Red Rats

Espectatives Menecratianes 2012

2012-01-17T00:30:00.000+01:00

Seguint la idea del company de blog Calapopa, faig una mica de reflexió del que m'agradaria de cara a l'any que acaba de començar des de la perspectiva rolera.

Primer de tot he de dir que estic plenament d'acord amb els comentaris sobre el nostre grup i el seu funcionament que fa en Calapopa. Sembla que hem trobat una dinàmica que s'ajusta a les ganes del grup i als nostres ritmes vitals. També coincideixo amb la idea que seria genial que el grup estigués sempre al complert, però em sembla que ja tenim una edat....

Els meus propòsits i les meves demandes roleres a l'any que comença:

Primer de tot que baixi una mica el ritme de la feina i pugui incorporar-me de nou al grup. Això no passarà fins la 1a o 2a setmana de febrer.... :-(
Quan em toqui dirigir m'agradaria oferir al grup una campanya curta (màxim 12 sessions) de Gurps. De moment estic treballant dues idees, o una campanya de Fading Suns o una campanya tipus pulp-cliffhanger... Tinc ganes de recuperar una mica l'estil Vella Escola: bon disseny de trames, creació potent de personatges no jugadors, preparar bé la partida... estic una mica cansat de dirigir jocs molt basats en la improvització, que no tenim temps d'aprofundir ni en la narració d'històries ni, sobretot, en el creixement i desenvolupament dels personatges jugadors.
Si apareix la ocasió de fer alguna partida solta també oferiria fer un Mouse Guard, però prescindint de l'ambientació original i fent quelcom més catalanitzat....
M'agradaria que el 2012 fos l'any de retrobar-me amb l'Ars Magica. Tinc un piló de manuals de la 5a edició que m'agradaria llegir. Tot i que darrerament em fa molta mandra llegir manuals en anglès, a veure si m'animo...
Sobre els jocs que voldria que els companys de taula dirigíssin: seria molt xulo poder jugar al Burning Wheel, ara mateix se'm presenta com un amor impossible i si l'Eudald (com vaticina en Calapopa) s'animés seria un regal. Si en Bàrdic ens fa un Ratsre de Cthulhu també podré tastar un dels sistemes que més curiositat em desperta de veure en acció. M'agradaria que en Mobuttu perdés els complexes i ens subministrés una bona dosi de Rifts com déu mana. En Calapopa, com sempre, és el més difícil de satisfer... seguir aprofundint en el Sistema Solar seria xulo i, també per matar un trauma fer algunes sessions de Toon, pèrò buscant un fil conductor... uns capítols d'una sèrie...

A veure com acaba l'any i què podem explicar!

Espectatives Poperes 2012

2012-01-16T15:08:00.000+01:00

Com sabeu el nostre grup està format per cinc persones: Menécrates, Mobuttu, Bàrdic, Puignau, Eudald i Calapopa. Com que gairebé a tots ens agrada tan dirigir com jugar, anem fent campanyes curtes (entre sis i dotze sessions) canviant-ne director i joc i així podem gaudir de diferents estil de direcció, temàtiques i sistemes. Per què els nostres interessos són diversos i el que un gaudeix, l'altre només ho tolera i el que un no tolera l'altre en gaudeix. A més com que els atzucacs, giragonses i vicissituds de la vida impedeixen prou cops que el director pugui acudir a la sessió ho intercalem amb sessions úniques. De tant en tant també cerquem data en cap de setmana per una sessió extra i convidem a altra gent que entre setmana no pot quedar.

Aquesta forma de funcionar m'agrada, té la combinació d'alternança i constància ideal, així que espero aquest any que la cosa seguir rutllant així. M'agradaria, però, que sempre fóssim el grup complert a totes les partides, que per molt que sigui una impossibilitat vital no deixa de ser una esperança i un bon propòsit per aquest any.

Que un joc de rol agradi o no depèn bàsicament de tres factors: La dinàmica social, l'ambientació i el sistema. Com que sempre juguem la mateixa gent, el primer punt varia només en funció dels rols que cadascú agafa a la taula, o sigui, depèn principalment de la persona que dirigeix. Per aquest motiu aquest any m'agradaria provar alguns jocs amb un altre director de joc i veure com es comporta tot plegat.

He fet una llista dels jocs que m'agradaria jugar aquest any, entre parèntesi qui m'agradaria que ho dirigís. A veure si hi ha sort i se'n poden complir uns quants. Tot i que l'any és llarg, els interessos són diversos i molts cops creuats.

Campanyes (6- 12 sessions)
Burning Wheel (Eudald)
Prime Time Adventures (Calapopa)

Sessions dobles (2-4 sessions)
My Life with Master (Mobuttu)
Summerland (Mobuttu)
Trail of Cthulhu (Bàrdic)
Mouse Guard (Menécrates)

Sessions úniques
Tità i fills (no té director de joc)
Unknown Armies (Calapopa)

A penny for my thoughts (no té director de joc)
Tibet (Calapopa)
Cthulhu tenebrós (Neddam)

InSpectes (Menécrates)
Toon (Calapopa)

Jocs que m'agradaria provar
The Extraordinary Adventures of Baron Munchausen, Lances, Until we sink, A taste for murder, Remember Tomorrow, Freemarket, Godlike, Cold City, Dirty Secrets, Sweet Agatha, 44 A game of automatic fear...

Premis 2011

2012-01-09T09:47:00.000+01:00

Els premis sempre tenen quelcom d'injust, un any pot ser prolífic en bones creacions i només en guanyarà un, relegant els altres, mentre un altre any pot ser-ne escàs i premiar una mediocritat. Tenint en compte això cal dir però que a mi els premis m'agraden, tenen quelcom de divertit i a més serveix perfectament al propòsit de situar el focus sobre un producte que potser d'altra manera hagués passat desapercebut.

Us faig un resum dels premis, al meu parer, més importats:

The Diana Jones
Un comitè secret de personalitats en tots els camps del joc voten l'excel·lència en el joc, no necessàriament un joc de rol, pot ser una persona, videojoc, companyia, joc de taula... Es dóna a l'estiu i es tria entre el publicat l'any anterior (2010).

Guanyador:
Fiasco. Joc sense master per fer històries a l'estil germans Coen, properament el traurà Edge en castellà.
Finalistes:
Dresden Files. FATE basat en els llibres del mateix títol, fantasia urbana actual.
Freemarket. Joc de ciència ficció humanista, amb cartes (sense daus).

Ennies
Un comitè de cinc jutges tria cinc jocs entre els proposats per la gent. Llavors durant quinze dies es decideix el guanyador per votació popular. Es dóna a l'estiu i es tria entre el publicat de maig d'un any a abril de l'altre (2010-2011).

Millor joc, millors regles, millor escriptura:
Dresden Files.
Producte de l'any:
Pathfinder Adv. Player Guide El successor de D&D.
Finalistes:
Mutants & Masterminds. Superherois, publicat en una versió anterior en castellà per Nosolorol.
The Laundry. Joc en BRP (el % de tota la vida) basat en unes novel·les barrejant Lovecraft i espionatge.

Grog d'Or
L'equip de l'associació sense anim de lucre sobre jocs de rol Guide du Roliste Galactique dóna el premi a principis de maig, entre els jocs que la mateixa web a premiat com a joc del mes (2010-2011).

Millor joc:
Tenga. Històric japonès (finals del XVI)
Finalista:
Te Deum pour un massacre Històric francès a l'època de la guerra de les religions (XVI)

Indie RPG
Voten els autors i editors de jocs independents entre una llista de jocs independents (cal registrar-se, en resum els jocs independents són aquells on l'autor i l'editor són la mateixa persona).Es dóna a l'estiu entre els jocs publicats l'any anterior (2010).

Millor joc i joc més innovador:
Apocalypse World. Postapocalíptic "adult".
Finalistes:
Freemarket.
Happy Birthday, Robot! Joc narratiu per mainada.

Origins
Voten els membres de l'Academy of Adventure Gaming Arts and Design (d'entrada lliure per professionals del joc) entre una selecció de cinc jocs que fa un comitè d'experts. Es dóna a l'estiu.

Millor joc:
Dresden Files

RPG GoldenGeeks
Es dóna a finals d'any després d'una parell de rondes de votació popular entre els membres de rpggeek.com, els jocs triables són els publicats durant el període 2010-2011.

Millor joc:
Apocalypse World
Finalistes:
Microscope Joc narratiu de construcció de grans històries.
Legend of the Five Rings 4th ed. El ja clàssic joc de fantasia al Japó. En castellà de la mà d'Edge.

Calapopa
Jo nomino els jocs entre els que m'han fet més gràcia de l'any anterior (2010), un cop llegits jo mateix decideixo el guanyador. S'entrega quan he acabat la lectura de tots (finals d'any).

Millor joc:
Freemarket
Finalista:
A taste for murder. Joc sense master a l'estil Agatha Christie.

L'èxit d'un fracàs

2012-01-02T10:01:00.000+01:00

A principi de setembre em vaig plantejar un repte: aconseguir jugar a 17 jocs de rol diferents en el termini de les 17 setmanes que faltaven per acabar l'any. Com era d'esperar he fracassat. Però m'he quedat només a 5 jocs d'assolir el repte.

Aquí teniu la llista de jocs als quals he jugat, el primer sempre correspon a la partida habitual dels dimecres, mentre que els altres són sessions extra en altres dies.

Setmana 1, jocs 2: Burning Wheel, Geasa.
Setmana 2, jocs 2: Burning Wheel.
Setmana 3, jocs 2: Geasa.
Setmana 4, jocs 2: Burning Wheel.
Setmana 5, jocs 4: Burning Wheel, Tità i fills, Mouse Guard.
Setmana 6, jocs 4: Burning Wheel.
Setmana 7, jocs 5: Icons.
Setmana 8, jocs 5: Icons.
Setmana 9, jocs 6: Unknown Armies.
Setmana 10, jocs 6: -
Setmana 11, jocs 7: Burning Wheel, Mars Colony.
Setmana 12, jocs 7: -
Setmana 13, jocs 8: El Anillo único.
Setmana 14, jocs 10: Agon, A penny for my thoughts.
Setmana 15, jocs 11: Sistema solar.
Setmana 16, jocs 11: Sistema solar.
Setmana 17, jocs 12: Sistema solar. Món de monstres.

Però dels fracassos sempre se'n poden treure lliçons, molts cops moltes més que no pas dels èxits. D'aquest repte n'he aprés:
- Sóc capaç de trobar un forat, més o menys, un cop al mes per fer una sessió extra a part de la sessió habitual.
- Tinc moltes ganes de provar nous jocs, però encara més ganes de jugar a jocs que m'agraden però que havien quedat relegats amb la fal·lera provadora.
- No cal ser quatre persones per jugar a rol, sent dos o tres es pot jugar perfectament, només cal fer-ho al joc escaient.
- Definitivament puc descartar la meva dona com a rolera.

P.D.: Feliç any nou!

una aproximació als Aspectes de FATE

2011-12-24T00:05:00.001+01:00

Un dels elements més innovadors del FATE com a sistema de joc són els Aspectes.

Un Aspecte és una paraula o frase curta que descriu alguna faceta del personatge. Un Aspecte pot parlar de la personalitat, les habilitats, l'ofici, el passat, els amics... qualsevol cosa relativa a un personatge. I no només els personatges tenen Aspectes, també en tenen els llocs, les escenes, les campanyes...

No us explicaré gaire més sobre què són els Aspectes. Podeu trobar molta informació a un article del creador del sistema en Fred Hicks, que els companys de Conbarba han traduït.

Avui el que vull penjar al blog és una mena de resum dels diferents funcionaments que s'apliquen als Aspectes que m'he fet per aclarir-me. Un resum que anirà molt bé per la partida de Bulldogs! de la setmana vinent.... Sempre s'entén que l'Aspecte ha de tenir a veure amb la situació, que el jugador o el director de joc han d'explicar a la taula com i per què s'aplica aquell Aspecte.

SOBRE ELS ASPECTES DEL TEU PERSONATGE:

Invocar-lo: gastant un Punt de Destí (PD) obtens un +2 o pots tirar els daus de nou
Declarar: gastant 1 PD pots fer una declaració (explicar quelcom de l'ambientació, detalls de l'escena, aparició de contactes...)
Forçar: el DJ pot forçar un Aspecte a canvi de donar-te 1PD. Si no vols acceptar-lo has de pagar 1PD. Al forçar-lo el DJ pot posar-te una limitació, pot donar un bonus a un oponent o pot fer entrar en joc una complicació narrativa. Els forçats són, intueixo, la clau que l'economia de PD funcioni i per això en el Bulldogs! hi dediquen temps i apliquen el famós "Digues si o tira els daus" al FATE i l'amplien com un "Digues si, tira els daus o força un aspecte". És a dir: el forçar Aspectes serveix al director de joc com a eina de frenar als jugadors alhora que als jugadors els serveix per complicar l'aventura i guanyar PDs....

SOBRE ASPECTES D'ALTRES (personatges jugadors, no jugadors, escenes....)

Invocar: per 1PD tens +2 o tires de nou. Si ho fas contra un personatge ell es queda el PD.
Forçar: per 1PD pots posar límits o complicacions.
Forçar Aspectes d'una escena: per cada PD que gastis pots afectar a un personatge.
Marcar: sempre que descobreixis/creïs/estableixis un aspecte (veure més avall) amb una tirada de daus, la primera vegada que l'invoquis/forcis no et representa cap despesa en PD.

Més enllà de invocar i forçar, hi ha altres possibilitats d'usar o crear Aspectes per els altres personatges o escenes:

ho pots descobrir a través d'una tirada d'habilitat, si l'Aspecte estava definit amb antel.lació. Un cop per escena.
ho pots crear amb una declaració: ja sigui gastant 1PD o tirant una habilitat. Un cop per escena. Si ho fas gastant un PD no et cal invertir temps.
ho pots establir amb una maniobra (com a resultat d'una tirada d'habilitat): sol ser temporal (o fràgil si no has aconseguit cap augment a la tirada).
ho pots infringir com a conseqüència

A part de gastar 1PD en declarar un Aspecte (que se suposoa cal el beneplàcit del DJ) la resta són diferents mirades d'una mateixa mecànica: una tirada d'habilitat que acaba situant un Aspecte en un lloc, escena o personatge. La nomenclatura i casuística depèn de la situació i tipus d'habilitat.

Dimecres ho provem, a veure com resulta....

Món de Monstres, la meva lectura

2011-12-23T21:47:00.005+01:00

És evident que aquesta no és una ressenya objectiva. Quan un es veu implicat, encara que sigui de manera indirecta, en un projecte mai en pot fer una avaluació freda.

Per això avui més que una ressenya el que vull fer es compartir alguna de les idees que m'han vingut mentre llegia esborranys o la versió final del MdM.

La primera es una lloança: gràcies a en Josep ja tenim una versió catalana del Dungeons & Dragons, el joc de rol per excel.lència. Si, jo era dels que creia que no calia, que amb la versió castellana ja en feiem prou. Però ara tinc fills, que volen jugar a rol i què millor que un clàssic revisat i en la nostra pròpia llengua?

La segona encadena amb la primera. En Josep ha sapigut trobar un equilibri perfecte entre extensió i necessitat. Em sembla que el MdM és el manual ideal per a iniciar a gent en el món dels jocs de rol. La lectura és molt suggerent i alhora no hi ha una ambientació que espanti al nou lector amb quantitat de pàgines i d'informació. Ens remetem a l'ambientació estàndard de fantasia medieval. No cal més. Tampoc trobo ni que faltin ni que sobrin objectes màgics, conjurs, monstres, races o classes.

Una idea que em ronda des que vaig acabar-ne la lectura és que com a producte tindrà menys sortida de la que es mereix. Una editorial petita i un autor que no podrà dedicar-se massa a la difusió i promoció del projecte... espero que l'afició rolera catalana, que no és poca, ajudi. No estic demanant una reacció com la que va ocasionar la gent de La Marca del Este, pero si que el joc surti, es vengui minimament i es faci servir.

Per últim dir que aquest no és un joc innovador, de mecàniques trangressores, ambientacions extravagants o d'una franquicia famosa. No. Es el joc de rol amb el que la majoria dels veterans vam aprendre a jugar. Es una versió més clara i directa de l'infumable 3era edicio del d&d. Ideal per a grups de gustos clàssics, amants de poques regles o amics del reciclatge de material de l'AD&D... Per la meva part inicio una aventura que fa temps volia fer: una campanya amb els meus fills com a jugadors. Evidentment estic parlant de la Dragonlance!

Tota la informació i compra a la web de Maqui!

Que rodin els daus!

Solipsist

2011-12-22T11:24:00.002+01:00

Solipsist és un joc de David Donachie on els personatges tenen la capacitat d'alterar la realitat a través de les seves obsesions, mentre lliuten contra l'Ombra: una entitat desconeguda que pretén modificar/alterar/destruir la realitat dels personatges.

Els jugadors foren: en nyarla59, en bardic i l'Eudald. La partida es va desenvolupar a 30 Punts d'Ombra (14 per l'Ombra i 16 pels Threads) i hi vam dedicar un parell de sessions comptant l'expliació del joc i la creació de personatges.

Els personatges

Els personatges creats foren els següents (noteu que els perosnatges no tenen nom , ni aspecte físic, doncs aquests poden modificar-se amb un simple canvi de la realitat); Els ticks macats són els del final de l'aventura:

Personatge 1. Eudald

Visió: el món és una gran universitat oberta on jo hi faig de jardiner i tothom escolta els meus consells.

Obsessions:
- Vull ser escoltat per tothom 3 xxx
- Jo vull un món amb jardins 3 xx
- Vul que tothom visqui confiat 2
Jo ho sé tot 3
Vull que l'educació omposi respecte 1

Limitacions:
- La gent no em fa cas 1 x
- Tinc una novia tonta 1
- No m'agrada llegir 1
- Vull tenir una familia 3
- No tinc estudis 3 x

Personatge 2. Bardic

Visió: El món és un Eden, i jo sóc un druida que té control sobre plantes i animals.

