diumenge, 23 de setembre de 2018

De com Lucien va trobar la seva armadura màgica...

Estaven Lucien i Lirdas buscant pistes dels Déus Verdaders, per fer front a la demagògia de polítics catastrofistes, cavallers que s'han rendit o gent amb més fosques intencions. Quan en una tranquila taverna van sentir que algú parlava (o fanfarronejava?) que coneixia la localització on un virtuós Cavaller de Solàmnia va perdre la vida lluitant contra un temible Mag de Túnica Negra...

I així fou com es va incorporar a la companyia en Rialto, un gnom caçatresors amb talents molt diversos... No va costar gaire convènce'l de muntar una petita expedició a explorar el catau a veure què era llegenda i que era veritat...

I el túmul existia, i era antic. Semblava que, en temps immemorials algú va excavar amb devoció la roca per fer-hi un catau... però amb quines intencions? El grup es va endinsar sense por, però les restes d’antics saquejadors de cataus no era un bon auguri. I al trobar un antic temple van començar els problemes; i els problemes eren kobolds! Maleïdes salvatgines de catau, sortint per davant i darrera alhora. Un kobold no és cap perill, però una bandada de kobolds descontrolats són un risc. Amb valor i perseverància el grup va eliminar el risc. També va descobrir que es tractava d’un clan de kobolds saquejadors de tombes, que havien trobat en aquest temple un mossec que els hi va costar d’empassar.



Un cop recuperats i una trampa després el grup es troba una porta tancada, que semblava el punt on els kobolds ja no havien avançat més.
Tot darrera s’hi sentien sorollets, quin tipus de criatures deuen ser?
Si el grup es pensava que no pot haver-hi criatures més ronyoses que els kobolds la idea va marxar ràpid de les seves ments quan van veure que l’antic rebost/magatzem estava plagat de nans de regueró. Nans de regueró, aquesta epidèmia humanoide que aprofita qualsevol forat, ruïnes o pont trencat per muntar allò que ells anomenen “regnes”.



Tractar amb nans de regueró no és perillós per la salut física... però el risc per la ment és evident! Al final el grup va descobrir una antiga biblioteca i va arribar a la cova on la reina Flip té el seu palau. D’aquell encontre Rialtho sempre explicava, amb rialles poc contingudes, una escena que mai sabrem si va succeir o era una broma del grup: diuen que Lucien, a l’arribar davant la presència de la reina nana del regueró no se li va acudir cap altre cosa que fer-li un petó a la boca! 
Amb aquesta entrada es van convertir ràpidament en amics del clan Flip, això els va facilitar alguna informació relativa als perills que quedaven per afrontar en el catau (si és que és possible entendre res del que expliquen aquests maleïts nans).



I, ja al final de l’expedició, van descobrir una cambra inundada (on Lucien va dur a coll-i-be a Rialtho per què no s’ofegués) i després una cambra on hi havia les restes del cavaller de Solàmnia (on Lucien va trobar la seva armadura màgica) i van enfrontar-se a un perillós mort-vivent witchlin, les restes del què era el mag elf de túnica negra. El combat va ser arriscat i gràcies a les habilitats i objectes màgics el grup va sobreviure i van sortir exitosos de l’aventura.
Quan parlen d’aquells dies, sempre que en Rialtho es volia burlar de’n Lucien per l’escena amb la reina Flip, aquest es defensava dient que almenys ell no s’havia tirat una fletxa àcida de Melf a si mateix....

dijous, 30 d’agost de 2018

La Forja dels Herois de la Llança


Ara, un cop acabada la Guerra de la Llança i amb els exèrcis de Takhisis, reina de la foscor, desfets i desorganitzats, seria molt fàcil mirar als Herois de la Llança i pensar que tota la seva vida van ser com ara els veiem: valerosos, inspiradors i dignes de llegenda. Però no va ser així... o què us pensàveu?

