Tità i fills

A la darrera sessió vam fer un tast de Tità i fills, segon volum de "Al pot petit" de Maqui, un joc perfecte per omplir buits...
Els jugadors són empleats d'una empresa de transport que es toparan amb diferents peripècies durant el seu viatge. Per generar-les s'utilitza unes peces de camí que senyalitzen la ruta i una sèrie de cartes que en generen l'encontre. La dificultat ve marcada per la suma de la peca de camí, la carta i el valor de la mercaderia (la dificultat de la partida). Hi ha un director de joc rotatiu (un dels jugadors) que improvisa l'encontre en funció de les cartes que han sortit.

Juguen: calapopa, bardic, mobuttu, eudald.

Vam estar aproximadament una hora i mitja jugant-hi, mitja hora entre retallar les cartes, explicar les regles i fer les fitxes i una hora de joc real.

Calapopa:
Savi Serafí Soler dels Salamandrins de Sant Sadurní
Poble: Salamandrí
Benedicció: Màgia d'aigua
Valor: Insectes
Espantall: Foc

Eudald:

Janna Urpafilada Ventalesquena 

Poble: Licantrop felí
Benedicció: Urpes

Valor: Animals
Espantall: Mullar-se

Bardic:

Filorit l'escanyolit dels Vilabolets

Poble: Els follets de Molsaverda

Benedicció: Polimorfisme

Valor: La terra

Espantall: La violència

Mobuttu:
Bob El Gegant bon jan

Poble: Gegants d'un sol ull (no confondre amb els ciclops)
Benedicció: Alt i gros

Valor: Nens
Espantall: Rates

Els nostres quatre bastaixos, nous treballadors de Tità i fills, reben l'encàrrec de transportar un mercaderia relativament valuosa (valor 3): núvols de cotó. Es preveia un viatge relativament curt (5 peces de camí). Però al País Llong tot és relatiu i de vegades els viatges més curts són els més perillosos.

Només de trepitjar la nostra primera parada, el poble de Vilatorta, ens vam trobar amb un minotaure que ens va advertir dels perills del camí i va oferir-nos els seus serveis. Però en Bob, com a passerell bon jan que és va contractar-lo a canvi d'una part de la mercaderia. Alguns ens en vam malfiar i mentre en buscàvem informació van aparèixer un colla de pinxos fent el fatxenda i demanant-nos informació sobre el minotaure, que va resultar ser un fugitiu. En Serafí, veient oportunitat de negoci no va trigar a demanar si hi havia recompensa, però en Bob, tot innocentot va dir-los on era. Però el minotaure ja havia esquitllat i els pinxos van pensar-se que ens els volíem rifar va intentar estomacar-nos. Serem passerells, però no covards! Vam rebre algunes garrotades, però fugiren escaldats.

La nostra segona peripècia fou tot pujant el coll de Benventós, on una forta tempesta ens va agafar desprevinguts. Mentre ens dirigíem cap a una cabana de pastor que en Serafí coneixia, els forts trons van espantar els animals (un camell bretorià de tres gepes i un escarabat gegant) i ens va fer perdre part de la càrrega cingle avall. En acostar-nos a la cabana vam veure un grup de cavalls muntats per aquells estranys éssers que s'anomenen humans, i qui primer hi és, primer es protegeix, així que tots a córrer com esperitats cap a la cleda. Però hi vam arribar tots alhora i amb el nostre afany de ser-hi primers vam destrossar la cabana. I allí ens hi tens, xops i emprenyats els uns i emprenyats i xops els altres! Per cert, la calma i la gegantina capacitat de convenciment d'en Bob ens va permetre arribar a una entesa amb els humans, refer ràpidament la cabanya i refugiar-nos-hi.

El nostre darrera encontre en el camí fou el Bradfort, el guardià del pont, que diu a tothom: A partir d'aquí comencen les meves terres i no hi passa ningú que no en sigui nat! El Saví Serafí, fent honor al seu nom, va deixar anar una tirallonga de noms de pobles i personalitats de la zona, enganyant el guardià i podent accedir a l'altra banda del riu. Els altres no tingueren tanta sort i van optar pel tradicional repartiment de garrotades. Gracies a les urpes esmolades de la Janna vam poder travessar el pont tot trepitjant el cadàver de Bradford.

Més o menys acurada aquesta és la crònica de la sessió, van tenir la oportunitat de provar tots els mecanismes de joc (hi vam tenir algun dubte que es va resoldre sense problemes aplicant la lògica), que van funcionar a la perfecció. Pel meu gust potser s'hauria de fer algun retoc, més que res per controlar els grups mutxquins, pouergamers o com es diguin: lligar l'experiència a la mida del camí i lligar la despesa mínima de daus del director de joc al valor de la mercaderia, evitant d'aquesta manera que algun grup avantposi el guany a la diversió.

