El què hi ha sota la foscor

 El què hi ha sota la foscor (What lies beneath the darkness) és un joc gaslamp de fantasia per jugar en solitari amb un personatge monstruós turmentat a les ordres d'una facció. Aquesta és la transcripció de la partida que n'ha sorgit:

Personatge

Missió

La meva facció em necessita per "Protegir + Recurs" abans que l'enemic "Trobi+Esdeveniment" que portaria a la "Destrucció+Valor".

La meva facció em necessita per protegir el Castell de Flankenstein abans que els vampirs descobreixin la reunió de mandataris mundials que hi ha de tenir lloc i evitar que es trenquin les negociations de pau".

Escena 1: 

Situació: Un ball de gala a la mansió Puny d'Ivory (2,2)

Desafiament: Misteri (5,2)

Descripció: Llum i hora (5,4)

Amb l'excusa de dur-hi el meu amo, m'infiltro en el ball de gala a la mansió Puny d'Ivory on corre la brama que els vampirs s'hi reuniran per planejar l'atac al Castell Flankestein. És mitjanit, el cel estrellat i la lluna plena il·luminen una clara nit d'hivern. Les enormes làmpades del sostre projectes llums tremoloses sobre la pista de ball, i ombres sobre els laterals del gran saló on s'arrauleix la noblesa i prohoms de la ciutat a discutir, negociar i complotar.

Em moc en silenci entre les ombres, el meu hàbitat natural, cercant entre els convidats algun senyal que en delati la seva existència vampírica. Per fi, una figura esbelta i andrògina, vestida amb una muda passada de moda s'esquitlla somrient entre els convidats sense notar que el seu reflex és absent en un dels miralls de la sala. Saluda distretament a alguns dels presents, però clarament es dirigeix cap a un racó de la Sala principal. La segueixo, [Em descobreix? Segurament No; donada la meva habilitat de fondra'm en les ombres (6)] però malauradament la meva presència no li passa desapercebuda i gira una cantonada clavant-me una mirada desafiadora. [Em prepara una trampa? Segurament Sí; (5)]

La figura, m'espera a la terrassa, la música clàssica sona lluny, i m'ofereix una copa. 

- "Galather, suposo?" -em pregunta. Assenteixo amb el cap i li prenc la copa que m'ofereix, tot flairant-la per esbrinar si l'ha enverinada. Tot sembla normal.

- "I vostè és?" Si haig de morir aquí, prefereixo saber qui és el meu botxí.

- "Això no és important", em diu. "Només cal que sàpigues que la teva missió ja ha fracassat, el Castell de Flankenstein serà nostre".

- A sí? i com ho penseu fer? (Faig servir el meu poder per mirar de treure-li la informació). [Funciona? Segurament Sí; (1)].

- El meu interlocutor arrufa el front i fa un gest inclinant el cap, com lluitant per evitar dir aquestes paraules, però sense poder-se resistir a la meva veu: "Fa mesos que ens hi hem infliltrat. Les catacombes del castell són un amagatall perfecte".

[Marco a l'agenda personal: Mostrar el poder del teu costat Mosntruós]

- "El que no sabeu és que la reunió no es farà al Castell, heu caigut a la trampa", li etzibo mirant d'enganyar-lo, i trec una daga per degollar-lo amb un moviment ràpid del canell [L'atac té efecte? Segurament Sí; (3)]. El meu oponent s'agafa el coll sanguinolent sense poder pronunciar cap mot. De sobte, surt corrent cap al llindar de la terrassa. Salta la tanca i desapareix entre la foscor.

Escena 2: 

Situació: El pitjor malson de l'Arcibaldo (6,1)

Desafiament: Tasca (3,2)

Descripció: Ànim i atmosfera (2,5)

He convocat a l'Arcibaldo a les rodalies del Castell de Flankenstein per comunicar-li la meva descoberta. Els vampirs infiltrats a les catacombes és la pitjor situació que podria esdevenir-se, tal com indicaven les runes òssies dels seus xamans-generals. Haig de descobrir on s'amaguen els vampirs i si cal, evitar que puguin afectar a la reunió de pau. La nit s'ha cobert i comença a riumejar com un un presagi del què s'acosta.

El castell està custodiat per soldats austriacs i, malgrat els meus poders d'ombra, la nostra presència

podria no passar desapercebuda. Així que decidim recòrre a un antic ritual del llibre dels enigmes per transportar-nos directament a les coves sota el castell. [El conjur finciona? Segurament Sí; (3)]. Llegeixo les paraules màgiques del llibre dels enigmes i una aura màgica ens envolta. De sobte un esclafit implosiona al nostre voltant i ens transporta al nostre destí.