Voleu que us ho expliqui? Doncs pagueu-me una ronda més que començo. De fet podria començar com aquell acudit que diu: "Entra un mag, una minotaure i un cavaller de Solàmnia a una taberna..."

Parlem, però, primer de qui són els protagonistes de la història d'avui (per què hi ha històries per omplir mil i una nits....):

Tot va començar quan Banh Rakyne va abandonar les illes que hi ha més enllà del Mar de la Sang seguint una crida. La crida dels Déus Autèntics, quelcom li deia (ara sabem que amb raó) que la història que ens havien abandonat no era certa. Ella sentia que més que abandonar-nos el que passava era que nosaltres no sabíem on cercar-los. Endinsant-se terra ferma endins va arribar a les estranyes terres de Neraka, en una comarca on hi havia una revolta contra esclavistes.

Allà va conèixer a Lirdas Thin, un aprenent de fetiller també interessat en els poders de l'antiguitat (com bé ja sabem pel seu paper en la victòria final....), i de seguida van coincidir en les seves intencions de viatjar fins trobar alguna pista dels Déus Autèntics.

Així va ser com van arribar a les planúries de Solàmnia. La Ordre dels Cavallers ja no és el que va ser i tot que en les seves fortaleses i biblioteques no van trobar cap bona pista si que van conèixer a Lucien, Defensor de la Corona, amb qui van establir una forta amistat i van esdevenir companys de viatge.


I així és com van arribar fins la ciutat de Wayfold, on un mag erudit de nom Zagreyan els va demanar ajut per netejar una mina on hi tenia el seu laboratori secret d'una plaga de monstres.

Sense dubtar i amb l'energia de la joventut, els nostres aprenents d'herois van arribar fins la mina. Allà es van trobar amb el clan de nans miners que en feia usufructe, que marxaven espantats per la criatura de les profunditats que atacava als mines i els esbudellava amb urpes enverinades...

Però això tampoc va atemorir-los i es van endinsar a les profunditats de la mina. Cercant rastres i seguint les instruccions dels nans van arribar on hi havia hagut els atacs als miners. I algú els esperava!


I no estava sol! La estranya criatura coneguda com el disir va resultar ser un escamot de quatre d'ells, que va caure com una ventada de fam, fúria i dolor sobre els aventurers.

El combat semblava equilibrat, però les poques ferides que havien rebut els aventurers començaven a fer cada vegada més mal... el verí! Fins que al final Lucien va caure inconscient, Lirdas paralitzat pel dolor i Banh va haver de lluitar sola contra la darrera monstruositat. Al final l'enorme garrota de la minotaure va deixar mort al darrer oponent.

Aquesta vegada havíen vençut pels pèls....

dissabte, 2 de juny de 2018

Ens hem quedat de pedra (alments alguns...)!


Les races joves, com humans i mitgerols, són impetuoses, fugaces i erràtiques. Com les guspires que salten del ferro roent al trempar-lo a cops de mall. Ja sé que els nans som apassionats, però sabem el que volem, i si ens enfoquem som invencibles. No hi ha res que no es doblegui davant la voluntat nanesca, com un martell empunyat per Thor...
Per això no em va estranyar que tornessim al poble amb el seu legítim senyor i ens trobéssim que la mílicia ja s'havia venut a l'impostor Maxime Le Clocher. Clar que pretendre aturar a dos nans de les Muntanyes Paganes amb una palissada i quatre fletxes.. abans que el paladí hagués desenvainat el bran ja érem a dins.
Vam acompanyar Sir Olvart al costat de la seva dona, veient (a partir de l'estranya actitud de'n Jeremy) l'estrany respecte al matrimoni que tenen els humans... i ell ens demana que recuperem el control de la vila. Però el paio va i diu que no ve! No m'ho podia ni creure, però en Jeremy diu a tot que si, per tant vam posar fil a l'agulla. Sobretot per alliberar als vilatans de l'actitud tirànica de Maxime. Mentre en Jeremy reptava a en Maxime a un duel d'honor, l'elf, el meu germà i jo vam obrir una porta a la força i vam entrar. Eliminades les poques resiostències vam tornar la vila a quii pertocava. Per fi vam poder fer un àpat calent i una cervesa fresa!
L'endemà Sir Olvart demanà a Jeremy que portéssim a en Maxime LeClocher a la justícia. Això pels humans vol dir dur-lo davant un altre noble (jo l'hagués deixat sol a dalt d'un pic nevat en plena tempesta de llamps i que Thor fes la resta...). En aquest cas dur-lo a la cort del Baró Alder (a uns 8 dies de camí).
Per no mostrar el verdader motiu que fa que segueixi a Jeremey vaig dir que ens interessava anar-hi. I així vam començar el viatge de nou. Això si, aquesta vegada amb queviures i un bon barril de cervesa!
Un cop creuat el bosc de Hellfax comencem a veure que la temporada de collir pomes ja està acabant, i ara toca fer sidra! M'encanta la sidra! No té el cos de la cervesa però té una alegria que em recorda a la mainada del meu clan jugant a cuit i matar per la mina...