En resum, un joc perfecte per improvisar una sessió, per omplir buits tot esperant algun company de taula o fins i tot per fer-ne un "campanya". Com va dir en Mobuttu, Tità i fills és com obrir una finestra i que hi entri aire fresc. Un joc que fomenta la fantasia i la imaginació sense cap limitació, els personatges no tenen profunditat, ni cal que en tinguin! L'objectiu del joc és passar una bona estona, sense contemplacions ni compromisos: diversió desfermada!

Lectures poperes 3tr 2011

Geasa és un joc col·laboratiu i competitiu sobre la la influència del món de les fades en les persones. Pots estar ambientat en qualsevol època i amb qualsevol to, ja que el joc se centra en la relació entre el món mundà i el faèric. El jugadors interpreten dos personatges, un de cada món i no hi ha director de joc. A provar!
M'agrada: El sistema de fer-lo competitiu i involucrar els jugadors sense personatge en aquella escena (gastant daus que després com a personatge et molestarien). Les ambientacions d'exemple (ciència ficció, misteri, horror, històric, fantasia urbana).
No m'agrada: Al joc li manca unes condicions de final que l'enfocarien i en remarcarien el caràcter competitiu.

Freemarket és un joc de ciència ficció de veritat. Una estació espacial, el donut, on la humanitat a fet un pas cap una nova societat, sense diners, sense feina, sense crims, sense mort, però encara amb reptes. Es una genialitat, potser amb cosetes per polir, però un ferm candidat al premi Calapopa d'aquest any.
M'agrada: L'eliminació de la barrera entre el sistema i el món, aquí està tot barrejat. Una ficció innovadora, per fi!
No m'agrada: El perill que el joc es converteixi en un "The Sims" al donut.

Time & Temp és un joc sobre viatges en el temps que utilitza una curiosa taula de paradoxes derivada de les tirades dels jugadors. El tema sempre m'ha interessat, però no he estat mai capaç de jugar-hi.. ho aconseguiré amb aquest joc?
M'agrada: Que siguin uns treballadors temporals (d'ett) els que tinguin un poder il·limitat per viatjar en el temps té la seva gràcia.
No m'agrada: El sistema em sembla complicat per allò que vol aconseguir.

Maid és un joc japonès que busca emular un subgènere i un clixé recurrent al manga, les minyones. Podríem dir que és una barreja de Toon i My Life With Master...
M'agrada: Les múltiples taules, cadascuna més ximple que l'altre.
No m'agrada: Entenc la efebofília (atracció sexual per adolescents) com quelcom normal a la nostra societat, però anar més enllà em sembla perillós i repugnant a parts iguals. Al Japó és diferent, existeix i és legal el lolicon (manga pornogràfic/erotic amb prepubers). Aquest joc no va exactament d'això, però coses com una de les fitxes d'exemple, una minyona d'11 anys lolita i sexy, és massa per mi.

El repte del 17

Queden 17 setmanes per acabar l'any i m'he proposat viure-les en intensitat rolera tot proposant-me un repte:
jugar a 17 jocs diferents abans no acabi l'any.

Rebentaré l'index de roldiversitat dels meus companys de taula? Aguantaran els meus daus, o de tant tirar-los entraran en un bucle?


Ho potser acabaré tocat del bolet, en una espiral de patiment que hem durà directe a un cul-de-sac introspectiu...

17 jocs en 17 setmanes, un repte, una bogeria només apta pels rolers més tastaolletes i agosarats!

Llista prèvia dels 17 jocs, que pot variar segons com (i amb qui):

Burning Wheel, Dread, Sistema Solar, Palladium Fantasy, A taste for murder, Tità i fills, Unknown Armies,
Geasa, A Dirty World, A Penny for my Thoughts, Until we sink, Alien Survivor, Remember Tomorrow, Icons, Mars Colony...

Cthulhu Tenebrós

Escrit amb cert retard (no recordo exactament ni el dia que vam jugar-hi) aquesta ressenya del nostre tast de Cthulhu Tenebrós, el primer volum de Al pot petit de Maqui, així que la faig des de la meva minsa memòria i el meu minimalisme...

Dirigeix: calapopa
Guanyen bogeria: neddam, mobuttu, bardic. 

Per provar el joc vam utilitzar "El asesino de Thomas Fell" una partida gratuïta de "El rastro de Cthulhu" que trobareu a la web de Edge. Les partides gumshoe tenen la virtut de tenir la informació sobre les pistes clarament presentada (per força, ja que el sistema t'hi porta), em dóna la sensació que es poden dirigir perfectament després d'una lectura ràpida i petites repassadetes mentre els jugadors rolegen. En canvi, les partides brp, tenen la informació més dispersa i cal una lectura més profunda abans de dirigir. Com que pateixo de certa mandra endèmica, ves, que sóc un gos, vaig agafar-ne una del rastro.