[Marco a l'agenda personal: Revelar un misteri de un dels meus trets (conjur de teletransportació)]

Escena 3: 

Situació: la batalla per la terra maleïda (5,6)

Desafiament: Resistencia (4,4)

Descripció: Clima i natura (1,4)

Ens trobem en un complexe de coves calcàries humides i fredes. El silenci és escruixidor, trencat només pel xipolleig de les gotes caient de les estalactites. Avancem per les coves fins que arribem a una enorme sala on es veuen els fonaments del castell. En el seu centre un grup de figures de pell pàlida es troben abraonats sobre uns cossos, com si fossin hienes alimentant-se. Més d'un centenars d'altres vampirs pengen de les estalactites amb els braços arreplegats sobre el seu cos mirant l'espectacle amb avidesa esperant el seu torn.

És clar que un niu de vampirs s'ha establert sota el castell esperant la reunió de pau. Es el moment d'actuar. Però com es pot lluitar contra tot un niu vampìric? La sang d'home llop és verinosa pels vampirs, així que li suggerim a l'Arcibaldo que doni la seva sang per enverinar els cossos dels què s'alimenten els vampirs. [l'Arcibaldo està disposat a donar la seva sang? Segurament No; (1+6=7)]. Sorprès i enfadat pel comentari s'hi nega rotundament i endut per la ràbia deixa anar un lladruc que ressona per tota la cova i alerta als vampirs. El nostre amagatall a quedat al descobert i ràpidament els vampirs s'organitzen per atacar la nostra posició.

L'Arcibaldo em mira disculpant-se. Podria fondra'm en les obres i abandonar-lo a la seva sort. Però el meu deute m'ho impedeix. Així que desenvainem els nostres sabres i sortim a un altell, esquena contra esquena, per lluitar per les nostres vides. És qüestió de vida o mort. [Sobrevivim a la batalla? Segurament No; (6)].  Els ulls de l'Arcibaldo s'encenen i el seu cos comença a transformar-se en crinos mentre em fonc en les ombres per atacar des d'angles innesperats als confiats vampirs. Amb poderosos cops de sabre l'Arcibaldo parteix els cossos no-morts com canyes i els meus precisos atacs separen els seus caps de la resta del cos. Sorpresos per el tomb que està prenen la batalla, els vampirs supervivents es transformen en boira i fugen per les escletxes de la cova amb les cues entre cames. La batalla del Castell de Flakenstein arriba a la fi amb la nostra visctòria.

Sobrevivim per lluitar un altre dia més.

[Marco a l'agenda personal: Treballar per pagar el meu deute]

[Marco a l'agenda de la facció: Guanyar el control d'un territori]

FI

Com que tenim 4 marques a l'Agenda podem millorar 4 trets:

Horror: Els poders s'enforteixen i aprenc a llegir la ment dels meus oponents.

Facció: La batalla del castell de Flankenstein m'ha donat notorietat dins el clan de les urpes blaves, i m'ascendeixen a General, malgrat el meu origen humil.

Amulet: El llibre del enigmes es vincula a mi, i alguns dels seus conjurs de protecció es queden tatuats a la meva pell.

Deute: l'Acibaldo em considera el seu igual i quedem sovint d'amagat de les nostres faccions.

Història feta per Lluc B.P. i Quim B. C.

Ens hem quedat de pedra (alments alguns...)!

Les races joves, com humans i mitgerols, són impetuoses, fugaces i erràtiques. Com les guspires que salten del ferro roent al trempar-lo a cops de mall. Ja sé que els nans som apassionats, però sabem el que volem, i si ens enfoquem som invencibles. No hi ha res que no es doblegui davant la voluntat nanesca, com un martell empunyat per Thor...

Per això no em va estranyar que tornessim al poble amb el seu legítim senyor i ens trobéssim que la mílicia ja s'havia venut a l'impostor Maxime Le Clocher. Clar que pretendre aturar a dos nans de les Muntanyes Paganes amb una palissada i quatre fletxes.. abans que el paladí hagués desenvainat el bran ja érem a dins.

Vam acompanyar Sir Olvart al costat de la seva dona, veient (a partir de l'estranya actitud de'n Jeremy) l'estrany respecte al matrimoni que tenen els humans... i ell ens demana que recuperem el control de la vila. Però el paio va i diu que no ve! No m'ho podia ni creure, però en Jeremy diu a tot que si, per tant vam posar fil a l'agulla. Sobretot per alliberar als vilatans de l'actitud tirànica de Maxime. Mentre en Jeremy reptava a en Maxime a un duel d'honor, l'elf, el meu germà i jo vam obrir una porta a la força i vam entrar. Eliminades les poques resiostències vam tornar la vila a quii pertocava. Per fi vam poder fer un àpat calent i una cervesa fresa!