Obsessions:
- Jo vull protegir la vegetació 2 x
Jo puc crear vegetació 4 x
Jo puc canviar el temps meteorològic 2 xx
Jo faig que els animals m'obeeixin 2
Jo puc convertir un animal 2 x

Limitacions:
- Sóc al·lèrgic al pol·len 2
- Jo sòc urbanita 2 x
- Jo sóc materialista
- Jo sóc el pitjor home del temps 1
- Jo vull eliminar les animàlies 2

Personatge 3. nyarla59

Visió: Musical anys 50 on sóc el ballarí principal

Obsessions:
- Jo marco el ritme 4 x
- Jo vull que la gent somrigui 1 x
- Jo puc canviar la gent amb un compàs 3/4 3 xxx
- Quan no ballo sóc un més 1
- Vull un final feliç 4 o

Limitacions:
- Tinc pas un peu esquerre 2
- Sóc un pessimista 1
- Sense la meva filla 3
- Haig de pagar la pensió 2
- Sóc una cara popular 1

La partida

Amb un personatges tant poderosos (el canvi de la realitat no és quelcom que es pugui prendre a la lleugera en aqeust joc, doncs el canvi és fàcil i instantani), les principals dificultats a què s'enfronta el director de joc és per una banda la creació d'una partida prou flexible com per adaptar-se a qualsevol circumstància, i per l'altra la gestió continua dels canvis produïts.

En plena partida, les notes sobre l'estat de la realitat.

Per a la primera part vaig trobar molt útil el Document de "Shadow Mastery" disponible a la web del joc, per tal d'entendre i crear l'antagonista principal del joc: L'ombra.

A partir dels consells que hi ha en el manual i en el document esmentat, vaig poder dissenyar l'aventura, la qual consisteix en diferents elements o escenes que romanen inalterables a causa de l'influència de l'Ombra (Threads) i que els personatges hauran d'identificar i "atacar" per poder progressar en l'aventura:

Desencadenant de l'aventura: Obres de l'AVE.
Elements de l'aventura:
- Carrers tallats.
- Circuits infinits.
- Devesa assecant-se (veien que dos dels personatges tenien temes relacionats amb la natura vaig iniciar l'aventura donant protagonisme a aquest element).
- Obertures a antics refugis antiaeris.
- Carrers laberíntics soterrats entre runes.
- Bombardeigs: condors mecànics llençant bombes (element de l'Ombra).
- Obrers zombies: controlts com titelles (element de l'Ombra).
- Cases fetes de sacs com trinxeres (element de l'Ombra) . Al final aquest no va sortir.
- Polítics corruptes podrits per dins i maquillats per fora (element de l'Ombra).

La segona dificultat, una vegada tenia clara l'estructura de la partida, no em va resultar tant difícil com em pensava i crec que tot va fluir prou bé, incrementant la presència de l'ombra i fent que la realitat es tornés cada cop més surrealista i enigmàtica, per oposar-se als canvis dels personatges. Al final l'història de la partida va anar una mica així:

Girona. Obres de l'AVE. La Devesa es mor. Els personatges troben uns túnels (Thread 4) on hi ha uns "ratians" que resulten ser un druides que cuiden els arbres (Destrucció del Thread). Malauradament els personatges queden tancats en aquests túnels que donen a uns refugis antiaeris. Quan aconsegueixen sortir-ne uns condors mecànics bombardegen els carrers de la ciutat. Tots porten l'insignia d'Adif (Thread 4). Per sort es vencen els condors i es restaura la ciutat creant una Girona ajardinada i universitària on el Personatge 1 fa de conferenciant en companyia de polítics de l'Ajuntament corruptes (Thread 4) on tothom l'escolta (overshoot). De sobte, l'Ombra ataca i es veu com tothom és un titella controlat per fils (Thread 4). Els personatges es dirigeixen a l'Ajuntament on no els deixen entrar. El Personatge 2 prova de fer entrar animals per esbotzar la porta però hi ha un overshoot i l'entrada de l'ajuntament queda curulla de centpeus i altres animàlies. Això els obliga a crear unes plantes carnívores per poder acabar amb l'amenaça dels cent-peus. Finalment arriben al despatx de l'Alcalde (amb una cara de porquet) movent tots els fils. L'Ombra és forta aquí, i els personatges l'ataquen amb tot el què tenen (2 tears). Finalment el personatge 3 aconsegueix el seu "final feliç" on l'Alcalde mort penjat dels seus fils, i la Devesa rebrota entre un camí de lloses grogues de musical.

Valoració

En general el joc m'ha deixat un just agredolç. Per una banda les pors que tenia a dirigir-lo van resultar infundades, i crec que vam crear una història prou amena i fluida i que vam passar una bona estona. Per altra banda, les mecàniques ens van resultar estranyes i el fet que estiguin pensades per fer diverses partides i anar acumulant tears (esquetxes a la realitat) va donar la sensació que tot era molt fàcil d'acomplir. És un joc interessant, tant en plantejament com en resolució, però veig difícil que hi tornem a jugar.

Cançó de gel i foc

2011-11-30T09:58:00.000+01:00

Aquesta primavera vam jugar a “Canción de Hielo y Fuego”, de Green Ronin. Els participants vam ser varis, tot i que no sempre hi érem tots: menécrates, nyarla59, mobuttu, albert, eudald i bardic.

Com molts sabeu, el joc està ambientat en les novel•les d’en George R.R. Martin. És un món medieval molt cru, explícit i salvatge, ple de violència, sexe i conspiracions cortesanes, on tot gira en torn a les cases nobiliàries. El reglament, bastant encertat en relació a l’ambientació, comprèn tot el necessari (i més) per dur a terme aquests elements: completa creació i gestió de cases nobiliàries, combats ràpids i mortífers, intrigues de palau i batalles entre exèrcits. Però ja només amb la primera lectura del llibre de regles, es pot arribar a la conclusió de que potser el joc és excessiu. Però anem a pams...

El sistema de joc es construeix sobre una base que és un empeltat bastant curiós de diversos sistemes, però emprant només daus D6. El mateix sistema s’aplica a cadascun dels tres subsistemes en que es sustenta el joc: combat, intriga i guerra. Tot i que els fonaments estan ben trobats i la mecànica és ràpida i senzilla, el joc es complica per l’innumerable quantitat de taules, modificadors i detalls que arriba a tenir. Els modificadors són interminables i les taules són nombroses fins a l’esgotament; cada acció té un modificador diferent, cada habilitat té una taula, i no hi ha una regla general que ho faci intuïtiu. El director de joc, simplement, s’ofega en un mar de taules tant o més abundant que les de Rolemaster (joc amb moltes taules, però que la gran majoria són taules d’armes, de les quals només s’utilitzen aquelles corresponents a les armes que es porten). Per acabar-ho d’adobar, tota la senzillesa i flexibilitat que predica el joc, se’n va en orris quan comences a jugar i veus que el joc fa aigües en molts aspectes. Veient en detall alguns dels apartats, tenim el següent:

La creació de personatges és divertida i dóna un ampli ventall de possibilitats, aconseguint un alt nivell d’arranjament i optimització. Menció especial sobre els arquers, que amb poc que s’hi especialitzin, un parell d’ells són capaços de carregar-se, tot solets, a mitja guarnició de soldats sense despentinar-se...
La creació de la casa nobiliària és molt completa, molt. Però molt. Es porta pràcticament com si fos un personatge, i les seves característiques van variant al llarg de la campanya, doncs es gestiona i es veu sotmesa als avatars de la història (tot controlat per diverses taules i tirades). Un dels aspectes més importants de la creació de la casa és que dóna un rerefons molt potent per als personatges dels jugadors. També ha de ser emocionant veure la seva evolució (ascendent o descendent), tot i que aquest aspecte no l’hem pogut provar per la limitació del temps de campanya.
Jugar amb grup d’aventurers o una campanya amb casa nobiliària? Els tipus d’aventures del joc poden ser incompatibles entre sí segons si es juga amb casa nobiliària o sense ella. Si porten un grup d’aventurers, podran moure’s per on vulguin i segurament serà més fàcil trobar idees d’aventures; però si juguen amb casa nobiliària, l’estil de joc passa a ser molt més d’intrigues i possibles combats de masses, ja que les petites i típiques aventures de joc de rol de fantasia medieval semblen massa incongruents i vulgars com perquè siguin recurrents o presentin un repte dins de la campanya; i això sense fer esment a la disposició de molts recursos que fa que els jugadors pateixin més aviat poc (soldats, criats, diners, logística, animals, etc, etc.).
En quant al combat, la mecànica de tirades és realment senzilla, però abans d’arribar a fer una tirada, has d’haver passat per tot un missal de taules, accions, qualitats de les armes, modificadors, etc. La defensa és sempre passiva, i els personatges que es mig especialitzin en el combat, són unes autèntiques màquines de trinxar. I després de tant d’esforç, lectura, tàctica i preparació, el combat dura dos assalts perquè els arquers s’han carregat a tots els oponents des de la distància. En fi, que més val no escarrassar-s’hi gaire, o presentar uns oponents tan devastadors com els PJs.
Les intrigues estan ben equilibrades, i són talment com un combat, amb les mateixes característiques, però enfocades a un enfrontament dialèctic (l’actitud és “l’armadura”, les tècniques oratòries són “les armes”, la compostura són “els PVs”, etc.). Es poden aconseguir escenes molt bones, i són el punt diferencial que li donen l’essència del Joc de Trons, però tampoc se n’ha d’abusar. La majoria dels jugadors va coincidir en que el millor moment de l’aventura va ser la intriga final.
La batalla de masses no la vam poder provar, però ve a ser com un combat entre personatges a gran escala, però molt més tàctic, i amb moltes taules per donar-li riquesa. Si ets un amant dels jocs d’estratègia, segur que en gaudiràs!
Finalment, la informació sobre l’ambientació és bastant escassa i resulta molt útil haver-se llegit com a mínim el primer llibre (o haver vist la sèrie). Sort que no deixa de ser una ambientació medieval clàssica amb una personalitat pròpia no massa difícil de seguir.

Les apreciacions a nivell individual sobre el joc són, en general, força semblants, excepte per a en nyarla59, a qui el joc no li ha agradat gens. Tot i així, hi ha consens en la bona implementació dels tres pilars del joc: combat, intriga i guerra. L’ambientació agrada a tothom, excepte a en nyarla59, qui no creu en ambientacions ja creades per l’obligació d’haver-les de conèixer i la dificultat de posar-se d’acord en l’imaginari; la resta creu que és una bona ambientació i que promet més del que sembla. L’existència de la casa nobiliària també agrada força. El reglament, en canvi, no ha acabat d’agradar a ningú; hi ha la sensació de que el joc és molt complex i no ha estat del tot provat i depurat. En menécrates és del parer que les regles d’intriga són una versió simplista del “duel d’enginys” de Burning Wheel, i en mobuttu no veu ben equilibrat el sistema d’habilitats i especialitzacions; opina que n’hi ha masses i que acaba sent difícil ser bo tant si es generalitza com si s’especialitza. Per acabar, en nyarla59 troba el reglament massa extens, i que al rerefons i motivacions dels PJs haurien de tenir algun tipus de reglament.

Per la meva banda, crec que el sistema està molt equilibrat i ben trobat, però és excessiu (les mancances són fàcilment corregibles). Clarament, es tracta d’un joc per donar-li continuïtat i que l’experiència li pugui aportar la desimboltura de la que manca el reglament; a més, possiblement, la millor opció és jugar la modalitat del Joc de Trons, doncs per jugar a fer el cercatresors podem trobar altres jocs millor preparats per aquest tipus d’afers. D’altra banda, hi ha hagut un xoc d’estils i de dinàmiques de joc bastant diferenciat que sens dubte ha trencat la fluïdesa de l’experiència...

El nous deus

2011-11-29T10:06:00.001+01:00

Finalitzada la campanya de Burning Wheel hem tornat a votar i actualitzat la llista dels 10 millors, aquí n'expliquem el mètode.

A la actualització de mitjans d'any 2011 vam tenir en compte els següent jocs: Sistema Solar, Mouse Guard, Burning Wheel, Prime Time Adventures, La Crida de Cthulhu, Món de Monstres, Dresden Files, Unknown Armies, Summerland, Savage Worlds, Legends of Anglerre, A penny for my thoughts, DC Adventures, Spirit of the Century, Cthulhutech.Canción de fuego y hielo, Star Wars D20. En aquesta actualització cauen els set darrers i hem tingut en compte aquest jocs nous: Rampage X, Mars Colony, Geasa, Icons, Tità i fills, Solipsist, Cthulhu tenebrós.

I aquest és el nou top 10!

1. Sistema Solar 8.67
2. Mouse Guard 7.58
3. Burning Wheel 7.42

4. Unknown Armies 6.48
5. Icons 5.86
6. La Crida de Cthulhu 5.63
7. Prime Time Adventures 5.55
8. Tità i fills 5.39
9. Dresden Files 5.08
10. Cthulhu tenebrós 4.77

Com veieu el tres primers segueixen intocables. Dels nous jocs provats han entrat a la llista: Icons i els dos "Al pot petit..." de Maqui, Cthulhu tenebrós i Tità i fills. I del top 10 n'han caigut: Summerland, Món de monstres i Savage Worlds.

Anem a veure les puntuacions individuals (els seus deu millors més els puntuats de la darrera fornada):

Mobuttu	Finals 2011	Mitjans 2011	Finals 2010
Sistema Solar	29 (8,75)	30 (9,06)	25 (8,57)
Burning Wheel	28 (8,44)	27 (8,13)	27 (9,28)
Mouse Guard	26 (7,35)	26 (7,35)	-
Icons	24 (7,19)	-	-
Prime Time Adventures	21 (6,25)	19 (5,63)	18 (6,07)
Summerland	20 (5,94)	23 (6,68)	-
A penny for my thoughts	-	20 (5,94)	-
Legends of Anglerre	-	20 (5,94)	23 (8,21)
Món de Monstres	19 (5,63)	20 (5,94)	-
Tità i fills	19 (5,63)	-	-
Cthulhu tenebrós	18 (6,07)	-	-
Dresden Files	16 (4,69)	13 (3,75)	14 (4,64)
Unknown Armies	12 (3,44)	12 (3,44)	10 (3,21)
Rampage X	11 (2,94)	-	-
Geasa	11 (2,94)	-	-
La Crida de Cthulhu	10 (2,81)	10 (2,81)	7 (2,14)
Savage Worlds	10 (2,81)	14 (4,06)	15 (5)
Solipsist	10 (2,81)	-	-
Mars Colony	5 (1,25)	-	-

Calapopa/nyarla59	Finals 2011	Mitjans 2011	Finals 2010
Prime Time Adventures	33 (10)	33 (10)	29 (10)
Sistema Solar	30 (9,06)	31 (9,38)	27 (9,28)
A penny for my thoughts	-	28 (8,44)	-
Unknown Armies	24 (7,19)	24 (7,19)	23 (7,86)
Mouse Guard	24 (7,19)	24 (7,19)	-
Tità i fills	24 (7,19)	-	-
Burning Wheel	23 (7,86)	24 (7,19)	23 (7,86)
Summerland	23 (7,86)	24 (7,19)	-
Cthulhu tenebrós	22 (6,56)	-	-
La Crida de Cthulhu	19 (5,63)	21 (6,25)	21 (7,14)
Savage Worlds	11 (3,13)	15 (4,38)	14 (4,64)
Rampage X	10 (2,81)	-	-
Geasa	10 (2,81)	-	-
Mars Colony	10 (2,81)	-	-
Solipsist	7 (1,88)	-	-
Dresden Files	7 (1,88)	11 (3,13)	14 (4,64)
Món de Monstres	6 (2,81)	10 (2,81)	-
Icons	6 (2,81)	-	-

Menécrates	Finals 2011	1tr 2011	Finals 2010
Burning Wheel	32 (9,69)	32 (9,69)	29 (10)
Mouse Guard	32 (9,69)	32 (9,69)	-
Dresden Files	26 (7,35)	27 (8,13)	24 (8,21)
Sistema Solar	26 (7,35)	27 (8,13)	24 (8,21)
Icons	26 (7,35)	-	-
Món de Monstres	23 (7,86)	24 (7,19)	-
Tità i fills	21 (6,25)	-	-
Legends of Anglerre	-	21 (6,25)	13 (4,29)
Unknown Armies	20 (5,94)	5 (1,25)	7 (2,14)
Canción de fuego y hielo	-	19 (5,63)	-
Prime Time Adventures	18 (6,07)	22 (6,56)	15 (5)
La Crida de Cthulhu	16 (4,69)	13 (3,75)	12 (3,93)
Rampage X	13 (3,75)	-	-
Mars Colony	11 (3,13)	-	-
Geasa	9 (2,86)	-	-
Summerland	7 (1,88)	5 (1,25)	-
Savage Worlds	5 (1,25)	5 (1,25)	9 (2,86)
Solipsist	3 (0,59)	-	-
Cthulhu tenebrós	1 (0)	-	-

Bàrdic	Finals 2011	1tr 2011	Finals 2010
La Crida de Cthulhu	31 (9,38)	32 (9,69)	28 (9,64)
Unknown Armies	31 (9,38)	25 (7,50)	21 (7,14)
Sistema Solar	30 (9,06)	31 (9,38)	28 (9,64)
Savage Worlds	28 (8,44)	29 (8,75)	24 (8,21)
Dc Adventures	-	28 (8,44)	24 (8,21)
Cthulhu tenebrós	24 (8,21)	-	-
Icons	23 (7,86)	-	-
Mouse Guard	19 (5,63)	15 (4,38)	-
CthulhuTech	-	18 (5,31)	-
Burning Wheel	16 (4,69)	12 (3,44)	11 (3,57)
Món de Monstres	15 (4,38)	14 (4,06)	-
Solipsist	14 (4,06)	-	-
Summerland	13 (3,75)	12 (3,44)	-
Tità i fills	9 (2,86)	-	-
Rampage X	7 (1,88)	-	-
Geasa	3 (0,59)	-	-
Mars Colony	3 (0,59)	-	-

Curiós també és comparar els 5 millors de cadascú, en el darrer recompte vam veure que el nostre jugador més "centrat" era en Mobuttu, seguit de Calapopa i Menécrates i finalment d'en Bàrdic, el més "descentrat". En el recompte actual, la cosa queda pràcticament igual: Mobuttu, Menécrates, Calapopa i finalment Bàrdic.

Mitjana	Mobuttu	Calapopa/nyarla59	Menécrates	Bàrdic
Sistema Solar	Sistema Solar	Prime Time Adv.	Burning Wheel	La Crida de Cthulhu
Mouse Guard	Burning Wheel	Sistema Solar	Mouse Guard	Unknown Armies
Burning Wheel	Mouse Guard	A penny for my thoughts	Dresden Files	Sistema solar
Unknown Armies	Icons	Mouse Guard	Sistema Solar	Savage Worlds
Icons	Prime Time Adv.	Unknown Armies	Icons	DC Adventures

Mars Colony

2011-11-24T15:21:00.001+01:00

Mars Colony és un joc de rol per dosjugadors, un en serà el director de joc (aquí anomenat Governador)i l'altre en serà el protagonista (Kelly Perkins). Durant el jocs'explicarà la incidència de Perkins a la colònia internacional deMart, on ha estat enviat en qualitat de savi (un Punsetinternacional) per arreglar un colònia inviable en diversosaspectes.