Però no tenim ni temps en pensar en provar alguna de les sidres locals quan en Maxime és atacat per un basilisc... mentre feia les seves necessitats! JAJAJAJAJA
De veritat que els humans són graciosos... per què va en Jeremy a salvar-lo... i es queda de pedra! JAJAJAJAJAJA
Aguantant-nos el riure carreguem als dos "figures" al carro i ens arribem fins al proper llogarret. Allà ens expliquen que hi ha una vídua, la Sra. Billing, que té una recepta contra la petrificació: fregar als afectats amb oli de gónades de basilisc! JAJAJAJAJAJA
Estic rient tant que quasi m'oblido de les pregàries del vespre...



Ens afegim a la festa local, socialitzem i en Bredwalt, el clergue de la vila, ens ofereix acompanyar-lo en una missió: localitzar i recuperar el tresor de Valandar, l'antic re, "Rei fou i Rei serà" diuen d'ell. El clergue té la localització de la cripta secreta que Mathor el seu mag de la cort li va construir per enterrar-lo amb els 12 cavallers més valents del seu regne. La cripta està situada pel bosc de Fenning i s'hi ha d'arribar abans de la lluna plena de Sant Miquel per poder trobar la entrada.
Un cop pactat el repartiment del tresor (ell es quedarà el 10% del que poguem carregar, té bona vista el paio...) encetem el camí...

Eliminant poders malèfics... la Dama Blanca és morta!



El bosc és estrany, com si fos més producte dels encanteris de la Dama Blanca que de la Mare Natura. Per sort Thor ens acompanya, llamps, trons i un bon aiguat. Amb aquesta força de part nostre ningú ens podrà vèncer. La claror ens guia fins una clariana, precedida de fites amb runes diabòliques. Em bull la sang i tinc ganes d'acomtre contra tot el mal que veig per aquí. Agraeixo tenir el meu germanet al costat, no acabo de veure clar si l'humà i l'elf són de confiança...
Apareix davant nostra una cova, ple d'espelmes al mur que l'envolta. I de sobte dos cans infernals surten de la cova per atacar-nos. Ben bé que estem sobre la pista correcta, aquestes criatures deuen ser les guardianes de l'esperit infernal. Les eliminem sense gaire problema i entrem dins la cova.
Sembla ser una curiosa construcció de roca i arrels que s'autososté en forma de cúpula. Al centre destaca una columna gruixuda coronada per un bressol de pedra (veure els esquemes del meu germà). Llampmemati si no és aquí on l'esperit infernal fa les seves bruixeries malèfiques per treure la vida a nadons innocents!