L'endemà Sir Olvart demanà a Jeremy que portéssim a en Maxime LeClocher a la justícia. Això pels humans vol dir dur-lo davant un altre noble (jo l'hagués deixat sol a dalt d'un pic nevat en plena tempesta de llamps i que Thor fes la resta...). En aquest cas dur-lo a la cort del Baró Alder (a uns 8 dies de camí).

Per no mostrar el verdader motiu que fa que segueixi a Jeremey vaig dir que ens interessava anar-hi. I així vam començar el viatge de nou. Això si, aquesta vegada amb queviures i un bon barril de cervesa!

Un cop creuat el bosc de Hellfax comencem a veure que la temporada de collir pomes ja està acabant, i ara toca fer sidra! M'encanta la sidra! No té el cos de la cervesa però té una alegria que em recorda a la mainada del meu clan jugant a cuit i matar per la mina...

Però no tenim ni temps en pensar en provar alguna de les sidres locals quan en Maxime és atacat per un basilisc... mentre feia les seves necessitats! JAJAJAJAJA

De veritat que els humans són graciosos... per què va en Jeremy a salvar-lo... i es queda de pedra! JAJAJAJAJAJA

Aguantant-nos el riure carreguem als dos "figures" al carro i ens arribem fins al proper llogarret. Allà ens expliquen que hi ha una vídua, la Sra. Billing, que té una recepta contra la petrificació: fregar als afectats amb oli de gónades de basilisc! JAJAJAJAJAJA

Estic rient tant que quasi m'oblido de les pregàries del vespre...

Ens afegim a la festa local, socialitzem i en Bredwalt, el clergue de la vila, ens ofereix acompanyar-lo en una missió: localitzar i recuperar el tresor de Valandar, l'antic re, "Rei fou i Rei serà" diuen d'ell. El clergue té la localització de la cripta secreta que Mathor el seu mag de la cort li va construir per enterrar-lo amb els 12 cavallers més valents del seu regne. La cripta està situada pel bosc de Fenning i s'hi ha d'arribar abans de la lluna plena de Sant Miquel per poder trobar la entrada.

Un cop pactat el repartiment del tresor (ell es quedarà el 10% del que poguem carregar, té bona vista el paio...) encetem el camí...

Eliminant poders malèfics... la Dama Blanca és morta!

El bosc és estrany, com si fos més producte dels encanteris de la Dama Blanca que de la Mare Natura. Per sort Thor ens acompanya, llamps, trons i un bon aiguat. Amb aquesta força de part nostre ningú ens podrà vèncer. La claror ens guia fins una clariana, precedida de fites amb runes diabòliques. Em bull la sang i tinc ganes d'acomtre contra tot el mal que veig per aquí. Agraeixo tenir el meu germanet al costat, no acabo de veure clar si l'humà i l'elf són de confiança...

Apareix davant nostra una cova, ple d'espelmes al mur que l'envolta. I de sobte dos cans infernals surten de la cova per atacar-nos. Ben bé que estem sobre la pista correcta, aquestes criatures deuen ser les guardianes de l'esperit infernal. Les eliminem sense gaire problema i entrem dins la cova.

Sembla ser una curiosa construcció de roca i arrels que s'autososté en forma de cúpula. Al centre destaca una columna gruixuda coronada per un bressol de pedra (veure els esquemes del meu germà). Llampmemati si no és aquí on l'esperit infernal fa les seves bruixeries malèfiques per treure la vida a nadons innocents!

mapes de Bhen-Ytöh

La sala és buida, tot i les brases al foc. Seguim endinsant-nos i arribem a un espai terrorífic: estalactites i estalagmites omplen l'estança, una bassa d'aigua negra i espessa al centre i les parets plenes de petites gerres de ceràmica segellades... que després descobrirem que és on l'ésser infernal emmagatzema l'esperit dels nounats que mata... i n'hi ha centenars!

Però no tenim temps a pregar per les seves ànimes que la criatura es forma enmig de l'aigua negra. Fent ús dels poders de l'Infern ens empeny, ens encanta i ens ataca, i aprofita el caos i la foscor per tornar a la sala del bressol abans que acabem amb ella. Allà ens espera una sorpresa, doncs Sir Olvart i la resta d'encantats per les males arts de la Dama sorgeixen d'entre les parets d'arrels i s'abraonen sobre nosaltres!

El combat és caòtic i a mort. En Bhen-Ytöh intenta impedir el ritual, elf i humà ajuden tant com poden però sembla que tenim les de perdre. Les forces del Mal no sadollen mai la seva sed de sang... al final rebo tantes ferides que caic inconscient. De cop em desperto, com curat per algun poder celestial desconegut. Entre tots vencem a la Dama amb l'ajut de la espasa antiga, que en Faervel descobreix com usar adequadament, quan ja en Bhen-Ytöh estava encantat per la Dama i es disposava a atacar-nos...

