dilluns, 19 de setembre de 2011

Tità i fills

A la darrera sessió vam fer un tast de Tità i fills, segon volum de "Al pot petit" de Maqui, un joc perfecte per omplir buits...
Els jugadors són empleats d'una empresa de transport que es toparan amb diferents peripècies durant el seu viatge. Per generar-les s'utilitza unes peces de camí que senyalitzen la ruta i una sèrie de cartes que en generen l'encontre. La dificultat ve marcada per la suma de la peca de camí, la carta i el valor de la mercaderia (la dificultat de la partida). Hi ha un director de joc rotatiu (un dels jugadors) que improvisa l'encontre en funció de les cartes que han sortit.

Juguen: calapopa, bardic, mobuttu, eudald.

Vam estar aproximadament una hora i mitja jugant-hi, mitja hora entre retallar les cartes, explicar les regles i fer les fitxes i una hora de joc real.



Calapopa:
Savi Serafí Soler dels Salamandrins de Sant Sadurní
Poble: Salamandrí
Benedicció: Màgia d'aigua
Valor: Insectes
Espantall: Foc

Eudald:
Janna Urpafilada Ventalesquena 
Poble: Licantrop felí
Benedicció: Urpes
Valor: Animals
Espantall: Mullar-se

Bardic:
Filorit l'escanyolit dels Vilabolets
Poble: Els follets de Molsaverda
Benedicció: Polimorfisme
Valor: La terra
Espantall: La violència

Mobuttu:
Bob El Gegant bon jan
Poble: Gegants d'un sol ull (no confondre amb els ciclops)
Benedicció: Alt i gros
Valor: Nens
Espantall: Rates

Els nostres quatre bastaixos, nous treballadors de Tità i fills, reben l'encàrrec de transportar un mercaderia relativament valuosa (valor 3): núvols de cotó. Es preveia un viatge relativament curt (5 peces de camí). Però al País Llong tot és relatiu i de vegades els viatges més curts són els més perillosos.

Només de trepitjar la nostra primera parada, el poble de Vilatorta, ens vam trobar amb un minotaure que ens va advertir dels perills del camí i va oferir-nos els seus serveis. Però en Bob, com a passerell bon jan que és va contractar-lo a canvi d'una part de la mercaderia. Alguns ens en vam malfiar i mentre en buscàvem informació van aparèixer un colla de pinxos fent el fatxenda i demanant-nos informació sobre el minotaure, que va resultar ser un fugitiu. En Serafí, veient oportunitat de negoci no va trigar a demanar si hi havia recompensa, però en Bob, tot innocentot va dir-los on era. Però el minotaure ja havia esquitllat i els pinxos van pensar-se que ens els volíem rifar va intentar estomacar-nos. Serem passerells, però no covards! Vam rebre algunes garrotades, però fugiren escaldats.

La nostra segona peripècia fou tot pujant el coll de Benventós, on una forta tempesta ens va agafar desprevinguts. Mentre ens dirigíem cap a una cabana de pastor que en Serafí coneixia, els forts trons van espantar els animals (un camell bretorià de tres gepes i un escarabat gegant) i ens va fer perdre part de la càrrega cingle avall. En acostar-nos a la cabana vam veure un grup de cavalls muntats per aquells estranys éssers que s'anomenen humans, i qui primer hi és, primer es protegeix, així que tots a córrer com esperitats cap a la cleda. Però hi vam arribar tots alhora i amb el nostre afany de ser-hi primers vam destrossar la cabana. I allí ens hi tens, xops i emprenyats els uns i emprenyats i xops els altres! Per cert, la calma i la gegantina capacitat de convenciment d'en Bob ens va permetre arribar a una entesa amb els humans, refer ràpidament la cabanya i refugiar-nos-hi.

El nostre darrera encontre en el camí fou el Bradfort, el guardià del pont, que diu a tothom: A partir d'aquí comencen les meves terres i no hi passa ningú que no en sigui nat! El Saví Serafí, fent honor al seu nom, va deixar anar una tirallonga de noms de pobles i personalitats de la zona, enganyant el guardià i podent accedir a l'altra banda del riu. Els altres no tingueren tanta sort i van optar pel tradicional repartiment de garrotades. Gracies a les urpes esmolades de la Janna vam poder travessar el pont tot trepitjant el cadàver de Bradford.




Més o menys acurada aquesta és la crònica de la sessió, van tenir la oportunitat de provar tots els mecanismes de joc (hi vam tenir algun dubte que es va resoldre sense problemes aplicant la lògica), que van funcionar a la perfecció. Pel meu gust potser s'hauria de fer algun retoc, més que res per controlar els grups mutxquins, pouergamers o com es diguin: lligar l'experiència a la mida del camí i lligar la despesa mínima de daus del director de joc al valor de la mercaderia, evitant d'aquesta manera que algun grup avantposi el guany a la diversió.

En resum, un joc perfecte per improvisar una sessió, per omplir buits tot esperant algun company de taula o fins i tot per fer-ne un "campanya". Com va dir en Mobuttu, Tità i fills és com obrir una finestra i que hi entri aire fresc. Un joc que fomenta la fantasia i la imaginació sense cap limitació, els personatges no tenen profunditat, ni cal que en tinguin! L'objectiu del joc és passar una bona estona, sense contemplacions ni compromisos: diversió desfermada!