Governador: nyarla59.

Kelly Perkins: mobuttu.

La sessió de joc va durar unes dueshores i mitja, de les quals vam invertir una mitja hora per explicarel joc i fer-ne la preparació.

Primer de tot cal crear el personatge il'ambientació, per fer-ho se seguiran cinc passos:

Pas 1: S'han crear les cartes de porgovernamentals que han de servir com a inspiració durant el joc, osigui coses o conceptes que ens espantin del govern. Cada jugadorn'escriu tres en secret es barregen i se'n destapa una. Durant el jocse'n poden destapar més si es creu necessari.

Les nostres foren:

- mobuttu: “Terrorisme d'estat”,“Lleis ineficients”, “Corrupció entre els polítics”.

- nyarla59: “La partitocràcia persobre la democràcia”, “El govern dels inútils (es promociona elmés trepa, no el millor), “Els polítics que fan l'egipci”.

La darrera fou la destapada

Pas 2: Es creen entre dos i quatrepartits polítics que tindran presència a la colònia. En vam crearquatre:

- Rojos: Partit independentistacomunista. Dominant.

- Blaus: Partit conservador. Dominant.

- Grocs: La puta i la ramoneta(centre-dreta-esquerra). Minoritari.

- Verds: Partit ecologista. Marginal.

Pas 3: Cal triar com a pnj entrediverses personalitats de l'illa i donà'ls-hi afiliació política.Perkins també ha de triar color. El governador va decidir quel'alcalde Yang seria roig, el conseller Stuart seria groc(parlamentari) , el president Fletcher (consell de la terra) seriablau i el reporter de camp Fane seria verd.. En Perkins va decidirser groc.

Pas 4: Definir el problema personal dePerkins. En Mobuttu va decidir interpretar una dona, el problema esva fer a l'atzar i amb una mica d'amaniment per part nostra varesultar en una filla addicte al sexe que treballa de interpret en elconsell de la terra.

Pas 5: Definir els problemes de lacolònia. Vam decidir-nos per tres: “Desgel en els casquetspolars”, “Malestar social” i “Atmosfera dins la cúpula”.

El joc està dividit en tres tipusd'escenes: personals, polítiques i tècniques. Durant les personalss'explicarà el problema personal de Perkins (en aquest cas amb laseva filla). Durant les polítiques, les diferents personalitats dela colònia intentaran influenciar a Perkins. I durant les tècniquesPerkins intentarà resoldre els problemes de la colònia. Les escenestècniques són el nucli del joc, per salvar la colònia elprotagonista ha d'acumular 40 punts en cadascun dels problemes. Persumar-lo cal explicar quines accions pren i tirar dos daus de sis isumar-los, pot decidir llavors plantar-se i apuntar aquest progrés ofer més reformes i seguir tirant els daus. El risc està en que sitreu 1 tot el pla d'aquella escena se'n va a norris. Pot optar permentir per tapar la seva incompetència i arriscar-se a que totesclati en un escàndol en descobrir-se.

El governador pot invocar escenespersonals i polítiques, mentre el protagonista en pot convocar depersonals i tècniques. Els dos jugadors s'alternen triant quinaescena volen. Un cop realitzades nou escenes tècniques el jocs'acaba.

En el joc original les escenespersonals i polítiques es resolen sense cap tirada i a més no tenencap influència sobre les tècniques. Des del meu punt de vista doncssón suprimibles, o sigui, només són color. Però el que volem ésexplicar el relat de Perkins a la colònia i això inclou aquestesescenes. Crec que el joc seria molt més interessant si els problemespersonals i polítics de Perkins influenciessin la seva tasca a lacolònia. Per reflectir-ho vam decidir que al final d'aquestesescenes tiraríem dos daus de sis i que el governador podia tornar atirar un dels dos daus en funció de si, sota el seu parer, l'escenahavia estat positiva o negativa per Perkins. Si el resultat és dedos imparells l'escena influenciava negativament a Perkins, permetental governador tornar a tirar un dau alt d'una escena tècnica i ambdos parells, positivament, permetent al protagonista tornar a tirarun dau baix d'una escena tècnica.

Amb aquestes modificacions vam començara jugar. Alternarem els tres tipus d'escenes de forma fluida.

En les personals la filla de Perkins vaser reclosa a Mart després d'un episodi pujat de tot amb els membresdel consell de la Terra, enviada a un centre de tractament de laTerra, escapant-ne més tard amb un altre pacient, obligant a laseva mare a viatjar a la Terra per posar-la a rega. La sort amb lestirades d'en Mobuttu va fer que les afectacions d'aquestes escenes ala feina de Perkins fossin neutres o positives en la majoria decasos, permeten-li posar-hi els cinc sentits.

En les polítiques, amb una graninterpretació d'en Mobuttu del concepte de “puta i ramoneta”, elperiodista va intentar extreure declaracions sucoses de Perkins,l'alcalde va intentar aconseguir més poder i que Perkins avalés laindependència de l'illa, el conseller Stuart també va intentaraconseguir més poder i contractes més sucosos, mentre el presidentFletcher intentava dinamitar l'alcaldia i aferrar més a Perkins. Novam jugar gaire les targetes de por, ens les reservàvem pels errorstècnics i aquest gairebé no es van produir. La sort amb lestirades d'en Mobuttu va fer que les afectacions d'aquestes escenes ala feina de Perkins fossin neutres o positives en la majoria decasos, amb els vents polítics sempre a favor.

En les tècniques la sort en lestirades d'en Mobuttu va permetre arreglar els tres problemes i fins itot atacar-ne un quart, l'excés de poder judicial, que va sorgirdurant el joc. Només va haver de mentir un cop quan per arreglar elmalestar social degut a la pressió del govern va decidir crear noveslleis, augmentant de facto la pressió. La introducció de lesconseqüències de les escenes personals i polítiques a la tasca dePerkins va fer que aquesta agafés molta més rellevància,vestint-la de la humanitat que li calia.

El joc va acabar amb la colòniarestaurada i pròspera iniciant el camí de l'autodeterminació i ambPerkins lloada pel colons tornant a la Terra on va assolir lapresidència de l'ONU.

En resum, va ser una sessió divertida.No és un joc per jugar-hi sovint, però amb les modificacionsesmentades es converteix en un joc prou interessant. Té una duradaadequada a les nostres partides (2-3 hores), no li cal preparació iés per dos jugadors, ideal per omplir aquella sessió on la gent noha pogut venir.

final de campanya...

2011-11-17T11:21:00.004+01:00

Aquest darrer dimecres vam fer la darrera sessió de la campanya ELS ARTEFACTES D'AIGONUS, que jugàvem amb Burning Wheel.

Ha sigut un final amb gust agredolç. Més enllà de la nostàlgia que sempre m'agafa quan acabo de dirigir una campanya en la que he invertit temps i energia, també m'ha sapigut greu que la darrera sessió no ha estat tant fluïda com jo havia imaginat. No ha tingut l'èpica dels moments finals...

La principal causa ha estat que feia un mes que no jugàvem a Burning Wheel, que per motius molt variats no havíem aconseguit reunir tot el grup amb condicions. Això ha fet que la tensió dramàtica es refredés molt i que, arribessim a la taula sense tenir clar què passava, amb el coneixement de les mecàniques molt dispers...

Al final estic content, ja hem jugat 3 campanyes de Burning Wheel:

Els Cassano: les aventures d'una família de malfactors de classe baixa en una ciutat pirates.
Terra Glaçada: una intriga nobiliaria en un país nevat i amenaçat per krakens
Els Artefactes d'Aigonus: una aventura clàssica de dungeoncrawling

Cada campanya ha tingut el seu tema, i ens ha dut molts aprenentatges sobre aquest gran joc.

Aquí hi ha algunes de les reflexions que ara mateix em venen al cap:

El BW és un joc on la construcció de l'ambientació va passant durant el joc. Per tant és important, com a màster, no anar amb massa idees predeterminades a la taula. En el cas d'aquesta darrera campanya, penso que vaig voler centrar massa en els artefactes i això no va permetre desenvolupar alguna de les trames paral·leles que van anar sortint.
El BW és un joc complicat, cal que els jugadors tinguin ganes d'empapar-se de les regles i mecanismes per poder-ne gaudir.
També és un joc la narrativa avança de manera lenta. És a dir, en una sessió de 2-3 hores potser pots jugar dues escenes, o poca cosa més. Per tant és un joc que demana sessions una mica llargues: 4 hores diria que és una bona mesura.
També hi ajuda que el grup no sigui massa nombrós. Jo diria que 3 jugadors és l'ideal. Més de 5 és una imprudència.

Per tot això tinc la sensació que el Burning Wheel passarà a ocupar, en la meva ludoteca, un lloc equivalent al que té l'Ars Màgica: un joc que m'encanta però que per motius varis és difícil que hi juguem. És com si el BW fos un amor platònic....

Si mai hi podem tornar jugar, això si, serà sense les regles de Fight! , només en casos molt excepcionals (p.e. un duel entre dos personatges cabdal per a la història) ho faríem servir.

Ara tinc ganes d'aprofundir en el Mouse Guard (i algun hack que he trobat prou xulo), Món de Monstres i l'Anell Únic.

Jugar a rol, un recurs per a mestres

2011-11-16T13:34:00.002+01:00

Aquest mes de novembre les revistes Guix - Elements d'acció educativa (en català) i Aula de innovación educativa (en castellà) publiquen un breu article a l'apartat dedicat a coses que poden fer els mestres per cuidar-se dedicat als jocs de rol. Vaig agafar algunes coses de la web de Rolegem i altres del Món de Monstres que està a punt de sortir i una part de collita pròpia.

El text és aquest:

Un joc de rol és un joc narratiu on els participants es reuneixen al voltant d'una taula i inventen entre tots una història. Cadascun dels jugadors decideix les accions d'un dels personatges protagonistes de la història, llevat d'un jugador anomenat “director de joc” que explica allò que fan els secundaris i que planteja l'escenari i els reptes. Hi ha unes normes que detallen què pot fer i què no pot fer cadascú, i un sistema d'atzar per resoldre les accions i els conflictes.

Així doncs es tracta d'un joc de col·laboració on l'objectiu no és la victòria d'un jugador, sinó la implicació de tots els participants en el relat de la història mitjançat el diàleg, la imaginació i la interpretació.

Hi ha jocs de molts tipus: des dels que recreen èpoques històriques (Europa medieval o l’Antiga Grècia), als que proposen móns fantàstics (com els proposats per Tolkien a “El Senyor dels Anells”) passant per ambientacions de ciència ficció (com Star Wars o Star Trek), superherois o personatges quotidians com els que poblen les pel.lícules dels germans Coen.

Jugar a rol és una activitat amb un alt component social i lúdic (i, recordem-ho, no competitiu) i per tant pot ser un bon recurs per desconnectar de les tensions de la vida quotidiana. A més promou el desenvolupament de les habilitats narratives i d’improvització, alimenta la imaginació i permet millorar la capacitat d’empatitzar, de posar-te en la pell d’altres personatges i de viure apassionants històries que no estan predeterminades. Per jugar a rol no cal ni una gran inversió econòmica ni cap tipus de coneixement o preparatiu. Normalment la persona que serà el director de joc ha de preparar una mica cada sessió, però no es tracta de cap esforç excessiu. Els jugadors poden ser d’edats, sexe i habilitats diferents, només cal que comparteixin les ganes de passar una estona plegats (les sessions de joc poden ser de dues a 5 hores, a gust del grup) explicant i vivint històries extraordinàries.

Alguns recursos al web:

Maqui Edicions: http://www.maqui-ed.com

Rolegem, moviment pel rol en català: http://rolegem.blogspot.com/

Rol gratis, web amb material gratuït: http://www.rolgratis.com/

Agunes webs de les empreses més importants de l’estat:

http://edgeent.com

http://www.holocubierta.com

http://www.devir.es

Us els podeu descarregar aquí: en català i en castellà.

Premi CalaPopa 2010

2011-11-15T12:49:00.000+01:00

I el guanyador del premi CalaPopa 2010 és:

Per innovar creant una ambientació trencadora que acaba amb les diferències de nomenclatura entre sistema i ambientació. Genial!

I el finalista:

Per dur el misteri d'assassinat clàssic a l'estil Agatha Christie a un joc de rol, posant èmfasi en la xerrameca anglesa i sense director de joc. Tot un encert!

A la tercera va la vençuda!

2011-10-27T09:04:00.002+01:00

Finalment li he trobat el punt a Icons!

Després de dues sessions en les que no acabava de trobar l'encaix del joc, m'he deixat portar pel sistema d'aspectes i l'he explotat al màxim, forçant (compeling) als jugadors a trobar-se amb les devilitats i reptes (changelling) que havien definit pels seus personatges i grup.

El resultat va ser que tothom tingué el seu moment per lluir-se (spotlight), enfrontant-se a les situacions més o menys dramàtiques i/o còmiques que els aspectes havien propiciat. Alhora complicant la senzilla trama plantejada per l'aventura i donant profunditat als personatges i a la pròpia història com a grup de superherois: Una església de la cienciologia de Cairel? Uns ninjas al servei de Megatró? El Canal 4 com a press-media pel grup? Caie Donovan a la llista negra de la policia?

Va haver-hi moments molt interessants on el mateix grup va demanar forçar un repte per sortir de l'atzucac investigatiu on havien arribat. Per exemple, l'aspecte de "Sempre caiem a la trampa" va servir per què el roï de torn els trobés i els possés en més problemes dels què esperaven!

Ara puc dir que l'Icons funciona, i no em fa res tornar a jugar-hi!

Tità i fills

2011-09-19T09:20:00.000+01:00

A la darrera sessió vam fer un tast de Tità i fills, segon volum de "Al pot petit" de Maqui, un joc perfecte per omplir buits...
Els jugadors són empleats d'una empresa de transport que es toparan amb diferents peripècies durant el seu viatge. Per generar-les s'utilitza unes peces de camí que senyalitzen la ruta i una sèrie de cartes que en generen l'encontre. La dificultat ve marcada per la suma de la peca de camí, la carta i el valor de la mercaderia (la dificultat de la partida). Hi ha un director de joc rotatiu (un dels jugadors) que improvisa l'encontre en funció de les cartes que han sortit.

Juguen: calapopa, bardic, mobuttu, eudald.

Vam estar aproximadament una hora i mitja jugant-hi, mitja hora entre retallar les cartes, explicar les regles i fer les fitxes i una hora de joc real.

Calapopa:
Savi Serafí Soler dels Salamandrins de Sant Sadurní
Poble: Salamandrí
Benedicció: Màgia d'aigua
Valor: Insectes
Espantall: Foc

Eudald:

Janna Urpafilada Ventalesquena

Poble: Licantrop felí
Benedicció: Urpes

Valor: Animals
Espantall: Mullar-se

Bardic:

Filorit l'escanyolit dels Vilabolets

Poble: Els follets de Molsaverda

Benedicció: Polimorfisme

Valor: La terra

Espantall: La violència

Mobuttu:
Bob El Gegant bon jan

Poble: Gegants d'un sol ull (no confondre amb els ciclops)
Benedicció: Alt i gros

Valor: Nens
Espantall: Rates

Els nostres quatre bastaixos, nous treballadors de Tità i fills, reben l'encàrrec de transportar un mercaderia relativament valuosa (valor 3): núvols de cotó. Es preveia un viatge relativament curt (5 peces de camí). Però al País Llong tot és relatiu i de vegades els viatges més curts són els més perillosos.

Només de trepitjar la nostra primera parada, el poble de Vilatorta, ens vam trobar amb un minotaure que ens va advertir dels perills del camí i va oferir-nos els seus serveis. Però en Bob, com a passerell bon jan que és va contractar-lo a canvi d'una part de la mercaderia. Alguns ens en vam malfiar i mentre en buscàvem informació van aparèixer un colla de pinxos fent el fatxenda i demanant-nos informació sobre el minotaure, que va resultar ser un fugitiu. En Serafí, veient oportunitat de negoci no va trigar a demanar si hi havia recompensa, però en Bob, tot innocentot va dir-los on era. Però el minotaure ja havia esquitllat i els pinxos van pensar-se que ens els volíem rifar va intentar estomacar-nos. Serem passerells, però no covards! Vam rebre algunes garrotades, però fugiren escaldats.

La nostra segona peripècia fou tot pujant el coll de Benventós, on una forta tempesta ens va agafar desprevinguts. Mentre ens dirigíem cap a una cabana de pastor que en Serafí coneixia, els forts trons van espantar els animals (un camell bretorià de tres gepes i un escarabat gegant) i ens va fer perdre part de la càrrega cingle avall. En acostar-nos a la cabana vam veure un grup de cavalls muntats per aquells estranys éssers que s'anomenen humans, i qui primer hi és, primer es protegeix, així que tots a córrer com esperitats cap a la cleda. Però hi vam arribar tots alhora i amb el nostre afany de ser-hi primers vam destrossar la cabana. I allí ens hi tens, xops i emprenyats els uns i emprenyats i xops els altres! Per cert, la calma i la gegantina capacitat de convenciment d'en Bob ens va permetre arribar a una entesa amb els humans, refer ràpidament la cabanya i refugiar-nos-hi.

El nostre darrera encontre en el camí fou el Bradfort, el guardià del pont, que diu a tothom: A partir d'aquí comencen les meves terres i no hi passa ningú que no en sigui nat! El Saví Serafí, fent honor al seu nom, va deixar anar una tirallonga de noms de pobles i personalitats de la zona, enganyant el guardià i podent accedir a l'altra banda del riu. Els altres no tingueren tanta sort i van optar pel tradicional repartiment de garrotades. Gracies a les urpes esmolades de la Janna vam poder travessar el pont tot trepitjant el cadàver de Bradford.

Més o menys acurada aquesta és la crònica de la sessió, van tenir la oportunitat de provar tots els mecanismes de joc (hi vam tenir algun dubte que es va resoldre sense problemes aplicant la lògica), que van funcionar a la perfecció. Pel meu gust potser s'hauria de fer algun retoc, més que res per controlar els grups mutxquins, pouergamers o com es diguin: lligar l'experiència a la mida del camí i lligar la despesa mínima de daus del director de joc al valor de la mercaderia, evitant d'aquesta manera que algun grup avantposi el guany a la diversió.

En resum, un joc perfecte per improvisar una sessió, per omplir buits tot esperant algun company de taula o fins i tot per fer-ne un "campanya". Com va dir en Mobuttu, Tità i fills és com obrir una finestra i que hi entri aire fresc. Un joc que fomenta la fantasia i la imaginació sense cap limitació, els personatges no tenen profunditat, ni cal que en tinguin! L'objectiu del joc és passar una bona estona, sense contemplacions ni compromisos: diversió desfermada!

Lectures poperes 3tr 2011

2011-09-12T17:29:00.000+01:00

Geasa és un joc col·laboratiu i competitiu sobre la la influència del món de les fades en les persones. Pots estar ambientat en qualsevol època i amb qualsevol to, ja que el joc se centra en la relació entre el món mundà i el faèric. El jugadors interpreten dos personatges, un de cada món i no hi ha director de joc. A provar!
M'agrada: El sistema de fer-lo competitiu i involucrar els jugadors sense personatge en aquella escena (gastant daus que després com a personatge et molestarien). Les ambientacions d'exemple (ciència ficció, misteri, horror, històric, fantasia urbana).
No m'agrada: Al joc li manca unes condicions de final que l'enfocarien i en remarcarien el caràcter competitiu.

Freemarket és un joc de ciència ficció de veritat. Una estació espacial, el donut, on la humanitat a fet un pas cap una nova societat, sense diners, sense feina, sense crims, sense mort, però encara amb reptes. Es una genialitat, potser amb cosetes per polir, però un ferm candidat al premi Calapopa d'aquest any.
M'agrada: L'eliminació de la barrera entre el sistema i el món, aquí està tot barrejat. Una ficció innovadora, per fi!
No m'agrada: El perill que el joc es converteixi en un "The Sims" al donut.

Time & Temp és un joc sobre viatges en el temps que utilitza una curiosa taula de paradoxes derivada de les tirades dels jugadors. El tema sempre m'ha interessat, però no he estat mai capaç de jugar-hi.. ho aconseguiré amb aquest joc?
M'agrada: Que siguin uns treballadors temporals (d'ett) els que tinguin un poder il·limitat per viatjar en el temps té la seva gràcia.
No m'agrada: El sistema em sembla complicat per allò que vol aconseguir.

Maid és un joc japonès que busca emular un subgènere i un clixé recurrent al manga, les minyones. Podríem dir que és una barreja de Toon i My Life With Master...
M'agrada: Les múltiples taules, cadascuna més ximple que l'altre.
No m'agrada: Entenc la efebofília (atracció sexual per adolescents) com quelcom normal a la nostra societat, però anar més enllà em sembla perillós i repugnant a parts iguals. Al Japó és diferent, existeix i és legal el lolicon (manga pornogràfic/erotic amb prepubers). Aquest joc no va exactament d'això, però coses com una de les fitxes d'exemple, una minyona d'11 anys lolita i sexy, és massa per mi.

El repte del 17

2011-09-07T08:43:00.010+01:00

Queden 17 setmanes per acabar l'any i m'he proposat viure-les en intensitat rolera tot proposant-me un repte:
jugar a 17 jocs diferents abans no acabi l'any.

Rebentaré l'index de roldiversitat dels meus companys de taula? Aguantaran els meus daus, o de tant tirar-los entraran en un bucle?

Ho potser acabaré tocat del bolet, en una espiral de patiment que hem durà directe a un cul-de-sac introspectiu...

17 jocs en 17 setmanes, un repte, una bogeria només apta pels rolers més tastaolletes i agosarats!

Llista prèvia dels 17 jocs, que pot variar segons com (i amb qui):

Burning Wheel, Dread, Sistema Solar, Palladium Fantasy, A taste for murder, Tità i fills, Unknown Armies,
Geasa, A Dirty World, A Penny for my Thoughts, Until we sink, Alien Survivor, Remember Tomorrow, Icons, Mars Colony...

Cthulhu Tenebrós

2011-09-04T09:14:00.000+01:00

Escrit amb cert retard (no recordo exactament ni el dia que vam jugar-hi) aquesta ressenya del nostre tast de Cthulhu Tenebrós, el primer volum de Al pot petit de Maqui, així que la faig des de la meva minsa memòria i el meu minimalisme...

Dirigeix: calapopa
Guanyen bogeria: neddam, mobuttu, bardic.

Per provar el joc vam utilitzar "El asesino de Thomas Fell" una partida gratuïta de "El rastro de Cthulhu" que trobareu a la web de Edge. Les partides gumshoe tenen la virtut de tenir la informació sobre les pistes clarament presentada (per força, ja que el sistema t'hi porta), em dóna la sensació que es poden dirigir perfectament després d'una lectura ràpida i petites repassadetes mentre els jugadors rolegen. En canvi, les partides brp, tenen la informació més dispersa i cal una lectura més profunda abans de dirigir. Com que pateixo de certa mandra endèmica, ves, que sóc un gos, vaig agafar-ne una del rastro.

La partida va transcórrer amb fluïdesa, el sistema de joc es va comportar perfectament durant la partida, ni jo com a director, ni els jugadors, pels comentaris que van fer, no vam trobar a faltar en cap moment més regles de les que hi han. A més el to de joc resultat va ser totalment l'esperat.

Des del punt de vista del guardià va resultar molt senzill i natural donar les pistes gumshoe en funció del resultat de la tirada, no hi vaig tenir cap problema.
L'únic problema que s'entreveu és amb partides amb un to pulp, el sistema no està pensat per aquesta mena d'ambientació, així que caldria una feina d'adaptació de la partida o del sistema.

En resum: El sistema proporciona el to "tenebrós" adequat pel joc, no es troben a faltar més regles, és fàcil dirigir-hi partides precreades no pulp del rastro. Per mi el brp ha mort... el sistema per dirigir partides de Cthulhu és el Cthulhu Tenebrós.

Campanya sí, campanya no

2011-09-02T10:54:00.002+01:00

Tant com a jugador com a director de joc he tingut l'oportunitat i el plaer de jugar grans campanyes de llarga duració: La campanya imperial de Warhammer, la Shackled City per D&D 3.5, l'Orient Express i les Muntanyes de la Follia, per la Crida de Cuthulhu, etcètera.

Jugar campanyes llargues té alguns avantatges com ara:

tant jugadors com director de joc assoleixen un grau d'expertesa en el joc molt alt, la qual cosa en facilita el desenvolupament i la fluidesa.
és còmode pel director de joc i els jugadors que no cal que estiguin assimilant contínuament nous reglaments (la qual cosa porta al punt anterior).
el jugador experimenta una veritable tranformació del personatge; el veu evolucionar juntament amb la història. Potser és una de les millors sensacions que dóna d'una campanya.
el director de joc té temps d'explorar diferents facetes del joc o l'ambientació, de tal manera que se'n poden explorar molts i variats aspectes que normalment podrien quedar en segon terme.
permet una major implicació del jugadors en la història, així com una major vinculació amb el propi personatge.
moltes hores de joc, dónen per moltes anècdotes i els personatges mica en mica agafen aquella pàtina de "llegenda" que tan ens agrada recordar en forma de "batalletes".

Sens dubte jugar campanyes de llarga duració és un dels plaers dels jocs de rol i per la qual cosa molts dels jocs hi estan pensats (no és fàcil arribar a nivell 20!). És per aquestes raons, i per moltes altres que segur amb deixo -cadascú tindrà les seves-, que molts grups de rol tendeixen a quedar-se en el nínxol conegut d'un o pocs jocs que dominen i dedicar-se a jugar grans campanyes que els reporten mesos (o més aviat anys!) de joc setmanal.

Però des de ja fa un temps ençà hem endegat una altra forma de jugar: aquest cop el grup rota de director de joc, que planteja campanyes curtes de 5 a 12 sessions (aproximadament). Això permet fer un tast (complert, això sí) de diferents jocs, i alhora, quan el director "de torn" falta, provar jocs estil "one-shot".

Quants jocs tens a la lleixa que acumulen pols i no hi has jugat mai?

Aquesta nova dinàmica de grup s'oposa als avantatges abans descrits però per contra ens permet experimentar amb moltes formes de joc, conèixer nous sistemes i ambientacions, en definitiva, satifer la nostra curiositat rolera, experimentant amb un ampli ventall de joc, aprenent alhora a millorar les nostres habilitats roleres (improvització, interpretació, adapatabilitat...). Així mateix, fa que els director de joc i els jugadors s'arrisquin a provar jocs nous sense por a invertir-hi massa temps o cansar-se'n, però sovint amb prou recorregut com per fer-se'n una idea i opinió sòlida.

En aquest sentit, les xerrades post-partida on solem valorar el joc, creen un feed-back i debats molt interessants sobre diferents aspectes dels jocs de rol.

L'Índex de Shannon rolístic

Aquesta llarga introducció em dur a presentar un experiment que estic duent a terme des de l'octubre de 2010. Es tracta d'aplicar l'Índex de biodiversitat de Shannon a les nostres sessions roleres: considerant cada joc com una espècie diferent (S) i cada sessió dedicada a aquell joc com un individu (ni).

Com es pot apreciar, els resultats són espectaculars, i l'Index rolístic no ha parat d'augmentar, fent patent la nostra riquesa rolera.

Us animo a provar aquest índex amb els vostres grups de rol i sobretot a provar nous jocs!

Quan dirigeixo....

2011-08-30T09:56:00.000+01:00

Quan dirigeixo una partida m'agrada que passin, principalment, dues coses: que el ritme no es perdi i que els jugadors sentin que els seus personatges són els verdaders protagonistes de la història.

Mantenir un bon ritme durant la partida vol dir invertir energia en fer que tot i cadascun dels jugadors participi, i que els esdeveniments de l'aventura no "s'encallin". Evidentment hi haurà temps morts, però intento que siguin els justos per reflexionar, lligar caps, repassar pistes... A nivell més pràctic una cosa molt important per mi és que tots els personatges tinguin possibilitat d'actuar, de fer quelcom. Encara que el focus de la història estigui en un personatge o una part del grup, miro de no oblidar de fer partícep a tot el grup. Sovint això vol dir mantenir escenes en paral·lel: vaig saltant d'una escena a l'altra per què ningú s'avorreixi, ni perdi el fil.

Sobre la idea de fer dels personatges el centre de l'aventura, el que intento és centrar-me molt en allò que crec que el jugador vol que passi. És a dir, el tipus d'escenes, reptes i perills que el jugador imagina pel seu personatge. Sempre busco incloure el factor sorpresa, però en la direcció que marca el jugador al construir el personatge. Per fer-ho sempre dissenyo les aventures amb els personatges al cap. No m'importa tant una bona trama o escenes com que s'ajustin als personatges del grup. També tinc la costum de preparar les aventures amb les fitxes dels personatges al costat, per adequar els reptes a les seves habilitats, fortaleses i, com no, debilitats. Això fet evolucionar el meu estil de direcció cap a un estil molt basat en la improvització. Més que pensar una trama i unes escenes, preparo els personatges no jugadors, els seus objectius, les relacions que tenen entre ells i amb els personatges jugadors i diferents localitzacions. A més d'això imagino un parell d'escenes "precuinades" per si els jugadors no estan massa inspirats o massa dispersos, així tinc un recurs a punt. Per acabar penso molt bé com serà la primera escena que jugarem, que faig servir com a tret de sortida de la partida. Amb això a punt ja estic preparat per la partida!

Ressenya: Bulldogs!

2011-08-29T00:16:00.004+01:00

Avui us faig la ressenya del darrer joc que he llegit. Es tracta de Bulldogs! Sci-fi that kick ass, una versió d'aquest joc en el sistema FATE.

Es tracta d'un joc de ciència ficció al pur estil space-opera, és a dir, sense gaire rigor científic i molt centrat en l'acció trepidant i cinemàtica.

El manual és un llibre de 168 pàgines, a tot color i amb unes il·lustracions tipus còmic que fan molt bé al joc i l'ambientació que proposa. Aquesta no és cap meravella d'innovació: dos grans imperis es disputen l'espai, i entre ells dos hi ha una zona de "Espai de Ningú" on proliferen els negocis per a oportunistes. El joc estipula (tot i que al final del manual ofereix altres alternatives) que els jugadors són la tripulació d'una nau mercant de baixa estopa al servei d'una Megacorporació que els hi adjudica missions d'alt risc i dubtosa legalitat. El joc ofereix un ivell de modularitat molt interessant a l'hora de contruir l'ambientació, de manera que pots crear naus, equip, armes, races alienígenes de manera extremadament senzilla.

Per començar el joc ja ofereix 10 races alienígenes diferents. A més hi ha un sistema molt senzill per crear-ne de noves, basat en Aspectes i Proeses de Fate. Un cop saps de quina raça és el teu personatge passes a crear la seva fitxa. Un detall important és que el joc preveu que el capità de la nau és un personatge no jugador, que els grup defineix a partir de 3 Aspectes, que influeixen en el personatge quasi com un Aspecte propi. La creació del personatge segueix un esquema molt similar a la de tots els jocs FATE que havia vist amb el detall que la part de redacció dels Aspectes no és tant col·laborativa ni participada com en el Dresden Files o l'Spirit of the Century.

Sobre l'aplicació del sistema FATE:
Aquí penso que ens trobem amb una de les primeres aplicacions de FATE que aprofundeixen en la versió 3.0 del sistema. Coses interessants que he vist:

els Aspectes estan molt ben explicats. Senzill i efectiu.
les Habilitats no tenen Usos (Trappings en la versió anglesa), sinó que explica de cada Habilitat si serveix per fer Atac, Bloqueig, Maniobra, Detecció, Declaració o Superar Obstacle. D'aquesta manera l'ús que el jugador pot fer de l'habilitat queda molt més clar.
només hi ha un comptador d'Estrés, unint els Físics, Mental i Social d'altres implementacions del sistema. Això crec que donarà més dinamisme al joc a la taula i alhora creixerà la possibilitat d'haver d'encaixar alguna Conseqüència.
el joc inclou un sistema diferent al de les habilitats per controlar les riqueses i compres dels personatges. Una habilitat de Recursos que funciona amb Aspectes exclusius i que pot decréixer si s'abusa. Fa pensar molt amb els Recursos del Burning Wheel. M'agrada!
Com en quasi tots els jocs FATE hi ha una enorme llista de Proeses, llistades per cada Habilitat i un esquema de creació de noves proeses. Res nou aquí.
Inclou el mecanisme de Minions i Companions que ja incloïa l'Spirit of the Century i que em sembla molt adequat per a l'ambientació proposada.

Comentari a part mereixen els capítols dedicats a Equip i Naus. A partir d'un esquema molt bàsic han dissenyat una eina de creació d'armes i armadures (a partir de triar Tipus, Forma i Millores), que es trasllada amb una facilitat molt elegant a un sistema de creació d'equip vari, vehicles i naus. Un encert que permet fruir als que no necessiten gaire equip i alhora als que volen tot tipus de detalls sobre les armes, armadures i equip que duu el seu personatge.

El capítol de Naus presenta el sistema de creació de naus i vehicles, i els diferents tipus de conflictes entre vehicles o naus: persecucions i combats. Altre cop la senzillesa és l'aspecte important a destacar. M'agrada que es dediqui un cert espai a remarcar maneres de fer participar a tots els personatges (i per tant als jugadors) en situacions de combat de naus, un tema que tot el grup agrairà. Acaba el capitol amb unes regles molt interessants sobre la diferència d'escala entre persones, vehicles i naus i com afecta les regles quan una persona és disparada per una nau (per exemple) i viceversa.

El manual acaba amb un breu capítol de 15 pàgines sobre com dirigir el joc amb alguns consells elementals i elements bàsics de l'ambientació que el DJ no pot oblidar reure a escena.

En resum: un manual molt complert, breu, intens. Un joc que ofereix moltes possibilitats, miraré d'oferir-lo al meu grup (potser amb l'implementació d'algun subsistema de Diaspora)... podrem jugar-hi?

pd: em sembla que amb molt poca feina podria ser una eina molt potent per adaptar el món de Rifts a algun sistema diferent al propi!

Ressenya: Blood & Honor de John Wick

2011-08-09T11:32:00.006+01:00

Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa d'aquest autor. Vaig intentar llegir el seu Shotgun Diaries, però la temàtica zombie no m'atrau especialment. També tenia a punt el Houses of the Blooded, però el tamany em sobrepassava. Per sort fa poc vaig descobrir que tenia un joc lleugeret (almenys en número de pàgines) i sobre samurais. Perfecte!

Vaig investigar una mica i vaig trobar aquesta gran ressenya d'Aquilifer. I vaig decidir a llegir-me'l. De fet, si us interessa una bona ressenya jo us recomano que pareu de llegir i aneu a la d'Aquilifer. Aquest text més que una ressenya vol ser un comentari i opinió sobre el joc i (important) sobre el personatge de John Wick.

Es tracta d'un joc on els jugadors interpreten els samurais que fan d'oficials en diversos camps (la guerra, la cort, l'espionatge...) del seu Daimyo (senyor del clan). El joc es desenvolupa en dues temporalitats diferents: les aventures que viuen aquests samurais i allò que influeix els dominis del Daimyo estació rera estació.

La creació del personatge comença per la creació del clan (un tema que ja apareixia en l'aliança d'Ars Màgica i que retrobem, per exemple, en el joc de Cançó de Gel i Foc de Green Ronin). a prtir d'aquí es creen els personatge i ja quasi estem a punt per jugar. El procediment de creació de clan i personatges té un to volgudament ambigu. Hi ha un munt de forats d'informació per omplir. Això es resol , com explico més avall, quan el sistema inclou una mecànica per anar-los omplint. Els apartats que regulen la creació de clan i personatges més les regles de les aventures són les primeres 60 pàgines del manual (que en té 165).

Quan arriba l'hora de jugar l'aventura ens trobem amb un joc innovador: es tracta de construir les aventures a partir d'un esquema molt bàsic, d'un plantejament i dos o tres personatges predefinits pel director de joc. A partir d'aquí el grup va construint la història. Per què aquesta és la gràcia del joc: la història la construïm tot el grup. El sistema és senzill: acumules reserva de daus a partir de les teves característiques i allò que vols fer/indagar, decideixes quants daus apostes i els retires de la teva reserva, tires els daus, si superes una puntuació de 10 per cada dau apostat podràs donar un detall d'allò que has fet o indagat. Més important encara: el jugador o director de joc que tregui la puntuació més alta decideix si l'acció tè èxit o no. Per tant, passar la tirada no vol dir guanyar!