Morta la Dama, l'estructura es col.lapsa totalment, com la mateixa fondalada on estava, el bosc i la muntanya recuperen el terreny que havien perdut davant aquest poder malèfic, ara ja derrotat.

Cansats i ferits parem a descansar, aprenem del que ha passat i compartim la experiència. Els companys em comenten que qui m'ha salvat de la mort és aquell enutjós esquirol, que va aprèixer del no-res, però jo no m'ho acabo de creure... mai han estat animals de poder de Thor els esquirols...

A la cerca de la Dama Blanca...

La vila governada per Sir Olvart està en silenci.  La milícia ha abandonat els llocs de guàrdia i les portes de la palissada romanen obertes. Els habitants tanquen porticons i s'amaguen. Apenes fan foc i pengen amulets a les portes, com si això els hagués de protegir dels perills... Per sort plou i llampega, sé que Thor està content que haguem arribat aquí.

Sort que trobem la taverna oberta on, a podem recuperar alguna energia bebent cervesa casolana i menjant un bon rostit. Allà parlem amb algun vilatà saberut que ens duu fins on és Lady Àngela, la cosina de Jeremy.

La senyora de la vila està mig desterrada a casa del moliner, patint per la vida del seu nadó, ja que cap nounat arriba al seu tercer jorn si el Castell de la Dama Blanca brilla enmig dels turons. Si Olvart ha decidit anar-hi i resoldre ell mateix el problema, però ningú sap si ho ha aconseguit o ha mort en l'intent.

Agafem els trastos i ens dirigim de cap a la muntanya a intentar descobrir els misteris que amaga... Sembla que no som pocs els que hem intentat desvetllar els secrets de la Dama Blanca i el seu castell, ens explica un guarda que vigila la porta d'accés a la muntanya. Pujant a tanta velocitat com podem, ens trobem algun obstacle en el camí que sortegem sense risc ni perill (grimpem un penyasegat i lluitem contra els bandits que ens assetgen).

I al final arribem al castell de la Dama Blanca.

I la veiem. Veiem com la seva presència encanta als homes que han intentat véncer-la i han acabat sent els seus servents...

Ens endinsem en el seu castell, de jardins laberíntics i faèrics, fins que trobem un estrany teatret on el farregós esquirol faèric que vam trobar el primer dia ens escarneix amb les seves tonteries.

Les terres de la Dama Blanca són laberíntiques i plenes d'estranys paratges i al final vam arribar a una casona on hi havia una bruixa que ens va donar un medalló i una espasa rovellada que ens havien d'ajudar a véncer al malèfic esperit.

Amb tot això ens vam llançar de cap a les profunditats del bosc, d'on sorgia una blanca llum....

Reflexions i notes de Khâ-Mela Llampmemati, Caminant de la Via del Llamp, Seguidora de la Cançó del Tro.

de portar a la dida a lluitar contra llops salvatges

Comença l'acció al Castell Grissalles.

En Faervel és un amic de'n Jeremy que l'acompanya allà on va, potser els seus pares el deixen vaguejar? En Bhen-Ytöh i jo fa unes setmanes que hi som, en Jeremy no sé si m'ha entès en la meva missió. De moment estem aquí, socialitzant amb els soldats i servents del castell i fent cerveses.

El pare de'n Jeremy li encarrega acompanyar a la Mar Argila (una vella dida gnoma, rondinaire i queixosa com un carro vell) a la casa de Sir Olvar (cosins de'n jeremy), que esperen una criatura i necessitaran els serveis de la vella. Això és a la Vall de la Dama, més enllà del bosc de Hellfax, a 3-4 dies de viatge.

Tot i la llauna que ens dóna Mare Argila i la inexperiència de Jeremy hi arribem, però sembla que no a temps d'evitar els problemes. A l'arribar al llogarret ens trobem un home en una picota dalt d'un arbre, amb uns llops gegants que l'assetgen. Acabem amb ells, rebent fortes ferides el mag i el cavall de tir, el que sembla ser el líder de la manada fuig al darrer moment.

Baixem l'home i es tracta de Soly, el majordom de Sir Olvar, que ens informa que un tal Maxime Le Clocher ha pres el control de la vila fent fora a Lady Olvar just després de que fos mare. Pel que explica Sir Olvar ha anat a eliminar la Dama Blanca...

En Bhen-Ytöh i en Jeremy han discutit, tenen maneres de fer diferents. Hauré de vetllar per què els dos puguin conviure... no m'imagino anar d'aventures sense la seguretat de la destral del meu germà, però ens cal estar prop de Jeremy per descobrir on està el coneixement ocult que cerco....

Reflexions i notes de Khâ-Mela Llampmemati, Caminant de la Via del Llamp, Seguidora de la Cançó del Tro.

La paorosa cripta d'Skogenby

 

Ara feia dies que no us feia arribar com van les aventures de la Companyia de la Rata Roja i la veritat és que han passat coses... moltes coses!

