dilluns, 26 de març de 2012

La cultura de la cultura de franc

Fa dies que faig voltes a un fet, no pago per gairebé cap dels productes culturals que consumeixo. No em sembla just, però com he arribat a aquesta situació i que vull fer per posar-hi remei?

Sempre he estat a favor de la pirateria, bàsicament perquè penso que l'accés a la cultura és un dret universal i els productes culturals són cars i si bé en pots pagar alguns, per mi és impossible pagar tot el que consumeixo. Per entendre's no faig una distinció clara entre cultura i oci, per mi tant és cultura un llibre de Saramago com un videojoc de Mario, per tant quan parlo dels productes culturals que consumeixo estic parlant de literatura, còmics, música, jocs de rol i videojocs i diaris.

Què considero com a producte piratejat? Que un amic et deixi un llibre és piratejar-lo? Agafar-lo d'una biblioteca és piratejar-lo? Vist des de cert punt de vista la resposta és sí, en ambdós casos ni l'editor ni l'autor reben cap compensació addicional al respecte. Quina és la diferència entre descarregar un pdf d'internet (que algú ha pagat) o agafar-lo en préstec en una biblioteca? Un manual de rol que un del grup compra, però tothom en fa us, no és en certa manera piratejar?

Sempre he combinat productes "comprats" amb productes "piratejats", abans era un gran comprador de llibres i còmics, va arribar un moment, però, que a casa se'm menjaven i vaig començar a superar la fixació en l'objecte, el fetitxisme de la possessió. Ara vaig a buscar llibres i còmics a la biblioteca i sinó els tenen els demanen a una altra; màximes facilitats. Per tant en llibres i còmics despesa zero.
D'adolescent les pel·lícules les gravava de la televisió (quins grans cicles els de la 2) o me les deixava la mare d'un amic, gran cinèfila. De més gran anava sovint al cinema, però en tenir fills n'he perdut l'afició i ara bàsicament me les baixo d'internet, més que res perquè resulta pràctic, sinó les aniria a buscar a la biblioteca. Per tant en cinema despesa zero.
Al principi consumia música essencialment en cassetes copiats. Amb l'arribada dels cds em vaig convertir en un gran comprador, però també m'ha passat el mateix que amb els llibres, n'he superat el fetitxisme en l'objecte i ara me'ls baixo d'internet. Per tant en música despesa zero.
Sempre he considerat els videojocs un producte molt car pel que ofereixen, o sigui que, amb alguna excepció, gairebé sempre els he piratejat i ho segueixo fent. Amb els jocs de rol és el contrari sempre els he comprat originals, però superat el fetitxisme, gasto bàsicament pdfs, molts d'ells piratejats. Si els videojocs i els jocs de rol fossin a la biblioteca els hi aniria a buscar, i al cap i al fi no és internet una biblioteca gegant? Per tant en videojocs i jocs de rol despesa zero.
El mateix puc dir dels diaris, que els llegeixo per internet.


O sigui que tots els productes culturals que consumeixo, o bé provenen de la biblioteca o bé de la gran biblioteca que és internet i per mi de franc. La diferència entre una biblioteca real i la virtual, és que la primera forma part d'una xarxa de més de 800 (a Catalunya), no totes tenen totes les pel·lícules i llibres, però la majoria de títols tenen més d'una dotzena de còpies, mentre que a internet el títol és "un". Mentre la indústria no resolgui aquesta paradoxa el que és ben cert és que si tothom fes com jo, de què viurien els creadors? Per aquest motiu he decidit fer una compra activista i imposar-me la despesa d'entre 20€ i 30€ al mes en productes culturals. Una mena de tarifa plana cultural autogestionada que considero justa.

Tota compra hauria de ser activa i conscient, quan compres un producte estàs implicitament donant suport a una empresa i una forma de fer, has de ser conscient de cap on van els teus diners. Molts cops no et queda més remei que comprar aquell producte i per tant el teu poder d'elecció és limitat, però com deia en els productes culturals la meva despesa és totalment voluntària i per tant puc decidir lliurement a qui dono els meus diners. Els criteris que tindré en compte seran aquests:

- Un producte que m'agradi. Aquesta és la més evident, però no és un factor únic, de vegades val la pena pagar per un producte encara que no t'entusiasmi per algun dels altres factors.
- Un producte en català. La nostra és una cultura petita, i per tal cal fer un esforç per donar-li suport. Tota cultura petita rep la pressió de les més grans, però la pressió de la cultura castellana és enorme, incomparable amb la que pot rebre la sueca, la txeca o l'holandesa, de l'anglès o l'alemany, per tant la implicació ha de ser doble.
- Un producte de Catalunya. La majoria de la despesa que algú realitza és local, per tant quan dones els teus diners a algú del país estàs fent que circulin i afavoreixes la nostra economia, a més els impostos d'aquesta compra van també al teu país.
- Un producte d'Europa. Tot hi que no hi ha una "cultura europea" clara és ben clar que en contraposició a l'americana o l'asiàtica sí té certa entitat pròpia. A més nosaltres formen part d'una unió econòmica i per tant val la pena donar suport als producte de la CEE per davant dels altres.
- Un producte independent. Quan compres un bé cultural la majoria de diners van a les diverses baules de la industria i repercuteix en poca mesura en el creador. Per tant és millor comprar un producte autoeditat.
- Filosofia empresarial. Hi ha alguna cosa de la forma de pensar o actuar de l'empresa o l'autor que vagi en consonància o en dissonància amb la meva forma de pensar. És a dir, utilitza llicències lliures, fabrica els seus productes en local, té una afiliació política coneguda, etc. 

Apa, vaig a pensar en què em gasto els diners.

3 comentaris:

Menécrates ha dit...

Pels criteris que poses hauràs de comprar tots els productes de MAqui Edicions... oh wiat! :-P

Rubén ha dit...

Molt bona iniciativa!

Joan Sallent Rodríguez ha dit...

Estava naufragant per internet i m'he topat amb les teves reflexions.
Personalment considero que tens raó, però a les empreses no els agrada aquest tipus de tarannà: Veuen les xifres de productes piratejats i es fiquen les mans al cap creient que la gent ho compraria si no existís la pirateria.
Per un cantó tenim els usuaris que volem gaudir de la cultura sense límits i per l'altre les empreses que volen que deixem de menjar per comprar els seus productes (encara que estiguin mal fets).

Tenim un dilema.