Amb aquest sistema tant bàsic ja veiem de quin tipus de joc estem parlant: un joc on la inmersió en l'ambientació és clau, on els jugadors aporten tant o més que el director de joc i on aquest ha de tenir una capacitat d'improvitzar considerable.

Les següents 25 pàgines expliquen el sistema de les Estacions, de com mllora o empitjora el clan i els seus dominis. Aquesta part, sense haver-la jugat, m'ha semblat massa ambigua, amb regles poc definides. També inclou un apartat de guerra a gran escala que té coses bones (com l'indicador de Guerra que puja o baixa depenent de les accions i que quan arriba a 10 la guerra és inevitable) però també dolentes (l'ús de les milícies i els soldats és un embolic).

A partir d'aquí ( de la pàgina 90 a la 157) hi apareix el personatge, en John Wick, aquests que és odiat i reverenciat a parts iguals. Dedica 30 pàgines de consells als jugadors, barrejades amb descripció del Japó Feudal. La veritat és que molts dels consells que dóna són bons, interessant i enriqueixen la qualitat del joc, el que molesta força és el to de "profeta del rol" que tenyeix tot el text, amb massa referències a la seva persona. I us ho diu un fan de Luke Crane, un dels personatges més egocèntrics del món del rol que conec... però el to de Wick és inecessàriament pedant. I quan arriba a les 30 pàgines de consells per al Narrador/Director de Joc ja és massa. Coses que a altres jocs (com Sistema Solar, Burning Wheel i, inclús, Lady Blackbird) s'expliquen com a normals, millores naturals o evolucions de maneres de jugar aquí en Wick ens els presenta com si fossin els seus descobriments. Al principi fa gràcia, a l'estona avorreix.

El manual acaba amb unes regles optatives sobre escoles d'esgrima i ja esta.

Al principi estava entusiasmat, amb ganes de jugar-lo i dirigir-lo, però a mesura que ha anat passant el text se m'ha fet més dur i ara mateix no sé si el proposaré al grup....

Joc Real: Crani Orc (BW)

2011-08-02T18:34:00.000+01:00

Crani Orc és la primera aventura de la campanya d'exploració de dungeons de Burning Wheel que estem jugant, Els Artefactes d'Aigonus.

L'objectiu de l'aventura era doble: per un costat posar en acció els personatges que vam "cremar" i veure què podien fer i què no. Per l'altre costat volia provar com era això de dirigir una aventura de dungeoncrawling amb el Burning Wheel. He estat investigant una miqueta (aquí, aquí, aquí i aquí teniu algunes de les meves notes prèvies), però no és fins que arriba el moment de l'acció que saps com anirà tot.

Per dissenyar l'aventura vaig començar, com no podia ser d'altra manera amb el mapa del catau. Vaig decidir el monstre principal que l'habitaria i vaig ordenar una mica les possibles escenes. A més vaig preveure una escena prèvia, d'aproximació al catau per tal d'anar escalfant motors.

La meva proposta inicial era:

Després d'investigar molt els personatges descobreixen que el xaman de la tribu votanki de Crani Orc té algun coneixement sobre on poden parar els Artefactes d'Aigonus (els verdaders mcGuffin de la campanya). El xaman no oferirà la informació de forma fàcil, caldrà una bona estratègia i, probablement un Duel d'Enginys. Un cop arribin a Crani orc veuran que es tracta d'un temple sobre un turó en forma de crani. A sota del temple hi ha un catau de kobolds i un temple ocult en unes catacumbes protegides per esquelets on s'hi amaga la tumba secreta de Volkar, el nòrdic company d'aventures d'Aigonus. A la tomba hi ha un tapís narrant les avnetures d'Aigonus que durà al grup a nous descobriments. A partir d'aquí veiem què va passar en realitat...

(faig aquesta crònica en dues parts: a la Història, explico què va passar i com va transcórrer l'aventura; a la Substància explico els temes més destacables referents a mecàniques de joc)

LA HISTÒRIA:

Mentre el grup buscava el poblat es van mig despistar i sense voler-ho Arghh va estar a punt de caure en una trampa d'un tigre dents de sable. Per sort el va poder matar sense gaires problemes i el príncep Vaude va ser ràpid i va pensar que el tigre seria un bon regal d'arribada amb el clan votanki. Tot i el regal el grup no va gestionar gaire bé l'arribada al poblat. Al final, però, un sopar de germanor i la participació en un ritual tribal va calmar els ànims. Al vespre va haver-hi el debat amb el xaman, on els protagonistes van aconseguir la informació a canvi del compromís de lluitar contra els slarges, que ataquen al clan de forma repetida.

L'endemà marxen i al poc temps arriben al turó que dóna nom al clan: Crani Orc. Veuen el temple, les entrades per coves, però prefereixen explorar un edifici menor, el que sembla ser una taverna nòrdica. Allà descobreixen poca cosa excepte una trapa que porta a un celler subterrani. Allà el príncep Vaude cau víctima d'un instint i es distreu catant diferents cerveses mentre la resta del grup troba una porta secreta i amb l'ímpetu d'exploració l'Arghh i Niella Lluent cauen en una trampa. Superada la trampa arriben a una estança que comunica amb l'exterior pel sostre, el que era l'antic pou de la taberna.

Aprofitant el pou en Tanis i el llop de l'Arghh s'incorporen a la exploració del catau. Seguint l'aigua que s'escola cap a les profunditats arriben a una antiga cisterna natural plena d'un extrany llim. Uns amb més prudència que altres decideixen no tocar l'aigua i saltar de pedra en pedra. Uns amb més destres que altres ho aconsegueixen, els altres no. Sembla que el llim no és nociu, i al final tot es queda en una remullada refrescant. Sembla que la cisterna és l'espai on els kobolds van a pescar i seguint per un túnel lateral el grup arriba a una sala de guàrdia on un escamots de kobolds estant entrant a un presoner. Amb decisió el grup ataca i, amb una brillant execució marcial de Vaude i un ferotge atac de l'Arghh redueixen al grup. Rescaten al presoner que resulta ser Arrel Cansada, una vella institutriu èlfica de Niella Lluent! Després d'una breu negociació per tal que Niella pugui seguir explorant, el grup avança fins a un nou enforcall.

Allà decideixen passar a través d'une s runes per aconseguir accedir a les catacombes que hi havia just sota el temple. L'exploració de les catacombes és ràpida fins que al final de passar més de 70 tombes de guerrers arriben a un cul de sac. Per sort troben una porta secreta que els porta a una petita estança amb la solitària figura d'un déu nòrdic. Però el problema ara és que els esquelets s'han animat i ataquen al grup sense pietat! Després de molts intents aconsegueixen obrir una altra porta màgica pregant a Heimdall. A partir d'aquí troben la tomba de Volkar i el grup té un fort debat intern (sembla que no serà l'últim) sobre com repartir el tresor. Just quan està tot decidit en Tanis agafa l'espasa de Volkar i apareix l'esperit del mort! Per sort supera la lluita contra ell i evita la possessió... amb el tresorr recollit, el grup surt i torna cap als quartes generals del grup a Port Soldat...

LA SUBSTÀNCIA:

Aquesta aventura la vam jugar en tres sessions. Al voltant de 9-10 hores de joc. Feia força temps que no jugàvem a BW (de fet hi ha un jugador novell en el tema) i teníem algunes mecàniques una mica rovellades.

A mesura que avançava l'aventura he anat optant per simplificar-la, cenyint-me a les escenes que jo considerava més importants.

També he fet cas al consell de transformar les tirades fallades en trampes i monstres errants. Això crec que va anar bé.

El Duel d'Enginy amb el xaman va estar molt bé, deixant que els jugadors es repartissin les accions a fer/dir, seguin l'esquema de conflicte del Mouse Guard.

Durant la primera part de l'exploració del catau vaig abusar (diria) de les tirades de característiques per superar els obstacles (salts, trampes,...) i més cap al final els vaig anar obviant. Crec interessant treballar amb la idea de marcar en el mapa certs obstacles i dificultats a superar.

Cal combinar escenes d'acció/exploració amb escenes que provoquin la interpretació d'instints/creences/trets.

Els moments amb més substància (Lluita! i Duel d'Enginy és IMPRESCINDIBLE i INNEGOCIABLE treballar el color (amb descripció d'accions i resultats) i suport per concretar l'acció: mapes, figures, esquemes... a la darrera sessió ho vam fer més i la millora va ser substancial.

Crec que he estat un DJ massa poruc i els personatges (i els jugadors) no han estat mai en situació de risc. No els he fet lluitar per allò que creuen. La prova: surten carregats amb tresor i ni una ferida, només Niella que ha perdut un tros d'armadura.....

Vull treballar més la idea d'incloure PNJs als cataus... la entrada de l'Arrel Cansada (resultant d'una tirada fallida de Cercles) no va acabar de cuallar.

Com a conclusió: jo valoro molt positiva l'experiència, i crec que millorarà!

Seguirem informant!

Artefactes d'Aigonus: el grup de caçatresors (2a part)

2011-07-28T08:00:00.008+01:00

I els tres membres restants del grup:

TANIS, EL RATIÀ
CAMINS VITALS: Nascut al camp, Comerciant, Germà, Albí

CREENCES:
LA FILOSÒFICA: Els conjurs són l'últim recurs.
LA DE GRUP: Procuraré atemperar les passions del grup // Evitaré que el nan es deixi endur per la Cobdícia.

LA DE MISSIÓ: Trobaré la Vara d'Aecer per unificar les societats ratianes // Contactaré amb els ratians de la illa.

INSTINTS:

1. Sempre segueixo la litúrgia.
2. Abans de res, paciència.

TRETS: Els bàsics dels ratians i Vegetarià, Ordenat, Oportunista, Pacient, Albí, Pèl extrallarg i Humil.

Símbol sagrat, que indica que Tanis està ordenat pel culte d'Aecer.

DANNY DOL, L'HUMÀ

CAMINS VITALS: Nascut camperol, Soldat, Pres, Acòlit de Temple

CREENCES:
LA FILOSÒFICA: Seguiré el camí de Pelor: Llibertat i Justícia.
LA DE GRUP: Tots som iguals davant de Pelor // L'orc ha de guanyar lliure albir.
LA DE MISSIÓ: Aconseguir la Roda Ardent de Pelor // Trobar el Mapa d'Aigonus.

INSTINTS:
1. No puc estar callat davant d'una injustícia.
2. Mai dono l'esquena a ningú.
3. Mai em rendeixo.

TRETS: Sempre menjo all, Bru de sol, Saludo donant la mà, Tremolors, Creient, Fe verdadera, Ull de caçador.

ARGHH, L'ORC

CAMINS VITALS: Nascut gros i negre, Els ritus, Seguidor, A cavall de bèsties

CREENCES:
LA FILOSÒFICA: LA mesura és un concepte que no existeix en l'imaginari orc.
LA DE GRUP: El ratià és el meu amo, he de ser lliure i independent // Aconseguir recursos propis.
LA DE MISSIÓ: Trobar la tomba d'Aigonus // Descobrir la tomba oculta.

INSTINTS:
1. Sempre a punt per protegir l'amo.
2. No puc evitar marcar el territori amb un riuet.
3. No puc evitar seguir una ordre.

TRETS: Els bàsics dels orcs i Temerari, Nascut per governar-los a tots, Vida és mort, Udol de condemnació.

Cimitarra i armadures de l'Arghh

Pd: tots els dibuixos (a excepció del del ratià) són extrets dels jocs de cartes de Gamemastery de Paizo. Una ajuda genial!

Artefactes d'Aigonus: el grup de caçatresors (1a part)

2011-07-27T08:00:00.018+01:00

El nostre grup de caçatresors està format per cinc membres: A l'inici de la campanya el líder és en Tanis, un ratià albí que domina l'art de la Fetilleria. Aquest albí està guiat per les seva ferma creença en el culte d'Aecer, deesa de les Quatre Estacions. En Tanis ha format el grup per buscar els Artefactes d'Aigonus. A ell li interessa especialment la Vara de les Estacions d'Aecer, que vol per a reunificar el poble ratià. Formant el grup i comprant equip, en Tanis va aconseguir la fidelitat d'Arghh, l'orc. Aquest orc creu que és l'esclau de Tanis, però tindrà en el grup la opció i el suport per a recuperar la llibertat. Quan formava part del clan, Arghh era un dels temibles Genets de Llops, i acualment va amb la seva montura a tot arreu. Dany Dol era un soldat normal fins que va ser pres en una batalla. Esclavitzat va tenir una revelació i ha esdevingut clergue de Pelor, i ha arribat a l'Illa dels Grius amb la voluntat de fer-se amb la Roda Ardent de Pelor per poder escampar les paraules sagrades del seu culte: Justícia i Llibertat! L'equip original de Tanis es completa amb Nevia Lluent, un elf de la ciutadella de més enllà del mar, que necessita trobar recursos (màgics o mundans) per ajudar alseu poble a vèncer una guerra que ara ja fa massa que dura. A l'arribar a la Illa es va fer evident que els hi calia un contacte, algú connectat amb els autòctons i amb accés a recursos. I així va ser com el Princep nan Vaude del Clan Pedra Brillant, conegut per ser un gran buscatresors a la Illa es va afegir a l'expedició.

Anem a conèixer els Camins Vitals, Creences, Instints i Trets dels nostres protagonistes....
(Nota explicativa: seguint els preceptes de l'Adventure Burner cada personatge té una creença de caire filosòfic, una vinculada als altres membres del grup i la tercera que té a veure amb la missió, l'aventura).

PRINCEP VAUDE, EL NAN

CAMINS VITALS: Nascut noble, Ardent, Portadestrals i Príncep
CREENCES:
LA FILOSÒFICA: El poder i la saviesa del poble nan mantenen l'integritat a l'Illa dels Grius (supremacista nan).
LA DE GRUP: Els meus companys aventurers són uns experts insensats // Aconseguir que un mecenes els equipi amb material de qualitat.

LA DE MISSIÓ: L'èxit d'una missió d'exploració recau en l'informació prèvia que puguis obtenir de l'objectiu // Obtenir informació dels artefactes de dos fonts fidedignes o contrastades.
JURAMENT NAN: Fidelitat a Starnia Esberlatempestes // Mai li puc dir que no si em necessita en les seves missions.

INSTINTS:

1. Mai refuso una bona cervesa.
2. Si m'alcen la veu, amenaço amb la destral.
3. Sempre sóc allà on s'inicia el combat.

TRETS: Els bàsics dels nans i Rondinaire, Humil davant els superiors i Sense por.

NIELLA LLUENT, L'ELF

CAMINS VITALS: Nascut Etarca, Assistent, Portador de Llances, Cantor d'Espases

CREENCES:
LA FILOSÒFICA: Si alguna vegada els déus van existir, avui han desaparegut.
LA DE GRUP: Els meus companys m'ajuden en la recerca, jo els ajudaré // Ajudaré al ratià en combat.
LA DE MISSIÓ: Busco aliats i recursos per la meva gent // Els tresors de la tomba.

INSTINTS:
1. Amb l'arc a punt i carregat!
2. Fortuna i glòria! M'hi llanço de cap.
3. No perdo res important.

TRETS: Els bàsics dels elfs i Claustrofòbic, Espasa de les Torres Blanques, Àgil amb l'espasa i Comportament tranquil.

Túnica i espasa amb les que va equipat en Niella Lluent

En el proper post la resta del grup.

Pd: tots els dibuixos són extrets dels jocs de cartes de Gamemastery de Paizo. Una ajuda genial!

Rampage X

2011-07-26T06:00:00.000+01:00

El passat dijous vam haver d'improvisar una sessió de "reompliment" (fill-in), i res millor per fer-ho que utilitzar un joc que es pot imprimir en un sol full: Rampage X.

Tal com propugna el subtítol del joc, Rampage X és un joc sobre monstres gegants, herois delirants i ciutats inevitablement destruïdes!

El joc parteix d'una premissa prou simple: Personatges de tota mena i condició es transformen un herois ocasionals per salvar una ciutat assetjada per un enorme monstre!

Que entri el guionista de sèrie B, tenim ja els efectes especials de Gotzilla a punt? Som-hi!

El primer que vam fer va ser triar la ciutat. Com que la coneixem bé, vam triar Girona! Cosa que va resultar molt encertada per la vinculació emocional que hi ha entre els jugadors i els llocs i personatges que el monstre anava destruint, arribant a esdevenir-se situacions realment catàrtiques!

En un paper mida A5 i per torns vam escriure el nom de diferents llocs de la ciutat, fins a 7. En acabat l'Eudalt hi va fer uns dibuixets del lloc per què la cosa fos més visual. Aquí varem introduir una regla casolana en el joc: varem ubicar les "postals" dels llocs que havíem fet en una posició relativa en forma d'una mena de tauler de joc, tenint en compte la seva situació real. El personatges en el seu torn només poden desplaçar-se a una localització adjacent, llevat que no gastin una avantatge adequada relacionada amb el moviment. D'aquesta manera, mentre el monstre va saltant d'un lloc a l'altre de la ciutat també hi ha una sensació de persecució i posicionament estratègic dels personatges per atacar-lo.

El tauler de joc va quedar així:

Mapa de les "postals" de Girona

Una vegada definit el tauler de joc varem fer els personatges que serien els protagonistes de l'èpica lluita contra el monstre gegant que ataca Girona. Varem fer servir 2d4 (excepte l'Eudalt que es va arriscar i va fer servir 1d8) per crear les característiques. Amb les característiques apuntades cadascú va pensar un concepte de personatge i afegir 3 aspectes (ajudes fora de combat). Aquests són els PJ que van sortir:

Kaiko Takita (Turista japonès ninja)

Violència: 5
Resistència 5
Discreció 7
Persuasió 2
Buscar 5

- Trucs de ninja apunt.
- Expert en tecnologia.
- Honorable i disciplinat.

Atles (Estudiant cyborg)

Violència:8
Resistència6
Discreció4
Persuasió 2
Buscar2

- Alumne de batxillerat científic.
- Tímid i reservat.
- Afeccionat a l'astronomia.

Higgins Pi (Lladre de guant blanc)

Violència:3
Resistència4
Discreció 6
Persuasió4
Buscar 5

- Expert en infiltració.
- Magnum.
- Taxador d'objectes de valor.

El joc et posa en escena ràpidament. Un enorme monstre Chutulinià ataca la ciutat!!

Comença l'atac al Pont de Pedra

Mentre en Kaiko i l'Atles l'ataquen, en Higgins investiga sota el Pont de Pedra per veure d'on a sortit el monstre: un culte maligne a obert un Rifts i l'ha transportat a la ciutat!