Durant el mes de març hem pogut fer 3 sessions de Torchbearer que ens han servit per jugar una fase de ciutat a Vila Dolça i completar l'aventura de la Paorosa Cripta d'Skogenby.

La fase de ciutat a Vila Dolça va anar molt bé, vam poder introduir elements de rerafons del Ducat de Karameikos i el grup es va equipar i recuperar tant com va poder de les condicions guanyades a l'aventura del Temple del Gripau.

Amb això fet i endreçat el grup segueix el camí cap al nord, cap al famós Abisme de la Gola de la Serp, el catau del que els que en surten vius poden ser considerats herois. En aquest viatge una de les parades va ser la vila d'Skogenby i allà s'assabenten que uns joves del llogarret han profanat el què sembla un antic túmul i això ha despertat el monstre que viu a dins.

Amb aquest nou repte el grup s'endinsa en el catau i descobreix que es tracta d'una tomba molt antiga amb els espais sagrats i materials de ritual necessaris per a intentar l'ascensió. Lluiten contra morts vivents, cauen en trampes fi troben portes secrets fins que arriben a la tomba del guerrer Hathoor Vash. Allà lluiten contra guàrdies esquelètics, contra el seu company Pentel posseït per l'antic esperit, fins que el derroten. Recullen el seu tresor, rescaten a la jove i surten. Per arribar el poble caldrà, però, fer front als bandits que els esperen amagats entre els arbustos, liderats pel excompany d'estudis de'n Foll! Els foragiten sense problema i arriben a la vila on són rebuts sense gaire entusiasme, però marxen cap al Nord amb la satisfacció de la missió acomplerta.

L'aventura es va allargar durant 3 sessions, tot i que la primera va incloure una fase de ciutat i la darrera un fase d'hivern.

Sobre l'aventura (que és una aventura gratuïta que donen els creadors de Torchbearer) només dir que no ens va acabar de convèncer. Era un catau massa enfocat a personatges amb habilitats arcanes (mags i clergues) i els altres estaven en un paper molt passiu.

La Tomba del Gripau: darrera sessió (actual play de Torchbearer)

Crònica de la primera part de l'aventura

Crònica de la segona part de l'aventura

Després de l’ensurt amb el monstre dels tentacles els nostres aventurers preferits repassen l’estat de la situació, avaluen les ferides i es reorganitzen. Torna al grup en Poc, que havia estat amb en Jeremies traginant trastos. La primera decisió és fer el mapa del catau, per orientar-se més fàcilment. Després de discutir-ho sembla que el més adequat per fer el mapa és en Foll i el fa amb bon resultat.

Amb el mapa a la mà tot és més senzill i poden arribar sense problemes a la sala secreta, on van poder fer una mica de campament i reposar. En Jeremies no el veien per enlloc. Comença la recollida del diferent botí que havien anat deixant enrere.

Un cop descansats i carregats surten cap a fora, on es retroben de nou amb en Jeremies. I de cop veuen que les «mascotes» d’en Jeremies són monstres! En concret un estol de stirxs!!! Empesos per la obstinació d'en Loth Maul per acabar amb totes les abominacions del Catau el grup es llança a l'atac. Els stirxs moren, en Jeremies cau enmig del combat i també mor. El combat, però, també causa estralls entre els aventurers que veuen com a en Pitpelut una stirx li ha clavat el fibló i queda ferit.

Amb aquesta part del catau neta arriben al pont de cordes, on en Pentel baixa fins a l'aigua per recuperar els objectes d’en Pitpelut i allò que veia brillar: una armadura, casc i destral nana d'algun aventurer que va caure fa temps... i alguna coseta més...

Arriben, de nou, a la sala de la màquina d'escenografia religiosa. Tot i que van carregats de tresor fins les orelles en Pitpelut no pensa renunciar a endur-se-la. Amb els coneixements d'alquímia d’en Foll comencen a mirar com poden desmuntar-la. Però alguna cosa fan malament i la màquina emet un fort brogit! No saben si a causa del brogit o de quin motiu però sembla que hi ha la mare óssa òliba a fora esperant-los!

En un rampell d'eufòria en Loth Maul proposa al grup gastar alguna ració de menjar per atraure a la bèstia i capturar-la! Us imagineu que ho aconsegueixen? Doncs al final va ser així! Tot i que va costar moltíssim (inclòs en Loth Maul va rebre la temible abraçada de l'ós) al final ho van aconseguir!

Amb aquesta presa i la resta del botí (inclosa la màquina de fer efectes especials) el grup aconsegueix acabar l'aventura de la Tomba del Gripau i es dirigeix a Vila Dolça a reposar....

Amb aquesta era la 3a aventura que acabàvem de Torchbearer. Ara tocaria jugar una Fase d'Hivern, però com que molts dels jugadors no van poder jugar la investigació del Turó Espiral, decidim que cal una altra aventura més per arribar a la Fase d'Hivern.

