Els meus pares eren uns hippies dels seixanta i em van engendrar com manaven els cànons de l'època: foten un clau al bosc! "Entre un esbarzer i una argelaga", deia sempre el meu pare. I, és clar, em van anomenar Espina. No sé si per l'esbarzer, per l'argelaga, o per què de "Maries" ja n'hi havia masses a la comuna. I amb aquest nom, què voleu? No podia pas sortir gaire res bo de mi!
El meu pare va veure el final del túnel en un mal viatge, i malgrat no va anar cap a la llum, en passar-li l'entonació, va convèncer a la mare de deixar la comuna. Ella sempre havia estat a favor dels parts naturals i pocs mesos després vaig néixer jo entre margallons, en una plantació al sud d'Espanya que el meu pare havia muntat amb els diners de la remesa de crack que es va treure de sobre en canviar de vida.
Amb tanta planta influenciant-me vaig acabar estudiant botànica. I ja us podeu imaginar els acudits dels companys de carrera. Els molt cabrons, els tinc tots apuntats en una llibreta, amb noms i cognoms. Ells seran els següents en morir...en fi, seguim, que divago.
Tanta era la meva passió per les plantes (o potser fou pels meus encants de noia de camp) que el professor Nap em va agafar com a becària per fer el doctorat al seu Departament. En realitat no es deia Nap, però tothom l'anomenava així pel rellamp de nàpia que portava. El més curiós és que ell també s'ho digués: es veu que algú li havia dit -falsament- que era per què alguna alumna havia comentat la mida del seu entrecuix. I des de aquell moment lluïa el sobrenom amb orgull, ignorant el motiu anatòmic real.
La qüestió és que el professor Nap i jo estudiàvem les propietats d'alguns components tòxics de les plantes i com combinar-los adequadament per produir verins biodegradables. Les empreses de productes d'ensufatar, amb tota la conya aquesta del medi ambient, pagaven morterades per tenir els seus productes bio mata-escarbats! Així anàvem fent fins que jo ja doctorada honoris causa (fixa't tu!), vaig descobrir una nova molècula tòxica d'una planta carnívora de Madagascar, que combinada amb la resina de pi pinyer produïa una urticària de cavall si la tocaves i et fonia els pulmons si en respiraves els efluvis. Allò va ser la bomba! I el professor es va afanyar a publicar-ho a la Nature, amb el "lamentable" descuit de no incloure el meu nom.
De seguida, els fons del departament es van multiplicar per deu, i les factures van començar a incloure acrònims sospitosos: World Accion Resources (WAR), Anti-Terrorist Amalgam Coaltion (ATAC)...i coses així, ja us en feu la idea.
Ara, amb tots aquests diners, som l'enveja de la Universitat, i al professor Nap se li han acabat de pujar els fums. L'avantatge és que jo sóc la seva preferida, i em deixa fer i desfer en les investigacions del departament mentre ell "es reuneix" amb ves a saber qui, i no para gairebé mai pel despatx.
Tanmateix, irònicament, el professor Nap acaba de flairar el meu últim descobriment basat en la resina de pi, d'un pot intencionadament descuidat obert al seu armariet. Ara jau estassat amb els pulmons com farinetes i la còrnia amb butllofes (el nou efecte que he introduït a la fórmula!).
Aviam qui tinc més a la llista...
Versió M&M 3ed.
 |
| Pitja-la per fer-la gran |
 |
| Pitja-la per fer-la gran |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada