dimecres, 30 de novembre del 2011

Cançó de gel i foc

Aquesta primavera vam jugar a “Canción de Hielo y Fuego”, de Green Ronin. Els participants vam ser varis, tot i que no sempre hi érem tots: menécrates, nyarla59, mobuttu, albert, eudald i bardic.

Com molts sabeu, el joc està ambientat en les novel•les d’en George R.R. Martin. És un món medieval molt cru, explícit i salvatge, ple de violència, sexe i conspiracions cortesanes, on tot gira en torn a les cases nobiliàries. El reglament, bastant encertat en relació a l’ambientació, comprèn tot el necessari (i més) per dur a terme aquests elements: completa creació i gestió de cases nobiliàries, combats ràpids i mortífers, intrigues de palau i batalles entre exèrcits. Però ja només amb la primera lectura del llibre de regles, es pot arribar a la conclusió de que potser el joc és excessiu. Però anem a pams...

El sistema de joc es construeix sobre una base que és un empeltat bastant curiós de diversos sistemes, però emprant només daus D6. El mateix sistema s’aplica a cadascun dels tres subsistemes en que es sustenta el joc: combat, intriga i guerra. Tot i que els fonaments estan ben trobats i la mecànica és ràpida i senzilla, el joc es complica per l’innumerable quantitat de taules, modificadors i detalls que arriba a tenir. Els modificadors són interminables i les taules són nombroses fins a l’esgotament; cada acció té un modificador diferent, cada habilitat té una taula, i no hi ha una regla general que ho faci intuïtiu. El director de joc, simplement, s’ofega en un mar de taules tant o més abundant que les de Rolemaster (joc amb moltes taules, però que la gran majoria són taules d’armes, de les quals només s’utilitzen aquelles corresponents a les armes que es porten). Per acabar-ho d’adobar, tota la senzillesa i flexibilitat que predica el joc, se’n va en orris quan comences a jugar i veus que el joc fa aigües en molts aspectes. Veient en detall alguns dels apartats, tenim el següent:


  • La creació de personatges és divertida i dóna un ampli ventall de possibilitats, aconseguint un alt nivell d’arranjament i optimització. Menció especial sobre els arquers, que amb poc que s’hi especialitzin, un parell d’ells són capaços de carregar-se, tot solets, a mitja guarnició de soldats sense despentinar-se...
  • La creació de la casa nobiliària és molt completa, molt. Però molt. Es porta pràcticament com si fos un personatge, i les seves característiques van variant al llarg de la campanya, doncs es gestiona i es veu sotmesa als avatars de la història (tot controlat per diverses taules i tirades). Un dels aspectes més importants de la creació de la casa és que dóna un rerefons molt potent per als personatges dels jugadors. També ha de ser emocionant veure la seva evolució (ascendent o descendent), tot i que aquest aspecte no l’hem pogut provar per la limitació del temps de campanya.
  • Jugar amb grup d’aventurers o una campanya amb casa nobiliària? Els tipus d’aventures del joc poden ser incompatibles entre sí segons si es juga amb casa nobiliària o sense ella. Si porten un grup d’aventurers, podran moure’s per on vulguin i segurament serà més fàcil trobar idees d’aventures; però si juguen amb casa nobiliària, l’estil de joc passa a ser molt més d’intrigues i possibles combats de masses, ja que les petites i típiques aventures de joc de rol de fantasia medieval semblen massa incongruents i vulgars com perquè siguin recurrents o presentin un repte dins de la campanya; i això sense fer esment a la disposició de molts recursos que fa que els jugadors pateixin més aviat poc (soldats, criats, diners, logística, animals, etc, etc.).
  • En quant al combat, la mecànica de tirades és realment senzilla, però abans d’arribar a fer una tirada, has d’haver passat per tot un missal de taules, accions, qualitats de les armes, modificadors, etc. La defensa és sempre passiva, i els personatges que es mig especialitzin en el combat, són unes autèntiques màquines de trinxar. I després de tant d’esforç, lectura, tàctica i preparació, el combat dura dos assalts perquè els arquers s’han carregat a tots els oponents des de la distància. En fi, que més val no escarrassar-s’hi gaire, o presentar uns oponents tan devastadors com els PJs.
  • Les intrigues estan ben equilibrades, i són talment com un combat, amb les mateixes característiques, però enfocades a un enfrontament dialèctic (l’actitud és “l’armadura”, les tècniques oratòries són “les armes”, la compostura són “els PVs”, etc.). Es poden aconseguir escenes molt bones, i són el punt diferencial que li donen l’essència del Joc de Trons, però tampoc se n’ha d’abusar. La majoria dels jugadors va coincidir en que el millor moment de l’aventura va ser la intriga final.
  • La batalla de masses no la vam poder provar, però ve a ser com un combat entre personatges a gran escala, però molt més tàctic, i amb moltes taules per donar-li riquesa. Si ets un amant dels jocs d’estratègia, segur que en gaudiràs!
  • Finalment, la informació sobre l’ambientació és bastant escassa i resulta molt útil haver-se llegit com a mínim el primer llibre (o haver vist la sèrie). Sort que no deixa de ser una ambientació medieval clàssica amb una personalitat pròpia no massa difícil de seguir.


Les apreciacions a nivell individual sobre el joc són, en general, força semblants, excepte per a en nyarla59, a qui el joc no li ha agradat gens. Tot i així, hi ha consens en la bona implementació dels tres pilars del joc: combat, intriga i guerra. L’ambientació agrada a tothom, excepte a en nyarla59, qui no creu en ambientacions ja creades per l’obligació d’haver-les de conèixer i la dificultat de posar-se d’acord en l’imaginari; la resta creu que és una bona ambientació i que promet més del que sembla. L’existència de la casa nobiliària també agrada força. El reglament, en canvi, no ha acabat d’agradar a ningú; hi ha la sensació de que el joc és molt complex i no ha estat del tot provat i depurat. En menécrates és del parer que les regles d’intriga són una versió simplista del “duel d’enginys” de Burning Wheel, i en mobuttu no veu ben equilibrat el sistema d’habilitats i especialitzacions; opina que n’hi ha masses i que acaba sent difícil ser bo tant si es generalitza com si s’especialitza. Per acabar, en nyarla59 troba el reglament massa extens, i que al rerefons i motivacions dels PJs haurien de tenir algun tipus de reglament.

Per la meva banda, crec que el sistema està molt equilibrat i ben trobat, però és excessiu (les mancances són fàcilment corregibles). Clarament, es tracta d’un joc per donar-li continuïtat i que l’experiència li pugui aportar la desimboltura de la que manca el reglament; a més, possiblement, la millor opció és jugar la modalitat del Joc de Trons, doncs per jugar a fer el cercatresors podem trobar altres jocs millor preparats per aquest tipus d’afers. D’altra banda, hi ha hagut un xoc d’estils i de dinàmiques de joc bastant diferenciat que sens dubte ha trencat la fluïdesa de l’experiència...

1 comentari:

CalaPopa ha dit...

Afegir-hi que a mi em va semblar un joc en general ben dissenyat, les quatre potes de l'ambientació - cases, combat, intriga i guerra - tenen sistemes propis i regles coherents. No hem va agradar gens perquè és a les antípodes dels meus gustos: "fantasia medieval" "gran quantitat de regles" "simulacionisme"...