Els atacs es succeïxen, l'Atles aconsegueix fer-li molt de mal amb atacs directes (Violència 8) mentre en Kaiko, havent descobert el punt feble del monstre: el foc, va buscar a correus l'arma definitiva i en Higgins persuadeix a unes noietes de les Alsines per què li facin d'escut humà.

El monstre es comença a veure acorrelat, malgrat ja ha destruït la Devesa, el Pont de Pedra, l'Estació de Renfe i el barri de Can Gibert de Pla. En aquells moments apareixen a la Devesa les forces vives de la ciutat, els exalcaldes Nadal i Pagans, juntament amb l'alcalde actual Mas, i la infame "doble T" gironina: Terribas i Terricabres!

De sobte, per defensar-se, el monstre escup uns ous que en caure a terra s'esberlen per deixar sortir les seves cries impies escampades per tota la ciutat:

El monstre escup als seus minions

Els herois fan mans i mànigues per destruir les cries del monstre però estan molt tocats i cauen moribunds esperant que algú els ajudi (regla casolana: veient que els PJ tenien molt poca persuasió o buscar per demanar ajuda, vam fer com al parxís, al cap de 5 torns moribund sense poder fer accions, el PJ es cura automàticament).

Una cria de monstre ataca a un Atles moribund sota l'atenta mirada del seu pare

Mentrestant, les cries del monstre s'han cruspit els polítics i la "doble T" distreu a una d'elles aplicant-li un debat d'epistemologia comparada. I el monstre salta fins al pirulí de Girona per fer-lo servir de punxó contra el barri de Vilaroja i l'ICRA (que resisteix inexplicablement).

Finalment, en Kaiko acaba amb la vida del monstre amb un atac espectacular, sense que aquest hagi pogut destruir complement la ciutat, i el trio d'herois tornen a les seves vides anònimes.

El Monstre des del Pirulí observa la matança i destrucció de les seves cries

Comentaris:

- Un gran joc per passar una tarda divertida que dóna allò que promet. Vam riure molt!
- Les regles són senzilles, però sòlides: no hi ha cap característica fútil, i l'ús del aspectes i dels avantatges és crucial per poder vèncer al monstre.
- L'afegitó de les regles casolanes comentades va ser un encert per donar una mica més de profunditat al joc i agilitzar-lo.

Els Artefactes d'Aigonus: situació inicial

2011-07-25T11:43:00.004+01:00

Els Artefactes d'Aigonus és la campanya de Burning Wheel que estem jugant ara mateix. Es tracta d'una campanya curta que s'inspira en l'estil clàssic dels jocs de rol, d'exploració de cataus, lluita contra monstres i cerca de tresors màgics.

El marc general de la campanya (la Situació, en vocabulari Burning Wheel) és aquest:

"Aigonus va ser un guerrer heròic de fa segles, que va lluitar arreu del món contra el Caos i les races malvades (especialment els orcs). D'ell es coneix que volia completar la seva col.lecció d'objectes màgics per tenir els Quatre Artefactes Elementals. Se sap que fa un segle va estar lluitant contra la invasió orca que assolava la Illa dels Grius amb l'Espasa dels Vents d'Orlanth, el Fuet de Llàgrimes Eternes de Meagera i la Vara de les Estacions d'Aecer. Només li mancava la Roda Ardent de Pelor, que va saber que era a la Illa. Com va ser derrotat i com va morir és un misteri. Han passat molts anys i després de recerca, aventures i investigacions heu aconseguit una pista per trobar el rastre d'Aigonus. Un ratià albí, un ex-pres ungit amb la Fe a Pelor, un orc que vol deixar enrera la seva esclavitud i un elf de les llunyanes ciutadelles del Mar Gris arriben a la Illa dels Grius i troben el suport d'un príncep nan del darrer clan nan que queda a la Illa.
Sembla que esteu a punt de trobar allò que tans cercadors de tresors no havien fet abans.... esteu a punt per assumir aquesta responsabilitat?"

En els següents dies penjaré més informació dels personatges i una mica de crònica comentada de les aventures...

Decàleg per a Dungeons Ardents (2a part)

2011-07-25T10:37:00.009+01:00

Ve d'aquí

6. La dificultat ha de tenir uns crescendo, de fàcil a impossible!

El control de les dificultats de les tirades i la potència dels oponents és una bona eina per controlar l’èpica, el drama i la potència amb què el DJ repta les creences dels jugadors. Per simular la mecànica d’increment de potència dels monstres a mesura que t’endinses en el catau a l'inici del dungeon presenta dificultats d'obstacle 2. A partir de mitja aventura puja els obstales a 3. I quan estiguem arribant al final puja'ls a 4 i inclús 5. Els terrenys cada cop són més perillosos, les armes millors i els oponents més astuts. Per obstacles de grup, aquells en què els jugadors es poden ajudar uns als altres, incrementa'ls en un.

Farem també una cosa similar amb els oponents: al principi el grup de personatges sempre serà superior en obre. A mitja aventura les tornes s'aniran equilibrant, i al final el grup s'ha de veure superat en nombre.

7. No hi ha llistats de trampes i de monstres aleatoris sinó tirades fallades.

Ja hem dit abans (punt 3) que no volem escenes per omplir el temps, per fer minvar els recursos del grup. Només volem les escenes importants i claus per l’aventura! Però això vol dir que els nostres cataus ardents no tenen ni monstres errants ni trampes a dojo? NO! Fent ús de la mecànica dels twists de Mouse Guard, transformem els tests fallats en encontres aleatoris i trampes. No hi ha res més idoni per l’estil de joc del Burning Wheel que un DJ complicant la vida dels personatges a partir de les tirades fallades.

8. Usa l’atmòsfera de manera mecànica.

La descripció dels espais i les situacions t’ha de donar pistes de com fer que això influeixi en la mecànica: obstacles per anar amb llum de torxa, penalització a Velocitat pel llim que cobreix el terra de la cova, avantatge o desavantatge en el posicionament si es fa ús d’elements característics dels cataus (estalactítes, branques, làmpares penjades...). Això dóna molta importància a les descripcions que fas dels espais i alhora estimula la imaginació de tots per a dur-ho cap a la part “sistemàtica” del joc.

9. No oblidis els Cercles i les relacions. Tampoc els Recursos.

Encoratja als jugadors a fer ús dels seus Cercles per dur al joc Personatges No Jugadors. Fes que aquests aportin informació, pistes falses o habilitats necessàries per superar els reptes que el catau presenta. Les relacions han de ser personatges que donin la oportunitat al DJ de premiar als jugadors, donar profunditat a l’ambientació... i posar a prova les Creences massa enfocades en matar monstres i saquejar tresors.No oblideu que els Recursos solen ser la principal motivació dels personatges per sortir d’aventures! Les armadures es fan malbé, les armes es perden, calen més pocions, més equip i entrenament en algunes habilitats.... qui paga tot això? Els tresors trobats han de ser daus en metàl.lic que els jugadors han d’invertir en tirades exitoses per millorar els seus Recursos, però a vegades caldrà treballar per pagar les armes o armadures i això permet als personatges rics invertir el temps practicant alguna habilitat....

10. La Vella Escola pot ser moltes coses, però sobretot és color. Descripció i color.

Burning Wheel és un joc amb molta substància, amb moltes regles i mecàniques diferents. Que això no distregui de l’objectiu del joc: narrar aventures de personatges lluitant per allò en què creuen. Per això és important interpretar les rondes del Duel d’Enginys, dibuixar els mapes, donar detalls de les habitacions de les catacombes, explicar el funcionament dels mecanismes que activen/desactiven una trampa, quin soroll fan els monstres.... i sobretot descriure-ho tot: traslladar a la història les accions de combat, les tirades de posicionament, les rondes del Range & Cover... i aquesta tasca monumental no és responsabilitat exclusiva del DJ sinó una obligació compartida per tota la taula!

Així que ja ho saps, forja un personatge, agafa el teu equip i cap a les profunditats del catau.... la Glòria i la Fama t’esperen!

pd: els dibuixos dels dos posts del Decàleg són del Dungeon Delve Contest de Art Order.

Nans, nans, nans....

2011-07-22T18:31:00.004+01:00

Els nans, una raça emblemàtica de la fantasia medieval sempre s'ha definit per uns elements físics emblemàtics. Baixets, robustos i barbes. Molta barba.

Com sempre es fan variacions imaginatives (els nans tatuats i amb crestes taronges del Warhammer) però, al meu entendre, és la televisió i el cinema qui reforça aquest imaginari o construeix nous estils.

Evidentment no escapa a ningú la importància que va tenir la trilogia del Senyor dels Anells de Peter Jackson per donar imatge a un món creat dècades abans i que ens ha servit a molts de referent bàsic per a construir, jugar i fruir de llocs, aventures i personatges fantàstics.

Aquella trilogia va rebre moltes crítiques, atacs, correccions i suggerències de millora per part de fans, entesos, lletraferits... la meva queixa sempre ha estat en Gimli. Un nan que resultava massa còmic, massa poc expressiu i amb una caracterotzació massa elemental.

Talment com si m'hagués sentit en Peter Jackson i el seu equip han fet públiques les imatges dels 13 nans que acompanyen a Bilbo (o era al revés?) en la seva aventura de El Hòbbit.

I estic encantat! Nassos grans, barbes de diferents estils, mirades ferotges, armes pesades i armadures i robatges contundents. A excepció de'n Fili i en Thorin, que els veig massa humans, la resta m'encanten. Especialment, com no podria ser d'altra manera, en Bombur en Dwalin i en Balin...

Aquí us deio les fotos!

Les agendes creatives en els jocs de rol

2011-07-19T14:37:00.000+01:00

Aquesta és una traducció lliure de “A Quick Primer for Discussion of Creative Agendas in Roleplaying Games” de Gregor Vuga.
Utilitzo l'anglicisme agenda en el sentit d'objectiu, ja que em sembla més acurat i entenedor.

Què és una agenda creativa?

Aquest terme probablement va ser utilitzat per primer cop en relació als jocs de rol per Ron Edwards en seva teoria Big Model. Però la qüestió no és pas fer història. Les agendes creatives proven d'explicar per què juga la gent, quina és la seva raó per jugar, el seu impuls. Parafrasejant a Vincent Baker, l'agenda creativa és la “teoria de com juguen els altres”
Pensa en el següent. Probablement has sentit històries d'aquesta mena i de ben segur n'has tingut, com a mínim, una experiència pròpia.

Un jugador nou s'uneix al grup i distorsiona completament la forma de procedir del grup; clarament “ho fa malament”, però en sembla totalment inconscient.
Sents un relat d'una sessió de joc d'un altre grup i et quedes completament astorat, com pot algú passar-s'ho bé d'aquesta manera?
Fas o dius quelcom a la taula que sembla obvi per tu, però tothom reacciona de forma negativa.

L'agenda creativa prova d'explicar tot això. Equivocadament, s'havia entès en el passat com a una defensa “d'una forma correcte” de jugar, però en realitat, és completament al revés. El fonament bàsic de la teoria de les agendes creatives és que la gent juga de formes molt diferents, i per raons igualment vàlides.

I més important encara, les agendes creatives descriuen exemples de joc, o sigui, coses concretes que passen a taula i que no van ni de regles, ni de jocs, ni de persones.

En altres paraules, es pot dir que les agendes creatives descriuen allò que diferents persones volen trobar jugant.

L'agenda creativa afirma i reforça el fet que jugar a rol és una activitat social, i per tant, cal que sigui satisfactòria socialment.

Què no són les agendes creatives?

Les agendes creatives no es poden atribuir a jocs específics. Un joc pot ser dissenyat amb una agenda especifica al cap, i un joc pot donar eines per recolzar un agenda específica, però no es pot dir que un joc en si mateix pertanyi a una agenda en concret. Mentre el joc X pot lligar bé amb una l'agenda B, és perfectament possible que jugar amb mateix joc amb l'agenda C, tot i que potser no és tan divertit.

De la mateixa manera, la gent no està constreta a una agenda. És incorrecte dir que una persona és “Agenda B”. Molts jugadors són, en efecte, completament capaços de canviar d'agenda. Alguns estan més o menys inclinats envers una agenda, però no la personifiquen pas.

Així doncs: Les agendes creatives només s'apliquen a la forma de jugar.

Perquè és útil la discussió de les agendes creatives a taula?

Fins ara hem establert que les agendes creatives parlen de per què la gent juga.

La comprensió d'aquestes diferències creatives us pot ajudar a resoldre afers a la taula, entendre per què un dels teus companys de joc “arruïna” les teves partides o per què sembla que ensorris la diversió dels demés, sense voler.

Adonar-se que la gent juga per molts motius diferents i cerquen trobar coses diferents del joc (intencionadament o involuntàriament) sembla un petit pas obvi que us pot dur més enllà. Una comprensió més profunda de les necessitats i desitjos dels teus companys de joc a taula pot ajudar-te a millorar l'experiència lúdica per tots.

Tanmateix, de vegades no hi ha cap solució. En certes ocasions, que un grup de persones no juguin juntes pot ser el millor que s'hi pot fer. Però les agendes creatives poden donar-vos eines per discutir aquests afers, solucionables o no.

Alerta: Conèixer les agendes creatives no és una cura universal. Els problemes en les vostres partides poden ser deguts a causes completament diferents.

Quines són les tres agendes creatives?

Fins ara m'he abstingut d'anomenar o descriure les agendes creatives específiques, per ordre alfabètic són:

- A punt per imaginar (right to dream)

- Endavant (step on up)

- La història ara (story now)

Tot i que tenen moltes similituds a simulació/simulacionisme, joc/joguisme i drama/narrativisme, són diferents (tampoc aquests parells no són realment equivalents), però no t'hi amoïnis.

Ara detallarem cadascuna de les agendes creatives.

A punt per imaginar
Presumpcions i equivocacions habituals: Com que a punt per imaginar ha evolucionat a partir del simulacionisme i aquest de simulació, això porta a que la gent (jo inclòs) assumeixi erròniament que signifiquen el mateix. A més a més, el significat corrent de “simulació” s'ha fusionat amb l'ús del terme en la teoria dels jocs de rol portant a no pas poques confusions sobre el que signifiquen exactament aquests termes.
Què és: A punt per imaginar va de “ser-hi”, sigui on sigui aquest “hi”. A punt de imaginar va de (protegir) el dret de veure el teu imaginari (personal) acomplert.
A punt per imaginar (simulacionisme) no té res a veure amb la simulació física de cap mena. En la seva forma més bàsica va de mantenir certs aspectes de la ficció sagrats i intocables. Va de reforçar i recolzar la vostra ficció compartida. O també, l'emulació del material, gènere, etc. d'origen. Els jocs de superherois no simulen la realitat física, sinó el medi dels superherois. D'aquí “simulació”.
A punt per imaginar s'esdevé quan la gent a taula està d'acord sobre certs elements de ficció de la partida i treballa junta per promoure'ls. A a punt per imaginar, ningú no té, idealment, el dret a qüestionar, distorsionar o desafiar d'alguna manera aquest elements de la ficció.
Exemple: En una partida a punt per imaginar on els personatges són formidables, “perdre un combat” o “morir” no és una opció, ja que es trencaria l'acord que, sí, aquests personatges són formidables. Una partida de a punt per imaginar se centra en mostrar, recolzar i enfortir una fantasia particular. No està en dubte si aquests personatges són formidables i el joc va de fer aquestes coses formidables.

Joc disfuncional: Potser el problema més comú és quan els imaginaris particulars dels jugadors no estan sincronitzats, especialment en jocs on existeix la forta figura central d'un DJ. El DJ pot imaginar una campanya, una argument èpic, un món, PNJ, etc. i posar-ho sobre la taula, amb la seva visió particular (imaginari). Si topa amb els jugadors, pot resultar en una destrucció completa de l'imaginari del DJ, o bé en un intens encarrilament, provant de posar els jugadors “altre cop al camí correcte”.
Conflictes amb les altres agendes: Els jugadors inclinats a Endavant probablement es trobaran perduts en aquesta manera de jugar per la manca d'un repte real. Poden posar-se en lluites i provocar problemes, rebent alguna arrufada de nas degut a la seva manca de respecte a la fidelitat (o correcció) del món. No estan interessats en fer allò correcte o “com se suposa que s'ha de fer” tot respectant la fantasia, sinó en superar reptes.
Els jugadors interessats en la història ara veuran desencantats la manca de significació dels conflictes de a punt per imaginar i la natura restrictiva i tancada de la narrativa. Un partida a punt per imaginar no satisfarà el desig del jugador la història ara de crear i descobrir la història a través dels conflicte, ja que està predeterminada per l'adherència a l'imaginari.

Endavant
Presumpcions i equivocacions habituals: Endavant probablement és la més fàcil d'entendre, ja que es relaciona al concepte molt bàsic de “guanyar”. No crec haver vist cap error en la comprensió del significat d'endavant, llevat potser que reivindiquis que no es pot guanyar en un joc de rol. Tot i que és veritat que la majoria de jocs no tenen condicions específiques de victòria o de final de joc, és ben clar que es pot guanyar una lluita, i una altra es pot perdre. Guanyar i perdre en un joc de rol és més un continu que un objectiu final concret.
Què és: Endavant va de superar els reptes.
És fàcil d'entendre ja que la majoria de jocs van d'això, com ara els escacs. En una partida endavant els jugadors han de tenir accés a tries tàctiques i encarar-se a reptes on aquestes tries puguin ser explorades i utilitzades.
Exemple: En una partida endavant on els personatges s'aventuren a netejar una infestació de rates gegants a les clavegueres, podran triar entre diferents opcions: quines armes endur-se, quins conjurs triar, en quin ordre conjurar-los, quin passadís agafar... Totes aquestes tries tenen significació en relació a la capacitat del jugador i el personatge de derrotar les rates i superar el repte.
Joc disfuncional: Endavant pot fracassar per diverses raons, però totes relacionades en la pèrdua de significació de les tries tàctiques. Si un atac és òbviament millor que un altre, el jugador l'utilitzarà. Si tots els reptes són superables massa fàcilment, o són massa difícils, no hi ha sensació de repte i perd sentit. Cal que hi hagi prou joc net. Un DJ que abusa del seu poder per manipular el resultat de les batalles (fent trampes amb els daus, etc.) o que derrota injustament els jugadors arruïnarà una partida d'endavant.

Conflictes amb les altres agendes: Un jugador inclinat a a punt per imaginar en una partida endavant pot “amagar el cap sota l'ala” evitant conflictes espantat pel seu personatge (i la santedat del seu imaginari), també pot rondar, simplement contemplant el món de ficció i vivint-hi amb el seu personatge i provocant l'avorriment dels altres que cerquen trobar el següent conflicte.