Us podeu descarregar l'aventura del Temple del Gripau AQUÍ. El mapa l'he tret de la web: http://rpgcharacters.wordpress.com/ 

No era la tomba de Fistandantilus... (actual play de Torchbearer)

La Companyia de la Rata Roja segueix la seva exploració del que sospiten podria ser la tomba de Fistandantilus l'Arximag....

Un cop acabada la negociació amb l'eremita Jeremies, just quan estan a punt d'entrar en la segona part de la tomba senten la veu d'un amic: "Ei, com es baixa aquí?". En Pitpelut s'afegeix a l'aventura!

I comença amb mal peu, ja que al baixar grimpant pel pou, directe cap al pont penjant, va i li cau un cofre que duia al fons del pou. Per sort allà és on en Pentel havia vist brillar quelcom i segur que de tornada hi paren...

Entren, ara ja tots, a la cambra on viu Jeremies amb la intenció de reposar, però de seguida fan diversos descobriments: el primer és que en Jeremies té una capacitat d'acumular deixalles considerable; el segon és que la cambra té tot de forats al sostre i sembla que allà hi viu quelcom/algú relacionat amb en Jeremies; i tercer una porta secreta!

Sense voler parar enmig de la brossa d’en Jeremies s'endinsen per la porta secreta. Sembla ser una part inexplorada de la tomba. Un estrany terra i la visió de Loth Maul els fa veure que allò és una trampa. Els coneixements d’en Foll els ajuden a superar el misteri i poden passar sense perill. I arriben al que sembla ser un magatzem de delicadeses: bons vins, licors i robes luxoses molt antigues. Allà el grup reposa, hi ha tensió a l'ambient i no hi ha clima de cohesió. Cada aventurer beu sol en un racó. En Foll plora mentre enyora la vida a la Torre Negra....

Després de reposar i amb una mica més de bon humor decideixen seguir endavant. L'únic camí és una escala de fusta amb pinta d'estar molt podrida que baixa avall. Amb l'expertesa d’en Pitpelut arribem amb un moment al capdavall. Ara estan realment avall. Es nota en l'ambient una maldat... La sala on són és una sala funerària amb pintures a les parets, però no tenen gaire temps a mirar-s'ho ja que set guerrers esquelètics els ataquen! El combat és intens i vibrant, però en Foll sorprèn als nous companys amb un conjur que dóna al grup una bona avantatge. El combat acaba amb un atac imprudent d’en Pentel que llançant la destral deixa fora de combat al darrer guàrdia que quedava en peu.

Inspeccionant la sala queda clar que aquesta no és la tomba de Fistandantilus sinó la tomba d'uns sacerdots d'un antic culte a un dimoni gripau. Això no desanima al grup que obté algun tresor de restes d'antics aventurers i es decideixen a obrir una pesada porta de pedra que emana maldat.

Darrera la porta hi ha un enorme pou, amb una escala relliscosa que s'endinsa avall cap a la foscor. La inquietud s'apodera del grup, alguns comencen a notar la por. Baixant van trobant, espaiats, uns sarcòfags (3 per ser concrets) que contenen despulles dels malignes sacerdots. Només en poden rescatar unes antigues polseres de plata. Quan arriben quasi al fons, des d'on es pot veure l'aigua que omple el pou, veuen el darrer sarcòfag. Aquest sembla més luxós i el pany més complex. Emprenyat en Pentel rebenta el sarcòfag a cops de destral. Les restes del sacerdot suprem tenen més tresors, una gargamella de plata i unes sandàlies màgiques. Però la ràbia de Pentel ha fet caure fustots a l’aigua i sembla que han despertat a la bèstia que hi dormia!

Uns enormes tentacles comencen a sortir i els nostres herois han de córrer per arribar a dalt. Tot i les presses Pentel i Foll reben ferides i es perd una de les làmpades del grup.

Amb la porta tancada a les seves esquenes i el so dels tentacles buscant la sortida acabem la sessió...

El Temple de Fistandantilus? (Actual Play de Torchbearer)

La tardor comença a deixar pas a l'hivern al Ducat de Karameikos i una pluja fina cau sense parar fa dies per la zona de turons boscosos que envolta Vila Dolça.  Poc l'Heroi el clergue, i Pentel el nan fa dies que volten per aquests paranys buscant als seus companys de la Companyia de la Rata Roja (en Pitpelut el hàlfling i Loth Maul l'elf). De cop un bram bestial i una forta explosió trenquen el silenci monòton del bosc. Acte seguit Poc detecta una columna de fum no gaire més enllà. Alleugerint el pas els aventurers s'hi acosten... quin perill els espera? trobaran el seus companys? incorporaran nous membres a la Companyia? 

