur, tot passa a l'hora. El que canvia és la nostra percepció de l'univers. En viatjar pel temps trenquem aquesta percepció i en tornar sempre ho trobarem tot diferent. Per exemple, van al passat, creuen que no han tocat res, però quan tornen descobreixen que no hi ha vainilla. La vainilla ja només és un record a les seves ments. Això passa constantment, els canvis poden ser petits o molt grans, segons les
accions, però com que tot canvia alhora ningú se n'adona, només les
persones que estaven fora d'aquella percepció temporal. D'aquesta
manera també viatjar al futur canvia el present!!!
No hi ha cap possible paradoxa, perquè si viatges al passat i mates a la teva mare, per exemple, quan tornis al present descobriràs que la teva mare és una altra persona, l’únic que sap qui era abans del canvi ets tu.
En aquest tipus d’univers per mi s’hauria d’aplicar el concepte d’entropia 0. L’univers és com és perquè té la forma més sostenible possible, qualsevol fressa (canvi) que s’introdueixi es tendirà a minimitzar per mantenir l’equilibri. En l’exemple anterior la teva nova mare seria algú molt proper (p.e la germana) o algú molt semblant, per tal que el canvi sigui el mínim.

Una altra opció, cada vegada que algun ésser conscient pren una decisió es crea un nou univers, en un s’ha pres la decisió i a l’altre no. Per tant n'hi ha d'infinits, alguns amb petits canvis i d'altres totalment diferents. Normalment aquests universos no interactuen. Quan algú viatja pel temps en realitat va a un d'aquests universos paral·lels i per tant per molt que un PJ faci no canvia res del seu propi univers, ho fa en un altre. Així no hi ha cap possible paradoxa.
En fer-ho, però, posa aquest dos universos en contacte i es comuniquen d’alguna manera, en algun moment crearan un xoc d’esdeveniments que els afectarà als dos. Això dóna opció a fer trames paral·leles online o presencials que en algun moment que interessi al master afectin la trama de l'altre univers.

2 comentaris:

Philodox ha dit...

EL FIN DE LA ETERNIDAD d'Isaac Asimov.
Uns éssers humans es dediquen a controlar el destí de la humanitat des d'una estació anomenada ETERNITAT. Des d'allí es pot viatjar a totes les èpoques, des de l'inici de l'estació ETERNITAT, fins a uns 100.000 anys al futur (no diré perquè , per a no fer spoiler).
Els controladors fan canvis alterant el món, però un cop entres a ETERNITAT, estàs fora del continuum, per tant, els canvis ja no t'afecten. Si la teva mare mor per un canvi, aleshores mor, i tu recordes la teva mare, però vens d'un món que no ha existit mai.
És per això que els controladors estan tots mig sonats, perquè no poden tenir amics fora d'ETERNITAT, tot està canviant massa sovint, i ningú els pot recordar...

Quim ha dit...

Ostia aquesta idea d'estar fora el "Contínium" em sembla molt bona!