La partida va transcórrer amb fluïdesa, el sistema de joc es va comportar perfectament durant la partida, ni jo com a director, ni els jugadors, pels comentaris que van fer, no vam trobar a faltar en cap moment més regles de les que hi han. A més el to de joc resultat va ser totalment l'esperat.

Des del punt de vista del guardià va resultar molt senzill i natural donar les pistes gumshoe en funció del resultat de la tirada, no hi vaig tenir cap problema.
L'únic problema que s'entreveu és amb partides amb un to pulp, el sistema no està pensat per aquesta mena d'ambientació, així que caldria una feina d'adaptació de la partida o del sistema.

En resum: El sistema proporciona el to "tenebrós" adequat pel joc, no es troben a faltar més regles, és fàcil dirigir-hi partides precreades no pulp del rastro. Per mi el brp ha mort... el sistema per dirigir partides de Cthulhu és el Cthulhu Tenebrós.

Campanya sí, campanya no

Tant com a jugador com a director de joc he tingut l'oportunitat i el plaer de jugar grans campanyes de llarga duració: La campanya imperial de Warhammer, la Shackled City per D&D 3.5, l'Orient Express i les Muntanyes de la Follia, per la Crida de Cuthulhu, etcètera.

Jugar campanyes llargues té alguns avantatges com ara:

• tant jugadors com director de joc assoleixen un grau d'expertesa en el joc molt alt, la qual cosa en facilita el desenvolupament  i la fluidesa.
• és còmode pel director de joc i els jugadors que no cal que estiguin assimilant contínuament  nous reglaments (la qual cosa porta al punt anterior).
• el jugador experimenta una veritable tranformació del personatge; el veu evolucionar juntament amb la història. Potser és una de les millors sensacions que dóna d'una campanya.
• el director de joc té temps d'explorar diferents facetes del joc o l'ambientació, de tal manera que se'n poden explorar molts i variats aspectes que normalment podrien quedar en segon terme.
• permet una major implicació del jugadors en la història, així com una major vinculació amb el propi personatge.
• moltes hores de joc, dónen per moltes anècdotes i els personatges mica en mica agafen aquella pàtina de "llegenda" que tan ens agrada recordar en forma de "batalletes".

Sens dubte jugar campanyes de llarga duració és un dels plaers dels jocs de rol i per la qual cosa molts dels jocs hi estan pensats (no és fàcil arribar a nivell 20!). És per aquestes raons, i per moltes altres que segur amb deixo -cadascú tindrà les seves-, que molts grups de rol tendeixen a quedar-se en el nínxol conegut d'un o pocs jocs que dominen i dedicar-se a jugar grans campanyes que els reporten mesos (o més aviat anys!) de joc setmanal.

Però des de ja fa un temps ençà hem endegat una altra forma de jugar: aquest cop el grup rota de director de joc, que planteja campanyes curtes de 5 a 12 sessions (aproximadament). Això permet fer un tast (complert, això sí) de diferents jocs, i alhora, quan el director "de torn" falta, provar jocs estil "one-shot".

Quants jocs tens a la lleixa que acumulen pols i no hi has jugat mai?

Aquesta nova dinàmica de grup s'oposa als avantatges abans descrits però per contra ens permet experimentar amb moltes formes de joc, conèixer nous sistemes i ambientacions, en definitiva, satifer la nostra curiositat rolera, experimentant amb un ampli ventall de joc, aprenent alhora a millorar les nostres habilitats roleres (improvització, interpretació, adapatabilitat...). Així mateix, fa que els director de joc i els jugadors s'arrisquin a provar jocs nous sense por a invertir-hi massa temps o cansar-se'n, però sovint amb prou recorregut com per fer-se'n una idea i opinió sòlida.

En aquest sentit, les xerrades post-partida on solem valorar el joc, creen un feed-back i debats molt interessants sobre diferents aspectes dels jocs de rol.

L'Índex de Shannon rolístic

Aquesta llarga introducció em dur a presentar un experiment que estic duent a terme des de l'octubre de 2010. Es tracta d'aplicar l'Índex de biodiversitat de Shannon  a les nostres sessions roleres: considerant cada joc com una espècie diferent (S) i cada sessió dedicada a aquell joc com un individu (ni). 

Com es pot apreciar, els resultats són espectaculars, i l'Index rolístic no ha parat d'augmentar, fent patent la nostra riquesa rolera.

Us animo a provar aquest índex amb els vostres grups de rol i sobretot a provar nous jocs!