Un jugador interessat en la història ara la violència (assumeixo que parlem ara de la natura del conflicte és “lluitar contra monstres”) d'una partida de endavant no té sentit, no porta enlloc, no avança l'argument i no produeix ficció apassionant.

La història ara
Presumpcions i equivocacions habituals: Degut al nom (i també que s'ha anomenat “narrativisme”) aquest mode de joc sovint s'ha confós com a “narració de relats” en el sentit més tradicional. Un acusació repetida sovint contra aquest joc és que s'hi sacrifica tot en nom del relat (del DJ). Per exemple: es fan trampes amb les tirades, ja que no segueixen l'argument. Aquesta interpretació de la història ara no és acurada.
Què és: Primer cal entendre que història en aquest context és entesa com conseqüència del conflicte. Com a definició resumida la història ara va de personatges apassionats impulsats cap a situacions insostenibles, en una escalada a través de conflictes a una resolució final.
L'ara significa que ha de passar a taula, durant el joc. Quan s'arriba a la partida no hi ha d'haver en ment cap solució, resolució, trama o quelcom similar.
Exemple: En una partida de la història ara pot haver-hi un personatge amb el dilema d'ajudar el seu amic o aturar el seu nèmesi. Li apassionen els dos objectius i dubte entre ells, el conflicte serà si n'aconsegueix un, ambdós o cap i el resultat del conflicte ens explicarà quelcom significatiu.
Joc disfuncional: La història ara deixa de ser-ho si és “història abans” o “història després”. La història abans és quan la trama ha estat dissenyada i planificada per algú i no hi ha història succeint a taula. La història després és quan només es juga i els esdeveniments del joc es poden explicar més tard com un relat, però no durant el joc (per exemple, suposem un llarg i avorrit cap de setmana de càmping durant el qual un esquirol se t'ha cruspit el menjar durant la nit: serà una història divertida d'explicar als teus amics, però el procés real a través de tot el cap de setmana no ha estat pas narratiu).
Conflictes amb les altres agendes: Un jugador interessat en a punt per imaginar trobarà frustrants el dilemes de la història ara, ja que el forcen a triar una o altra sortida, sense tenir en compte les seves preferències sobre com hauria de ser el relat. Les partides la història ara defensen “jugar per descobrir el que succeirà”, no jugar a l'imaginari. Els conflictes canvien, destrueixen i refan constantment la ficció, mentre el joc a punt per imaginar vol mantenir-la “correcta”.
Un jugador endavant trobarà meres distraccions les preguntes de temàtiques sobre lleialtat o deure que els conflictes la història ara encoratja. No li interessa descobrir com es resol un conflicte, sinó tan sols prendre les decisions tàctiques òptimes. Lluitarà per ser efectiu i guanyar, per tant trobarà frustrants els conflictes “o això, o allò” de la història ara, ja que no li permet “superar el repte” sinó que ha de triar entre diversos “fracassos”. També pot passar com una piconadora per sobre els conflictes, jugant per guanyar, sense tenir en compte les implicacions o conseqüències de la resolució.

Un parell de paraules finals i clarificacions

És important recordar que les agendes creatives es relacionen amb les partides, no amb els jocs. Es poden trobar elements de les tres agendes en la majoria (si no en tots) els jocs de rol en més o menys quantitat. Bona part dels jocs de rol inclouen oportunitats pels reptes, pels conflictes significatius i per la realització de l'imaginari.
La immersió s'ha esmentat de vegades com a la quarta agenda. Però la immersió no és un element separat del joc, no crec que constitueixi una agenda per dues raons. Una és que a punt per somiar cobreix el manteniment d'una ficció forta i resistent, creant la base de “ser-hi”. La segona és que l'exploració de la ficció és a la base de qualsevol partida. Els jocs de rol van d'explorar un món de ficció, i les agendes no qüestionen aquest fet, sinó la forma de fer-ho.

Decàleg per a Dungeons Ardents (1a part)

2011-07-15T13:16:00.006+01:00

El Burning Wheel és un joc que trenca certs esquemes més clàssics dels jocs de fantasia i dungeoncrawling. Es tracta d’un joc molt basat en els personatges, les seves creences i els conflictes externs i interns que se’n deriven. Ara bé, hi ha grups que potser volen jugar amb aquest joc sense renunciar a l’emoció d’explorar cataus de monstres, trobar tresors i portes ocultes i aconseguir piles de tresors i objectes màgics. I com ho podem fer per tenir les dues coses alhora sobre la taula de joc?

A continuació exposo deu punts (5 avui i 5 més endavant) per jugar aventures clàssiques amb aquest sistema de joc. Aquests deu punts estan inspirats (o alguns directament copiats) d’un document en anglès del wiki oficial del joc anomenat Burning Thaco amb alguna reflexió de les que s’incorpora a l’Adventure Burner i l’experiència de la campanya que estem jugant ara mateix.

1. Dóna el màxim informació sobre el catau a explorar.
La primera idea a oblidar és la de voler sorprendre als jugadors amb el que es trobaran a l’aventura. No es tracta de que sàpiguen cadascun dels racons secrets i trampes que els esperen, sinó una visió general d’allò que passarà i contra què i per quin motiu lluitaran. Una recomanació que fan és la de, en cas de jugar un mòdul pregenerat, llegir el text de la contraportada. Així si l’aventura va de trobar el Temple Perdut de Nosequè i lluitar contra l’esperit del Mag Boig Nosequí amb l’Espasa de Nosequantos explica-ho als jugadors. I després que escriguin una Creença, almenys, sobre el tema....

2. Comença directament amb un conflicte.
Els mòduls clàssics (la Dragonlance, quins records....) sempre tenen un inici suau, que va guanyant amb intensitat a mesura que el mòdul, l’aventura avança. Sempre es comença al poble abans de la cova a explorar, s’explica el viatge fins allà... Aquesta visió topa de cara amb el Burning Wheel. Noo cal jugar a fons escenes d’introducció. Directe al conflicte. No cal donar voltes per “atacar” les creences, instints i trets dels personatges. Si has seguit el punt 1 ja saps, llegint les creences, què és el que els hi ha agradat del mòdul. Així que agafa el mòdul i transforma’l per crear conflictes i plantejar temes que interessin als jugadors. Comença amb una breu sinopsis de què ha passat fins llavors i endinsa’t directament en un primer conflicte.

3. Ves al gra: ignorar les escenes de “relleno”.
En els mòduls clàssics sol haver-hi escenes per omplir. Aquest tipus d’escenes solen ser per omplir temps, per què cada tipus de personatge pugui dur a terme les seves habilitats característiques o per fer l’experiència més “real”. Pot estar bé deixar-ne alguna en record dels temps passats, però la majoria són inútils. A no ser que vegis que els teus jugadors poden passar unaestona divertida tira endavant i invoca la regla de Digues Si o Tira els Daus. Descriu breument com els personatges superen l’obstacle i segueix.

4. Considera la oposició: no es tracta d’exhaurir recursos dels PJs com al D&D.
El D&D, i tots els jocs més clàssics, es basa molt en la gestió de certs recursos (punts de vida, conjurs, equip...). Això implica que el disseny de l’aventura inclou escenes i encontres que només tenen l’objectiu de reduir aquests recursos per fer més emocionant l’escena final amb el verdader enemic/obstacle. Els personatges de D&D poden enfrontar-se a un nombre d’oponents que són criminals en el Burning Wheel. Els orcs són temibles a Burning Wheel.... sobretot quan tenen més de quatre camins vitals. En general, per tant, caldrà reconsiderar el nombre d’oponents, al principi sempre han de ser menys que el grup, a partir de mitja aventura igualar-ho un a un i cap al final incrementa el nombre de dolents per assolir un final èpic!
Evidentment dependrà del tipus de monstre, per lo orientació és vàlida per monstres de poder equivalent al dels personatges...

5. No cal fer un cap-i-arreu: el tresor i els encontres d’algunes habitacions poden ser color.
Menys és més: en altres jocs el botí és una forma de millora i creixement dels personatges, però a Burning Wheel això no és necessari. Per tant fes que trobar una espasa +1D sigui un esdeveniment especial, no rutinari. Amb el tresor fes l'equivalent, descriur-lo com a "color" i al final de l'aventura ho tradueixes en alguns daus de "líquid".

(d'aquí uns dies penjo la resta...)

reprenent el fil Old School

2011-06-22T15:06:00.006+01:00

D'aquí pocs dies em toca començar a dirigir de nou al meu grup. Ara feia temps que no em tocava i estic nerviós com si fos la primera vegada....

I per passar els nervis inverteixo el poc temps que em dóna el final de curs per preparar la campanya que vull dirigir. Es tracta d'una campanya curta de Burning Wheel, ambientada a la Illa dels Grius (el clàssic mòdul de Runequest que va publicar Joc Internacional).

A part dels preparatius més formals (fitxes i repàs dels manuals) i més habituals en mi (redacció de documents resum i similars), aquesta vegada volia trobar inspiració en llibres, sèries i còmics que em retornessin a aquella manera de veure l'aventura que tenen els jocs de la Vella Escola. Buscant a la biblioteca més propera he trobat diferents fonts d'inspiració.

Primer Las Crónicas de Conan, una sèrie de còmics reeditats per Planeta Agostini. M'he llegit i he gaudit dels 4 primers volums, on es va forjar una interessant combinació entre els guions de Roy Thomas i els dibuixos de Barry Windsor-Smith. Aventures com La Torre del Elefante o els primers encontres entre Conan i Red Sonja m'han donat molt bones idees sobre l'estil d'aventures autèntiques...

La segona inspiració ha sigut molt actual, la sèrie de televisió Game of Thrones. Estic a punt d'acabar de veure la primera temporada i la veritat és que m'ha agradat força, i em dóna més pistes per a la meva visió de l'ambientació Vella Escola: personatges extrems, acció desaforada, gir argumentals... tot allò que voldria que passés a la nostra campanya...

I per últim, però no menys important, la inspiració literària. Sense vergonya ni complexes m'he posat a rellegir-me, molts anys després, les Cròniques de la Dragonlance. Si senyor, després d'haver-les llegit un parell de cops, haver-les dirigit un o dos cops i haver-les aprofitat al màxim, m'estic retrobant (i gaudint-ne molt) amb aquesta trilogia de novel·les en la seva versió en català. La veritat és que pensava que m'avorriria o em cansaria i estic enganxat i content. A punt d'arribar a Txak-Tsaroth.... té una combinació d'humor, èpica i rol en estat pur.

Ara només falta posar-nos-hi!

Lectures poperes 2tr-2011

2011-06-15T11:13:00.000+01:00

Apocalypse World, com el seu nom indica és un joc post apocalíptic. El joc està enfocat des d'una vessant més "adulta" que d'entrada em resultava interessant (sóc fan de Miguel Angel Martin). Però he topat de ple amb el text, un text carregat de paraules malsonants, argot i demés, que pretén resultar evocador i en canvi resulta evasor, ves, que n'he fugit. Hi ha massa jocs interessants per llegir, així que no crec que li doni una altra oportunitat.

M'agrada: Classes de personatges molt centrades a la temàtica.
No m'agrada: El sistema de moviments (habilitats) amb regles i regletes se'm fa pesat. El sistema de confiança ja no em va convèncer a The Mountain Witch. I de la redacció ja no en parlem...

Diaspora. En Menecrates n'ha fet una ressenya prou bona. M'agrada la ciència ficció sense concessions, per tant algun dia hi jugaré.
M'agrada: El sistema de creació comunitària de cúmuls, sistemes solars connectats per nusos de salt. El sistema de "combat" social.
No m'agrada: El sistema de flux de punts de FATE. Les vegades que hi hem jugat no m'ha acabat de convèncer, hi falla quelcom (pel meu gust) i encara no tinc clar per on agafar-lo.

Metropole Luxury Coffin, és un petit joc cyberpunk, tots els jugadors viuen al mateix hotel d'habitacions-capsules d'on en volen sortir, o sigui, ascendir socialment fins a ser capaços de viure en un lloc menys rònec. El joc és poc més d'una descripció de l'hotel i de l'explicació del sistema, al cap i a la fi és un joc presentat en un concurs de creació (del qual va ser guanyador). No crec que hi jugui.
M'agrada: Els diners i la moda com a marcadors socials, un referent cyberpunk, estan sistèmicament molt ben implementats.
No m'agrada: L'apartat de consells pel master, cal treballar-lo més.

A Taste for Murder, és un joc de rol sense master, que emula els relats i l'ambient detectivesc d'Agatha Christie. Anys 30, els membres d'un casalot anglès descobreixen que un d'ells ha estat assassinat i amb l'arribada d'un detectiu es descobrirà el perquè. En el joc el més important és la interpretació dels personatges i la conversa anglesa (l'art de la xerrameca, de fer marrada per arribar al destí) i les seves relacions. La proposta em sembla molt interessant i jugar-lo suposa tot un repte per mi, que sóc jugador de poc "rol lliure". A provar.
M'agrada: Que el personatge assassinat a la primera ronda, sigui el que interpreta el detectiu a la segona. Que premiï la interpretació i les decisions consensuades.
No m'agrada: ?. Potser serà massa difícil per mi, ja que pràcticament és un exercici de teatre improvisat.

Atomic Highway és un joc post-apocalíptic escrit des de la vessant més cinematogràfica del gènere. És un joc de rol escrit des de la vessant clàssica del terme. No aporta res de nou en cap aspecte, així que no crec que surti de la lleixa.
M'agrada: La mida i les explicacions de joc el fan òptim com a primer manual de rol, així sí des de la vessant clàssica.
No m'agrada: El manual no aporta res de nou ni al gènere, ni com a sistema.

Remember Tomorrow és un joc cyberpunk, sense master que captura molt bé l'essència del gènere i et dóna eines per treure-la a taula. Després del fiasco del fiasco, m'agradaria provar un joc narratiu sense master i aquest serà l'escollit.
M'agrada: Les taules de complicacions i eines un sistema senzill per introduir elements. Que hi hagi condicions de final de la història.
No m'agrada: ?. Hauré de jugar-hi per esbrinar-ho.

Blowback és un joc sobre espies a la llista negre a l'estil dels Mites de Bourne o de la sèrie Burn Notice (Último Aviso). El joc està estructurat en treballs o missions amb tres fases: planificació, execució i blowback (terme que significa les conseqüències imprevistes d'una operació). Tot i que tinc diversos dubtes amb el sistema com a concepte m'agrada i li donaré una oportunitat.
M'agrada: Les tres fases del joc, cadascuna afectant sistèmicament a l'altre. La piràmide de pressió incremental del director de joc.
No m'agrada: El sistema de relacions, molt semblant a Mountain Witch o a Apocalypse World, no acabo de veure-ho clar, després de trobar-me'l a tres jocs, el millor serà deixar-se de prejudicis i provar-ho.

DIASPORA (FATE) AMB GUMSHOE

2011-05-15T13:16:00.005+01:00

És mal habitual entre la tribu rolera veure en cada sistema, en cada joc, alguna cosa que li roba el cor. Alguna vegada aconsegueixo vèncer a la mandra i escric alguna de les idees al voltant. Fa temps vaig escriure com incorporar el sistema Gumshoe a Dark Heresy i avui us presento la meva combinació entre Fate i Gumshoe, centrada en el darrer joc Fate que he llegit: DIASPORA.

Aquesta adaptació es basa en la genial idea que van tenir els companys de Navegantes de las Brumas i en l'article "If the SHOE fits" de Steve Dempsey de Pelgranes Press.

HABILITATS INVESTIGATIVES:

Aquesta proposta es basa en jugar a DIASPORA de forma normal, afegint a la creació de personatges una piràmide de 3 nivells d’habilitats investigatives (3 habilitats a +1, 2 habilitats a +2 i una habilitat a +3).

Aquestes habilitats investigatives funcionen a partir del sistema GUMSHOE: si tens l’habilitat i declares l’ús, el director de joc et dóna la pista. Si vols més detalls o aprofundir has d’invertir un punt de destí (fate point). Per aquesta funció pots gastar tants punts de destí com el nivell de l’habilitat (1, 2 o 3) fins arribar a una escena de refresc. El director de joc pot oferir un punt de destí al jugador a canvi que no investigui més.

Llista d'habilitats investigatives:

Antropologia

Arqueologia

Arquitectura

Art

Astronomia

Balística

Ciència

Criptografia

Recuperació de dades

Anàlisis de documents i textuals

Seguretat electrònica

Recolecció de proves i empremtes

Comptabilitat forense

Medicina forense

Psicologia forense

Història

Llei

Lingüística

Estudis ocults

Tècniques audiovisuals

Recerca

Enginyeria forense

Xenologia

En negreta les habilitats noves, en cursiva les habilitats ja existents a Diaspora que passen a ser investigatives, la resta són extretes directament de l’Esoterroristas.

HABILITATS NO INVESTIGATIVES:

He inclòs les habilitats socials com a NO investigatives ja que DIASPORA inclou un sistema de conflicte social que pot servir perfectament per simular entrevistes, interrogatoris, debats, discussions...

A vegades els jugadors voldran fer ús d’habilitats no investigatives per aconseguir una pista (p.e. amb un ús estrambòtic d’una habilitat tècnica o amb una habilitat social per no haver de fer un combat social). En aquests casos el director de joc demanarà a canvi un punt de destí.

Comentari sobre algunes habilitats no-investigatives:

Demolicions: aquesta habilitat pot servir per descobrir pistes sobre explosions, explosius i incendis provocats.

Computadora (espai): aquesta habilitat inclou, en la versió original, la tasca de recuperació de dades, però s’ha considerat pertinent doblar-la degut a l’importància que té en el combat estelar.

Cultura/tecnologia: A part de les habilitats genèriques d’Antropologia i Xenologia (aquesta darrera només té sentit si hi ha més d’una espècie alienígena a la galàxia), l’habilitat de C/T de cada personatge limita l’ús de certes habilitats investigatives (Art, Història, Llei, Lingüística i Estudis Ocults)

Comunicacions: aquesta habilitat inclou, en la versió original, la tasca de seguretat electrònica, però s’ha considerat pertinent doblar-la degut a l’importància que té en el combat estelar.

SOBRE LA CREACIÓ DE PERSONATGES:

Cada personatge ha de tenir, com a mínim, un aspecte que expliqui què el mou cap a la investigació.

La veritat és que no hem pogut provar aquestes regles, per què just ara que em toca dirigir, el meu grup m'ha proposat fer Burning Wheel, que em té el cor robat... a veure si mai tenim oportunitat!

