Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa d'aquest autor. Vaig intentar llegir el seu Shotgun Diaries, però la temàtica zombie no m'atrau especialment. També tenia a punt el Houses of the Blooded, però el tamany em sobrepassava. Per sort fa poc vaig descobrir que tenia un joc lleugeret (almenys en número de pàgines) i sobre samurais. Perfecte!
Vaig investigar una mica i vaig trobar aquesta gran ressenya d'Aquilifer. I vaig decidir a llegir-me'l. De fet, si us interessa una bona ressenya jo us recomano que pareu de llegir i aneu a la d'Aquilifer. Aquest text més que una ressenya vol ser un comentari i opinió sobre el joc i (important) sobre el personatge de John Wick.
Es tracta d'un joc on els jugadors interpreten els samurais que fan d'oficials en diversos camps (la guerra, la cort, l'espionatge...) del seu Daimyo (senyor del clan). El joc es desenvolupa en dues temporalitats diferents: les aventures que viuen aquests samurais i allò que influeix els dominis del Daimyo estació rera estació.
La creació del personatge comença per la creació del clan (un tema que ja apareixia en l'aliança d'Ars Màgica i que retrobem, per exemple, en el joc de Cançó de Gel i Foc de Green Ronin). a prtir d'aquí es creen els personatge i ja quasi estem a punt per jugar. El procediment de creació de clan i personatges té un to volgudament ambigu. Hi ha un munt de forats d'informació per omplir. Això es resol , com explico més avall, quan el sistema inclou una mecànica per anar-los omplint. Els apartats que regulen la creació de clan i personatges més les regles de les aventures són les primeres 60 pàgines del manual (que en té 165).
Quan arriba l'hora de jugar l'aventura ens trobem amb un joc innovador: es tracta de construir les aventures a partir d'un esquema molt bàsic, d'un plantejament i dos o tres personatges predefinits pel director de joc. A partir d'aquí el grup va construint la història. Per què aquesta és la gràcia del joc: la història la construïm tot el grup. El sistema és senzill: acumules reserva de daus a partir de les teves característiques i allò que vols fer/indagar, decideixes quants daus apostes i els retires de la teva reserva, tires els daus, si superes una puntuació de 10 per cada dau apostat podràs donar un detall d'allò que has fet o indagat. Més important encara: el jugador o director de joc que tregui la puntuació més alta decideix si l'acció tè èxit o no. Per tant, passar la tirada no vol dir guanyar!
Amb aquest sistema tant bàsic ja veiem de quin tipus de joc estem parlant: un joc on la inmersió en l'ambientació és clau, on els jugadors aporten tant o més que el director de joc i on aquest ha de tenir una capacitat d'improvitzar considerable.
Les següents 25 pàgines expliquen el sistema de les Estacions, de com mllora o empitjora el clan i els seus dominis. Aquesta part, sense haver-la jugat, m'ha semblat massa ambigua, amb regles poc definides. També inclou un apartat de guerra a gran escala que té coses bones (com l'indicador de Guerra que puja o baixa depenent de les accions i que quan arriba a 10 la guerra és inevitable) però també dolentes (l'ús de les milícies i els soldats és un embolic).
A partir d'aquí ( de la pàgina 90 a la 157) hi apareix el personatge, en John Wick, aquests que és odiat i reverenciat a parts iguals. Dedica 30 pàgines de consells als jugadors, barrejades amb descripció del Japó Feudal. La veritat és que molts dels consells que dóna són bons, interessant i enriqueixen la qualitat del joc, el que molesta força és el to de "profeta del rol" que tenyeix tot el text, amb massa referències a la seva persona. I us ho diu un fan de Luke Crane, un dels personatges més egocèntrics del món del rol que conec... però el to de Wick és inecessàriament pedant. I quan arriba a les 30 pàgines de consells per al Narrador/Director de Joc ja és massa. Coses que a altres jocs (com Sistema Solar, Burning Wheel i, inclús, Lady Blackbird) s'expliquen com a normals, millores naturals o evolucions de maneres de jugar aquí en Wick ens els presenta com si fossin els seus descobriments. Al principi fa gràcia, a l'estona avorreix.
El manual acaba amb unes regles optatives sobre escoles d'esgrima i ja esta.
Al principi estava entusiasmat, amb ganes de jugar-lo i dirigir-lo, però a mesura que ha anat passant el text se m'ha fet més dur i ara mateix no sé si el proposaré al grup....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada