Ara, un cop acabada la Guerra de la Llança i amb els exèrcis de Takhisis, reina de la foscor, desfets i desorganitzats, seria molt fàcil mirar als Herois de la Llança i pensar que tota la seva vida van ser com ara els veiem: valerosos, inspiradors i dignes de llegenda. Però no va ser així... o què us pensàveu?
Voleu que us ho expliqui? Doncs pagueu-me una ronda més que començo. De fet podria començar com aquell acudit que diu: "Entra un mag, una minotaure i un cavaller de Solàmnia a una taberna..."
Parlem, però, primer de qui són els protagonistes de la història d'avui (per què hi ha històries per omplir mil i una nits....):
Tot va començar quan Banh Rakyne va abandonar les illes que hi ha més enllà del Mar de la Sang seguint una crida. La crida dels Déus Autèntics, quelcom li deia (ara sabem que amb raó) que la història que ens havien abandonat no era certa. Ella sentia que més que abandonar-nos el que passava era que nosaltres no sabíem on cercar-los. Endinsant-se terra ferma endins va arribar a les estranyes terres de Neraka, en una comarca on hi havia una revolta contra esclavistes.
Allà va conèixer a Lirdas Thin, un aprenent de fetiller també interessat en els poders de l'antiguitat (com bé ja sabem pel seu paper en la victòria final....), i de seguida van coincidir en les seves intencions de viatjar fins trobar alguna pista dels Déus Autèntics.
Així va ser com van arribar a les planúries de Solàmnia. La Ordre dels Cavallers ja no és el que va ser i tot que en les seves fortaleses i biblioteques no van trobar cap bona pista si que van conèixer a Lucien, Defensor de la Corona, amb qui van establir una forta amistat i van esdevenir companys de viatge.
I així és com van arribar fins la ciutat de Wayfold, on un mag erudit de nom Zagreyan els va demanar ajut per netejar una mina on hi tenia el seu laboratori secret d'una plaga de monstres.
Sense dubtar i amb l'energia de la joventut, els nostres aprenents d'herois van arribar fins la mina. Allà es van trobar amb el clan de nans miners que en feia usufructe, que marxaven espantats per la criatura de les profunditats que atacava als mines i els esbudellava amb urpes enverinades...
Però això tampoc va atemorir-los i es van endinsar a les profunditats de la mina. Cercant rastres i seguint les instruccions dels nans van arribar on hi havia hagut els atacs als miners. I algú els esperava!
I no estava sol! La estranya criatura coneguda com el disir va resultar ser un escamot de quatre d'ells, que va caure com una ventada de fam, fúria i dolor sobre els aventurers.
El combat semblava equilibrat, però les poques ferides que havien rebut els aventurers començaven a fer cada vegada més mal... el verí! Fins que al final Lucien va caure inconscient, Lirdas paralitzat pel dolor i Banh va haver de lluitar sola contra la darrera monstruositat. Al final l'enorme garrota de la minotaure va deixar mort al darrer oponent.
Aquesta vegada havíen vençut pels pèls....