Amb aquesta premissa vam començar, en la darrera sessió, una campanya breu (10-12 sessions) de Torchbearer. Tot i que ja havíem fet un parell d'aventures, aquesta vegada la nostra intenció és provar el joc a fons.

Aquesta primera sessió va incloure la creació de fitxa d'un jugador (Foll l'aprenent de mag) i la posada a punt de les fitxes dels altres. Havia preparat una petita aventura per si ens quedava temps. Ens en va quedar, i l'aventura no va resultar tant petita... i es va quedar a mig fer.

La primera escena era per reunir el grup amb el nou personatge. EN Foll viatjava en una carrossa amb un deixeble de rang superior a ell a qui el mestre els havia enviat a comprovar un catau per veure si era o no la tomba autèntica de Fistandantilus, l'arximag més famós de tots els temps. Enmig del bosc, el carro amb els dos aprenents de mags havia estat assaltat per dos óssos òliba. En el combat amb les bèsties un havia mort i l'altre havia fugit ferit. Això si el company d’en Foll era mort i el carro en flames...

Pentel Poc i Loth Maul es retroben i incorporen al jove Foll al grup, ja que té un mapa per anar fins a un catau que promet ser, ni més ni menys, que la tomba de Fistandantilus! El viatge fins la tomba és fàcil, guiats com van amb el mapa. Allà troben un enorme arbre solitari, que té en el seu tronc una porta fosca...

El grup s'endinsa, ja amb la làmpada encesa, cap a les profunditats. La primera estança que troben és el niu dels óssos òliba (criatures aberrants creades per mags, cosa que resulta ser una pista positiva per la recerca de la tomba d'un mag...) que té 4 cries. Loth Maul es mostra despietat als xiscles de les cries i les elimina com a aberracions que són. En Pentel troba alguna resta d'equip aprofitable i en Foll i en Poc troben una escala per baixar més avall.

Arriben a un estrany temple abandonat. No hi ha senyals de vida en aquest espai. Al fons de tot domina l'estança un ídol enorme, representant un dimoni amb cara de granota. No sembla que hi hagi més sortides a la sala fins que en Pentel veu quelcom brillant per la boca i s'hi endinsa imprudentment. És un túnel! Al final de tot, arribant amb empentes i rodolons descobreix un estrany artefacte que l'espanta d'allò més. Sembla ser un aparell per fer "efectes especials" a través de l'ídol, molts col·leccionistes i/o sacerdots en pagarien un bon preu... A part d'això a la cambra no hi queda res més de valor. Una porta pesada de pedra és la única sortida.

A l'obrir la porta, el grup es sorprèn de veure la llum del dia. i un pont penjant davant seu! Quan es disposen a creuar-lo apareix un eremita mig boig amb una destral. Un pas més i talla el pont!

Un duel dialèctic imponent, que acaba quan Pentel apel·la als valors sobre perjures dels nans i convencen a Jeremies que els deixi passar. El grup, però, promet no tocar-li les seves coses....

Aquí vam acabar la sessió... com ens explica en Poc:

"Cal fer doncs, arribats en aquest punt, una petita pausa.

Els nostres amics van acampar i mentre començaven a encendre foc i a arranjar la zona per a descansar un xic, rememoraren els últims fets, imaginant com els bards cantarien les seves gestes.  Sempre sorprèn constatar la volatilitat de la memòria, i com els records, per recents que siguin, poden guardar-se de formes molt diferents en dos caps separats..."

Aprofito per comentar un parell de coses sobre el funcionament de la sessió:

- vaig provar el Syrinscape, un programet per fer música i sorollets d'ambient. La veritat és que em va agradar molt. Als jugadors en general no els va molestar i a mi tampoc em va distreure en excés. Més endavant faré un post sobre aquesta aplicació.

- Millores a aplicar al joc: quan s'ajuda no cal explicar-ho tant. No cal detalls. Una frase màxim que expliqui com ajudes: "com que sóc Fuster explico com serrar bé la fusta", "sé prou de plantes per identificar el llim que és més lliscant" mentre es dóna el dau.

- Les Natures dels personatges van començar a mostrar-se útils. Va ser, per mi, la sorpresa a nivell de sistema de la sessió.

INVESTIGANT EL TURÓ ESPIRAL (les aventures de la Co. de la Rata Roja)

Aquest és un actual play d'una sessió de Torchbearer que vam mig improvisar durant les vacances de Nadal. Un d'aquells dies que intentes invocar al grup de rol però la tirada no és del tot exitosa i només érem 3: dos jugadors i jo dirigint.

Casualment no era la primera vegada que Pitpelut i Loth Maul anaven sols d'aventures, podeu veure com els hi va anar l'anterior vegada aquí.