mapes de Bhen-Ytöh


La sala és buida, tot i les brases al foc. Seguim endinsant-nos i arribem a un espai terrorífic: estalactites i estalagmites omplen l'estança, una bassa d'aigua negra i espessa al centre i les parets plenes de petites gerres de ceràmica segellades... que després descobrirem que és on l'ésser infernal emmagatzema l'esperit dels nounats que mata... i n'hi ha centenars!
Però no tenim temps a pregar per les seves ànimes que la criatura es forma enmig de l'aigua negra. Fent ús dels poders de l'Infern ens empeny, ens encanta i ens ataca, i aprofita el caos i la foscor per tornar a la sala del bressol abans que acabem amb ella. Allà ens espera una sorpresa, doncs Sir Olvart i la resta d'encantats per les males arts de la Dama sorgeixen d'entre les parets d'arrels i s'abraonen sobre nosaltres!
El combat és caòtic i a mort. En Bhen-Ytöh intenta impedir el ritual, elf i humà ajuden tant com poden però sembla que tenim les de perdre. Les forces del Mal no sadollen mai la seva sed de sang... al final rebo tantes ferides que caic inconscient. De cop em desperto, com curat per algun poder celestial desconegut. Entre tots vencem a la Dama amb l'ajut de la espasa antiga, que en Faervel descobreix com usar adequadament, quan ja en Bhen-Ytöh estava encantat per la Dama i es disposava a atacar-nos...
Morta la Dama, l'estructura es col.lapsa totalment, com la mateixa fondalada on estava, el bosc i la muntanya recuperen el terreny que havien perdut davant aquest poder malèfic, ara ja derrotat.
Cansats i ferits parem a descansar, aprenem del que ha passat i compartim la experiència. Els companys em comenten que qui m'ha salvat de la mort és aquell enutjós esquirol, que va aprèixer del no-res, però jo no m'ho acabo de creure... mai han estat animals de poder de Thor els esquirols...



dimecres, 30 de maig de 2018

A la cerca de la Dama Blanca...



La vila governada per Sir Olvart està en silenci.  La milícia ha abandonat els llocs de guàrdia i les portes de la palissada romanen obertes. Els habitants tanquen porticons i s'amaguen. Apenes fan foc i pengen amulets a les portes, com si això els hagués de protegir dels perills... Per sort plou i llampega, sé que Thor està content que haguem arribat aquí.
Sort que trobem la taverna oberta on, a podem recuperar alguna energia bebent cervesa casolana i menjant un bon rostit. Allà parlem amb algun vilatà saberut que ens duu fins on és Lady Àngela, la cosina de Jeremy.
La senyora de la vila està mig desterrada a casa del moliner, patint per la vida del seu nadó, ja que cap nounat arriba al seu tercer jorn si el Castell de la Dama Blanca brilla enmig dels turons. Si Olvart ha decidit anar-hi i resoldre ell mateix el problema, però ningú sap si ho ha aconseguit o ha mort en l'intent.
Agafem els trastos i ens dirigim de cap a la muntanya a intentar descobrir els misteris que amaga... Sembla que no som pocs els que hem intentat desvetllar els secrets de la Dama Blanca i el seu castell, ens explica un guarda que vigila la porta d'accés a la muntanya. Pujant a tanta velocitat com podem, ens trobem algun obstacle en el camí que sortegem sense risc ni perill (grimpem un penyasegat i lluitem contra els bandits que ens assetgen).
I al final arribem al castell de la Dama Blanca.
I la veiem. Veiem com la seva presència encanta als homes que han intentat véncer-la i han acabat sent els seus servents...
Ens endinsem en el seu castell, de jardins laberíntics i faèrics, fins que trobem un estrany teatret on el farregós esquirol faèric que vam trobar el primer dia ens escarneix amb les seves tonteries.
Les terres de la Dama Blanca són laberíntiques i plenes d'estranys paratges i al final vam arribar a una casona on hi havia una bruixa que ens va donar un medalló i una espasa rovellada que ens havien d'ajudar a véncer al malèfic esperit.
Amb tot això ens vam llançar de cap a les profunditats del bosc, d'on sorgia una blanca llum....

Reflexions i notes de Khâ-Mela Llampmemati, Caminant de la Via del Llamp, Seguidora de la Cançó del Tro.