Estaven Lucien i Lirdas buscant pistes dels Déus Verdaders, per fer front a la demagògia de polítics catastrofistes, cavallers que s'han rendit o gent amb més fosques intencions. Quan en una tranquila taverna van sentir que algú parlava (o fanfarronejava?) que coneixia la localització on un virtuós Cavaller de Solàmnia va perdre la vida lluitant contra un temible Mag de Túnica Negra...
I així fou com es va incorporar a la companyia en Rialto, un gnom caçatresors amb talents molt diversos... No va costar gaire convènce'l de muntar una petita expedició a explorar el catau a veure què era llegenda i que era veritat...
I el túmul existia, i era antic. Semblava que, en temps immemorials algú va excavar amb devoció la roca per fer-hi un catau... però amb quines intencions? El grup es va endinsar sense por, però les restes d’antics saquejadors de cataus no era un bon auguri. I al trobar un antic temple van començar els problemes; i els problemes eren kobolds! Maleïdes salvatgines de catau, sortint per davant i darrera alhora. Un kobold no és cap perill, però una bandada de kobolds descontrolats són un risc. Amb valor i perseverància el grup va eliminar el risc. També va descobrir que es tractava d’un clan de kobolds saquejadors de tombes, que havien trobat en aquest temple un mossec que els hi va costar d’empassar.
Un cop recuperats i una trampa després el grup es troba una porta tancada, que semblava el punt on els kobolds ja no havien avançat més.
Tot darrera s’hi sentien sorollets, quin tipus de criatures deuen ser?
Si el grup es pensava que no pot haver-hi criatures més ronyoses que els kobolds la idea va marxar ràpid de les seves ments quan van veure que l’antic rebost/magatzem estava plagat de nans de regueró. Nans de regueró, aquesta epidèmia humanoide que aprofita qualsevol forat, ruïnes o pont trencat per muntar allò que ells anomenen “regnes”.
Tractar amb nans de regueró no és perillós per la salut física... però el risc per la ment és evident! Al final el grup va descobrir una antiga biblioteca i va arribar a la cova on la reina Flip té el seu palau. D’aquell encontre Rialtho sempre explicava, amb rialles poc contingudes, una escena que mai sabrem si va succeir o era una broma del grup: diuen que Lucien, a l’arribar davant la presència de la reina nana del regueró no se li va acudir cap altre cosa que fer-li un petó a la boca!
Amb aquesta entrada es van convertir ràpidament en amics del clan Flip, això els va facilitar alguna informació relativa als perills que quedaven per afrontar en el catau (si és que és possible entendre res del que expliquen aquests maleïts nans).
I, ja al final de l’expedició, van descobrir una cambra inundada (on Lucien va dur a coll-i-be a Rialtho per què no s’ofegués) i després una cambra on hi havia les restes del cavaller de Solàmnia (on Lucien va trobar la seva armadura màgica) i van enfrontar-se a un perillós mort-vivent witchlin, les restes del què era el mag elf de túnica negra. El combat va ser arriscat i gràcies a les habilitats i objectes màgics el grup va sobreviure i van sortir exitosos de l’aventura.
Quan parlen d’aquells dies, sempre que en Rialtho es volia burlar de’n Lucien per l’escena amb la reina Flip, aquest es defensava dient que almenys ell no s’havia tirat una fletxa àcida de Melf a si mateix....