L'aventura comença com tantes altres: el grup arriba a un poblet on descobreixen que el Turó Espiral, un lloc màgic proper que consta d'un turó on es pot arribar al capdamunt seguint un camí espiral (d'aquí, deduïm, li ve el nom) torna a estar actiu. Sorolls de nit i algunes desaparicions fan pensar als vilatans que els monstres el ronden de nou. A més un grup de quitxalla s'hi va acostar i va trobar un grapat de monedes antigues....

Així que els vilatans proposen als nostres aventurers que hi vagin a investigar i que matin els monstres. A canvi els hi deixen endur-se el tresor. En Loth no acaba de veure bé el tracte, com pensant que gent de bé com els vilatans haurien de tractar-los a ells, dos rodamóns busca bregues, de manera més pomposa.

Al final en Pitpelut convenç a l'elf i emprenen el viatge cap al turó. Un cop hi arriben veuen que el turó té, al capdamunt, una entrada, bloquejada per una gran roca. Al moure-la els hi surt de cop un estrany goblin, ple de penjolls i amulets… i una llança!

El combat és ràpid i letal pel goblin que cau sota l’espasa de Pitpelut. Rere el cadàver els aventurers troben una escala que baixa cap al catau…. Baixant-la el nostre duet d’aventurers preferits no perd la tradició de caure en una trampa, en surten força indemnes però amb menys dignitat, això si.

L’escala duu a un enorme hall subterrani on presideix la figura d’una estàtua de pedra. L’estàtua té una gemma incrustada al front, en Pitpelut grimpa i la obté, sense que Loth Maul se n’assabenti.

De les diferents sortides que té el hall, el grup opta per la que els porta més avall, endinsant-se al cor del turó… superant l’obstacle d’un forat arriben a un estrany magatzem de substàncies màgiques fetes malbé, la majoria. Remenant per allà desperten l’esperit d’un dels antics habitants del catau que posseeix un esquelet i els ataca. Al final el fan fugir, però amb ell també la única àmfora que semblava tenir quelcom de valor…

Després de tantes emocions, i aprofitant la tranquil·litat del lloc fan campament per recuperar forces.

Un cop recuperats segueixen explorant aquesta part del catau fins que arriben a una enorme sala subterrània que explica la funció de tot el catau. Aquesta caverna natural té uns enormes cristalls de procedència desconeguda que fan del lloc un espai idoni per la invocació d’esperits i elementals. I la prova més directe és que encara hi ha un elemental de terra capturat en un cercle d’invocació!

Parlant com poden amb la criatura màgica decideixen alliberar-la a canvi d’un mapa d’un catau farcit de tresors (o això diu l’elemental). Al fer-ho, i premiant-los per la seva generositat, a més l’elemental els marca amb la Impromta d’Ernalda, deessa de la terra.

Amb tot aquest grapat d’experiències i vivències els nostres aventurers decideixen sortir del catau i anar a Vila Dolça a recuperar-se i a esperar els companys de la Companyia de la Rata Roja…

Quines noves aventures viuran?

La meva vida amb el Sr. Baró (I)

L'Amo: El Senyor Baró

Col·leccionista d'imatges retingudes a la retina. Pintor frustrat i vilipendiat pel mateix Goya, es tracta d'un home calmat i racional al qual només l'interessa el seu art i triomfar en el cercles artístics amb una nova disciplina i tendència artística que ha desenvolupat: la photoculare.

Per a la plasmació de la imatge li cal obtenir els ulls frescos que durant un temps retenen les darreres imatges que han vist.

El Sr. Baró està pendent de rebre una visita d'uns marxants d'art a qui vol impressionar amb la seva col·lecció d'imatges.

Els serfs

Tripa, el peó.
"Fort excepte contra les dones."
"Totalment crèdul excepte quan menja."

Relacions
Maria, la tavernera.
Ton, el iaio.

Pota, l'enterrador.
"Com una ombra llevat amb llum artificial."
"Ignorant excepte en anatomia."

Relacions
Ramón, l'enterramorts.
Tura, la lletera.

Ditets, l'ajudant de laboratori.
"Expert mecànic tret que hi hagi distraccions."
"Inepte social llevat que la persona l'interessi (Relació)."

Relacions
Marta, la rellotgera
Joan, el petit

Melsa, la decoradora d'interiors.
"Sincera llevat quan és sobre art."
"Sempre sap on trobar-ho tot tret que li manin el què buscar."

Relacions
Tura, la lletera.
Baldiri, el botiguer.

Bilis, el cirurgià
"Assassí precís excepte quan no el miren."
"Coix llevat quan persegueix a algú"

Relacions
Casilda, la llevadora.
Ot, el nen lissiat.





El món

L'amo viu en un amenaçant i ruïnós castell situat a la falda d'un cim muntanyós d'una potent serralada que domina la vall on hi ha la vila.

Por: 4
Raó: 3