Una de les virtuts que tenim com a grup és que no ens fa por provar coses noves. I a vegades ens atrevim amb coses que encara estan per estrenar!
De les editorials que segueixo, Pelgrane Press és la que ofereix més possibilitats de playtesting. I quan vaig veure que proposaven provar el darrer joc de Jonathan Tweet, el creador entre altres de Ars Magica, Over the Edge i la 3ª edició del D&D, no vaig dubtar en apuntar-nos-hi.
El 13th Age vol ser una “carta d’amor” als jocs de sempre, als tradicionals jocs d’exploració de cataus i fantasia medieval. El joc es basa en la mecànica habitual dels jocs basants en el D&D (en especial barrejant coses de la 3ª i la 4ª edició( amb tocs més innovadors basats en les jocs més moderns o “indies”. Amb aquesta presentació ens hi vam llençar de cap.
La creació de personatge es fa a partir de les races i classes habituals. Cada raça i classe aporta uns poders/aptituds especials, que funcionen seguint la dinàmica del D&D4.
Una de les coses que difereixen és les habilitats. El joc no té llista d’habilitats. Quan crees el personatge distribueixes uns punts entre els Rerafons. Els rerafons són descripcions àmplies d’aprenentatges, sabers i habilitats del personatge. A la hora de saber si un personatge supera una dificultat, només ha de tirar un d20 i sumar-hi el rerafons que sigui més adequat i veure si supera la dificultat (que sol ser 15). Així un personatge amb els rerafons de Tribu de bàrbars de les montanyes +3, Lladre de temples+1 i Mercenari+2, si es trobés amb què vol escalar una muntanya segurament faria servir el rerafons de Bàrbar, si es vol infiltrar a una casa el de Lladre i si vol intimidar a un mercader el de Mercenari. Aquesta és una idea que durant la creació i les partides que vam fer va resultar molt bona. Tant que vam suggerir que el modificador de rerafons també servís per a certs tirs de salvació.
Una altra cosa nova que ens va agradar molt és Allò Únic. Cada personatge té quelcom que el fa únic. Es tracta d’un descriptor que NO té efectes mecànics durant el joc (és a dir, no dóna ni bonus ni cap poder nou ni res similar) però que serveix moltíssim per a definir el personatge i donar-li un toc molt personal. En el nostre grup van sortir idees brillants: un semiorc de qui sempre s’enamoren totes les fèmines; un braç de ferro forjat pel Drac Daurat pel guerrer nan, un mag halfling que és el darrer deixeble viu d’una línia de mags; un semielf sobre qui la Reina Elfa té una extranya predilecció… Una manera de donar protagonisme als PJs i també de construir entre tots l’ambientació. Alhora una eina pel director de joc per a crear les aventures i les campanyes.
L’altra innovació és les regles de les Icones. Les Icones representen aquells personatges i criatures més importants de l’ambientació. Per exemple: l’Emperador, el Drac Daurat Gegantí que evita que el Mal entri a la terra, el Rei Lich cabdill dels mortvivents, la Reina Elfa…. Tots els personatges tenen vincles amb algunes de les Icones. Els vincles poden ser positius, negatius o complicats i venen a definir la relació que el personatge té amb el món i els poders que hi operen. Així si un personatge té relació positiva amb l’Arximag, pot ser membre de la seva acadèmia, haver estudiat amb algun dels grans mags…. Si algú té relació negativa amb el Gran Cabdill Orc pot ser per què hagi lluitat contra la seva horda, sigui un desertor del seu exèrcit… El joc incorpora una mecànica per saber si les Icones i les relacions que cada personatge hi té són efectives durant el joc. Cada PJ té uns quants punts (3) a repartir en les seves relacions amb les icones. Cada punt representa 1d6 que podràs tirar quan vulguis fer entrar la relació en joc. Si surt un 6, la relació funciona al teu favor com proposes. Si surt un 5 la relació funciona com proposes, però amb un “gir” inesperat. Un exemple: el clergue del grup té una relació positiva de 2 punts amb la Gran Sacerdotessa (Icona dels poders divins al món), el grup arriba a un temple i vol accés a la biblioteca sagrada. El clergue s’avança i diu “Segurament conec al sacerdot bibliotecari”, tira els dos d6 per veure si això és cert. Que surt un 6: és cert, i tenen accés. Que surten dos 6s, gran èxit, no només és cert sinó que a més el sacerdot bibliotecari guarda gran record de l’època que van estar plegats. Si surt un 5, el clergue podrà tenir accés, però segurament el sacerdot bibliotecari li demanarà quelcom a canvi, o caldrà seguir la tradició de fer penitència tota la nit per accedir a la biblioteca…
Aquesta mecànica ens va agradar al llegir-la, però a la pràctica no ens va acabar de convèncer i en vam proposar una millora, que s’ajusta (a més) a l’estil de tirades de tot el joc.
When a player wants to summon a relationship resource spends a relationship point for an “automatic success”. Then he/she rolls to recharge it: 16+ recharges the spent point; 10-15 recharges it, but with a complication or unexpected results. Resource points are restored with a Heal up. Of course the expenditure of relationship points are subjected to the GM (or table) approval and it have to make sense in the fiction.
Responent a la pregunta de què ens va semblar el joc: el joc ens va agradar. És una versió lleugera i àgil del D&D3 amb coses de la 4ª edició. Ens va agradar molt el tema dels rerafons i en general el joc va ser fluïd.
Sobre si el comprarem… aquest és un altre tema. Darrerament Pelgrane Press opta per uns manuals de molta qualitat, a color I carregats de bones il.lustracions. Això sempre encareix el preu final del producte I fa que un es plantegi si hi jugarà…
Podeu trobar el nostre qüestionari de feedback contestat a aquí.
Seguim!