Els 10 millors

2011-05-02T12:12:00.000+01:00

Com sabeu tenim una pestanya amb els 10 millors jocs, ara que hem perfeccionat el mètode de càlcul i actualitzat la llista anem a explicar com funciona:

El càlcul es fa en base els jocs que hem provat des de mitjans del 2010. Com que som uns tastaolletes hem limitat el número a 17 jocs, a mesura que anem entrant més jocs desapareixen de la llista els pitjors. Els jocs es comparen els uns amb els altres en funció de les preferències lúdiques de cadascun rebent 2 punts si t'agrada més el primer, 1 punt si t'agraden igual o 0 punts si t'agrada més el segon. Per exemple, en comparar "Sistema Solar" amb "Mouse Guard" si entre aquests dos preferissis el "Sistema Solar" aquest rebria 2 punts i el "Mouse Guard" en rebria 0, si en canvi tots dos t'agradessin (o desagradessin) igual rebrien tots dos 1 punt.

Aquest comparació es realitza entre tots els jocs de la llista i per cada membre del "nucli dur" del grup, se'n fa la mitjana i es passa a base 10 i ja tenim una llista ponderada dels 10 millors. Aquest llista l'anirem actualitzant trimestralment, aproximadament.

A la actualització de finals d'any 2010 vam tenir en compte els següent jocs: Sistema Solar, Burning Wheel, Prime Time Adventures, La Crida de Cthulhu, Dresden Files, Savage Worlds, Legends of Anglerre, Unknown Armies, Spirit of the Century, DC Adventures, Cataus, Heroquest, GURPS, Torre de Rudesindus i Fiasco. En la darrera han entrat: Mouse Guard, Món de Monstres, Canción de fuego y hielo, A penny for my thoughts, Summerland, Star Wars D20 i Cthulhutech.

Anem a veure les puntuacions individuals:

Mobuttu	1tr 2011	Finals 2010
Sistema Solar	30 (9,06)	25 (8,57)
Burning Wheel	27 (8,13)	27 (9,28)
Mouse Guard	26 (7,35)	-
Summerland	23 (6,68)	-
Món de Monstres	20 (5,94)	-
A penny for my thoughts	20 (5,94)	-
Legends of Anglerre	20 (5,94)	23 (8,21)
Prime Time Adventures	19 (5,63)	18 (6,07)
Spirit of the Century	14 (4,06)	17 (5,71)
Savage Worlds	14 (4,06)	15 (5)
Dresden Files	13 (3,75)	14 (4,64)
Unknown Armies	12 (3,44)	10 (3,21)
Canción de fuego y hielo	12 (3,44)	-
CthulhuTech	12 (3,44)	-
Dc Adventures	11 (2,94)	12 (4,29)
La Crida de Cthulhu	10 (2,81)	7 (2,14)
Star Wars D20	6 (1,56)	-

Calapopa/nyarla59	1tr 2011	Finals 2010
Prime Time Adventures	33 (10)	29 (10)
Sistema Solar	31 (9,38)	27 (9,28)
A penny for my thoughts	28 (8,44)	-
Mouse Guard	24 (7,19)	-
Burning Wheel	24 (7,19)	23 (7,86)
Summerland	24 (7,19)	-
Unknown Armies	24 (7,19)	23 (7,86)
La Crida de Cthulhu	21 (6,25)	21 (7,14)
Savage Worlds	15 (4,38)	14 (4,64)
CthulhuTech	12 (3,44)	-
Spirit of the Century	11 (3,13)	14 (4,64)
Dresden Files	11 (3,13)	14 (4,64)
Legends of Anglerre	10 (2,81)	12 (3,93)
Món de Monstres	10 (2,81)	-
Canción de fuego y hielo	7 (1,88)	-
Dc Adventures	3 (0,63)	5 (1,43)
Star Wars D20	3 (0,63)	-

Menécrates	1tr 2011	Finals 2010
Burning Wheel	32 (9,69)	29 (10)
Mouse Guard	32 (9,69)	-
Dresden Files	27 (8,13)	24 (8,21)
Sistema Solar	27 (8,13)	24 (8,21)
Món de Monstres	24 (7,19)	-
Prime Time Adventures	22 (6,56)	15 (5)
Legends of Anglerre	21 (6,25)	13 (4,29)
Canción de fuego y hielo	19 (5,63)	-
Spirit of the Century	16 (4,69)	15 (5)
Star Wars D20	16 (4,69)	-
Dc Adventures	15 (4,38)	14 (4,64)
La Crida de Cthulhu	13 (3,75)	12 (3,93)
Unknown Armies	5 (1,25)	7 (2,14)
A penny for my thoughts	5 (1,25)	-
Summerland	5 (1,25)	-
Savage Worlds	5 (1,25)	9 (2,86)
CthulhuTech	5 (1,24)	-

Bàrdic	1tr 2011	Finals 2010
La Crida de Cthulhu	32 (9,69)	28 (9,64)
Sistema Solar	31 (9,38)	28 (9,64)
Savage Worlds	29 (8,75)	24 (8,21)
Dc Adventures	28 (8,44)	24 (8,21)
Unknown Armies	25 (7,50)	21 (7,14)
CthulhuTech	18 (5,31)	-
Mouse Guard	15 (4,38)	-
Dresden Files	15 (4,38)	13 (4,29)
Món de Monstres	14 (4,06)	-
Spirit of the Century	13 (3,75)	13 (4,29)
Star Wars D20	13 (3,75)	-
Summerland	12 (3,44)	-
Burning Wheel	12 (3,44)	11 (3,57)
Prime Time Adventures	10 (2,81)	7 (2,14)
Legends of Anglerre	10 (2,81)	13 (4,29)
Canción de fuego y hielo	7 (1,88)	-
A penny for my thoughts	5 (1,25)	-

Curiós també és comparar els 5 millors de cadascú, on es pot comprovar que el nostre jugador més "centrat" és en Mobuttu, seguit de Calapopa i Menécrates i finalment d'en Bàrdic, el més "descentrat":

Mitjana	Mobuttu	Calapopa/nyarla59	Menécrates	Bàrdic
Sistema Solar	Sistema Solar	Prime Time Adventures	Burning Wheel	La Crida de Cthulhu
Mouse Guard	Burning Wheel	Sistema Solar	Mouse Guard	Sistema Solar
Burning Wheel	Mouse Guard	A penny for my thoughts	Dresden Files	Savage Worlds
Prime Time Adventures	Summerland	Mouse Guard	Sistema Solar	Dc Adventures
La Crida de Cthulhu	Món de Monstres	Burning Wheel	Món de Monstres	Unknown Armies

Summerland

2011-04-29T13:11:00.001+01:00

Summerland, de Greg Saunders, és un joc post apocalíptic atípic: d'un dia per l'altre el món es lleva absolutament cobert d'una frondosa vegetació, i la major part de la població ha mort pel cataclisme o s'ha vist atreta a l'interior de les profunditats del bosc -anomenat el mar de fulles- per no sortir-ne mai més; acabant de manera efectiva amb la civilització tal i com la coneixem. Només resten petites comunitats recloses i aïllades, comunicades entre elles pels drifters -gent amb traumes mentals, els quals els protegeixen dels "cants de sirena" del bosc; els personatges jugadors.

La raresa de tot plegat, i una de les gràcies del joc, és que no s'explica el per què del cataclisme, deixant-ho obert per què els jugadors ho explorin si ho creuen necessari. Tanmateix, no sembla ser el seu objectiu, ans que utilitza l'ambientació com com una "excusa" per crear tensió, més que no pas com a element d'exploració per se.

Dirigeix: nyarla59
Juguen: mobuttu, manel

El joc tracta de com els PJ s'han d'enfrontar amb els seus traumes per poder-se curar i ser de nou acceptats en alguna comunitat. Al final, hom se n'adona que l'ironia del joc rau en el fet que els suposats "malalts mentals" estan molt més equilibrats que no pas les comunitats a les que volen accedir.

La principal mecànica del joc, i la més interessant, es centra en la curació del trauma del personatge. L'avantatge mecànica d'enfrontar-se al trauma és dóna daus de bonificació a l'acció relacionada amb aquest (paral·lelament possiblement també estressant al personatge i/o curant-lo).

En la creació del PJ es defineix el trauma de forma molt poc detallada, laxa si es vol, doncs anirà agafant forma a mesura que se'n vagin definint els detalls durant la partida. Tot i que en el joc no ho explica, quan es juga, es nota com inicialment utilitzar el trauma per afavorir el personatge és relativament senzill, a causa de la poca concreció en la seva definició: el jugador ha d'explicar com una escena on vol tenir daus de bonificació està relacionada amb el trauma i afegir-la a la descripció del trauma. Tanmateix, en anar detallant el trauma, cada com es fa més difícil trobar una escena que s'ajusti a la definició cada com més precisa, de tal forma que la seva curació es fa més complicada!

La partida, al meu entendre molt ben plantejada per en nyarla59, i copsant perfectament l'ambientació, enfrontava moralment a dues comunitats i portava directament a una decisió ètica per part dels jugadors.

Els comentaris sorgits de la partida:

mobuttu

Es tracta principalment d'un joc per fer One-Shots o partides curtes (ideal per fer una partida amb gent no iniciada). A no ser que es modifiqui el ritme de curació de trauma.

Ambientació molt laxa però molt potent. Es poden fer campanyes tipus "Lost", on de mica en mica es va descobrint el causant del cataclisme; que en el meu cas atribuiria a un atac alienígena, mentre que en nyalra59 es decantava per quelcom més espiritual.

M'agrada molt l'ús "narratiu" de l'equipament i en general l'assignació de dificultats. És veritat que la impressió inicial que em deia que el sistema de joc era contraintuitiu (menys daus quan més fàcil és l'acció), en joc no es nota gota.

nyarla59

M'agrada que estigui plantejat des de la senzillesa i tambe el contrast que els que no poden viure en
societat son els que l'han de salvar per què estan traumatitzats i al final son els mes normals de tots.

Manel

Adequat per sessions úniques o aventures curtes, o bé esgotar-lo en una "megacampanya" ajustant el trauma per tal de que el PJ no es curi tot just començar.

Sistema senzill i elegant, que permet al narrador aplicar solucions a múltiples situacions sense fer trontollar la mecànica ni haver de tenir un màster en matemàtiques o dissenys orbitals.

La part del trauma està molt ben resolta i dóna al personatge el punt evolutiu del que manca al no haver-hi pxs. tot i així, les situacions traumàtiques són d'alt risc per la rapidesa amb que poden augmentar/disminuir. La definició in crescendo del trauma és divertida per si mateixa.

Ambientació atractiva, però aparentment limitada. Això és una apreciació bastant prejutjada, perquè com que no m'he llegit el manual, ignoro el seu potencial real.

Ressenya: DIASPORA

2011-04-25T22:36:00.006+01:00

Avui em ve de gust parlar-vos del darrer joc que he llegit: DIASPORA de VSCA Publishing. Un joc que ja es presenta clarament: un joc de rol de ciència ficció dura amb FATE. I això és el que ofereix, ni més ni menys.

Quan parlem de ciència ficció dura (hard sci-fi) ens referim a jocs ambientats en un futur més o menys llunyà, però amb la característica que es fan cap o poques concessions a la fantasia, es cenyeixen estrictament a allò que és previsible que passi a partir dels coneixements científics actuals. Per tant oblidem-nos de poders Jedi, tecnologies miraculoses i coses per l’estil. Per entendre’ns el joc de ciència ficció dura per excel.lència és el Traveller, i Diaspora pretén ser un clar hereu d’aquest clàssic.

I amb FATE. Ja sabeu que FATE és un dels sistemes que més m’ha interessat darrerament, publicat per Evil Hat amb el seu famós Spirit of the Century, que van obrir i ha desencadenat una onada prou potent de jocs que amb lleugeres variables adapten aquest sistema. Aquí, com demana l’ambientació proposada, ens trobem amb un FATE més realista, més dur i molt menys cinemàtic que els dos que ja havia provat jo (Spirit of the Century i Dresden Files). La millor font d’informació sobre aquest gran sistema és la pàgina web oficial, on podreu trobar multitud de material i un parell d’articles que han traduït els companys de Conbarba.

Sobre l’edició: el llibre està publicat en un format extrany (no és ni un dinA5 ni un A4...), amb un layout molt clar i simple, pocs dibuixos, alguns esquemes, algunes taules i uns destacats en negreta dels elements bàsics. El llibre acaba amb les taules més importants agrupades, material que també es troba a la web del VCA.

Del joc destacaria la simplicitat amb què s’explica tot. Potser a vegades de manera massa bàsica. El sistema i creació de personatges s’explica amb poques pàgines. Se’m fa difícil saber si sense haver llegit abans altres manuals de FATE més extensos (com el de Dresden Files o Legends of Anglerre) ho hagués entès tot...

El joc en si té, a part de l’esquelet del FATE, algunes aportacions prou importants:

Hi ha regles per crear galàxies de forma conjunta entre tot el grup. L’escenari de joc es crea conjuntament. Amb un punt d’atzar interessant, però donant el protagonisme al grup. Aquestes regles permeten crear una galàxia, amb els seus sistemes solars i les connexions entre ells a través de “fils de salt” (slipstream), una de les poques concessions “fantàstiques” per poder justificar els viatges a més velocitat de la llum (un recurs d’ambientació característic del Traveller). La creació dels sistemes és molt superficial i alhora suggerent, per deixar via lliure als directors de jocs que vulguin sorprendre als seus jugadors. És a dir: la creació col.lectiva no elimina el factor sorpresa. És molt interessant veure com els sistemes amb el nivell més alt de tecnologia se’ls considera “al límit del col.lapse” i, per tant, amb impossibilitat de fruir de la tecnologia que tenen... un recurs que dóna un regust que em fa pensar amb els relats de ciència ficció més clàssica.

La creació dels personatges es regeix per les clàssiques fases del FATE amb esl seus Aspectes, Proeses (stunts), piràmide d’Habilitats i comptadors d’Estrés. És important mencionar que el joc no preveu un sistema de creixement via experiència dels personatges. Es contempla una transformació, però el nivell de poder sempre és equivalent al del moment de creació del personatge.

Després de la creació de galàxies i personatges s’explica com funciona mecànicament els diferents aspectes del joc: viatge entre sistemes, manteniment de naus, refresc de punts FAte i economia.

A partir d’aquí el joc presenta quatre subsistemes, minijocs en diuen ells, per a jugar amb detall diferents formats de combat/enfrentament: personal (el clàssic combat), estelar (combat entre naus, com no podia faltar), social (subsistema que pot servir per jugar des de seduccions, maniobres diplomàtiques, interrogatoris o, inclús, recerques científiques) i d’escamots (un sistema de combat entre exèrcits). Cada subsistema és prou interessant per què sigui jugat com a joc independent (si això agrada). Penso que el sistema de combat social aporta coses molt interessants a l’abstracció d’aquest tipus de maniobres que jo no havia llegit fins ara; i em va fer riure molt que en el combat estelar per simular el fragor del combat entre naus la iniciativa és social: és a dir el primer que ho diu actua... amb el risc de callar massa i que el conductor del combat (que no ha de ser necessàriament el director de joc) passi a la següent fase i perdis l’acció.

El llibre acaba amb un capítol pel director de joc on es donen bons consells i alguna pista de com gaudir aquest joc. A més aquest capítol inclou les tres úniques concessions de cara a la galeria com a regles opcionals: fighters, aliens i psiònics.

En definitiva un gran joc que crec que haurem de provar!

HOT WAR més que una ressenya, una recomanació

2011-04-23T18:38:00.007+01:00

En un pack de manuals i ajudes en pdf que vaig comprar fa temps hi havia el Hot War. Com sempre amb aquest tipus de compra els millors productes són els que passen inadvertits....

Quan en Mobuttu va tornar del seu viatge a Noruega duia el Cold City a les mans. La proposta era moltinteressant: Berlin després de la 2a Guerra Mundial, els aliats victoriosos formen una força policial transnacional per investigar i lluitar contra els horrors creats per l'Alemanya nazi. Un joc d'investigació, terror i conspiració entre els jugadors. Llavors vaig recordar que en el pack de pdfs hi havia el Hot War (que es podria considerar una segona part, seqüela o continuació del Cold City) i vaig posar-lo a la meva cua de lectura. Quina gran idea!

Aquí la proposta és similar, però amb alguns matisos: què passaria si la crisi dels míssils de Cuba hagués desencadenat una 3era Guerra Mundial, aquesta vegada amb armament nuclear? I si l'armament nuclear no fos el pitjor? I si els dos bàndols de la Guerra Freda haguéssin estat aprofundint en les investigacions paranormals del III Reich? Aquesta és la proposta de Hot War.

Us he de dir, però, que no me l'he acabat de llegir tot. Només he llegit la primera part. la de l'ambientació. No és que el sistema de joc sigui poc atractiu o que no m'agradi, sinó que estic molt saturat de llegir nous sistemes i la veritat és que només em vull centrar (de moment) en dos (Burning Wheel i Fate), però d'això ja en parlaré un altre dia....

En resum: no l'he acabat de llegir, però us el vull recomanar. I per quins motius?

El primer motiu: es tracta d'un joc directe, intens, escrit amb molta passió. L'autor anima a fruir del joc de la manera que més agradi al grup. L'autor ens explica que el joc neix de les seves diferents passions: la història, la curiositat pels búnquers i refugis atòmics i Londres, la seva ciutat. A més durant el joc hi ha, sense cap mena de pretensió teoritzadora, bons consells per jugar a rol: diferents maneres de gestionar els secrets en un grup de rol, rol dels jugadors i dels DJ en cada moment de les partides... fresc, clar i MOLT útil.

A més hi ha l'ambientació: és nova, és curiosa i.... incomplerta! Expressament l'autor deixa buits en l'ambientació que ha de ser el DJ i el grup qui ho han d'acabar de configurar. Això que podria semblar un hàndicap es converteix en una lectura suggerent i plena de ganxos d'on poder incloure aportacions de collita pròpia....

I a més aquesta ambientació està molt reforçada des de l'aspecte gràfic. No amb grans mapes i il·lustracions, sinó amb reproduccions de cartells, cartes, diaris i notes que donen molta informació però alhora són molt més inspiradores que llargues descripcions. Una manera molt innovadora d'explicar l'ambientació i molt adequada al tema del joc. Alguns exemples són els que il·lustren aquest post.

Sobre el sistema de joc us en puc dir poca cosa: molt simple, incorpora una mecànica

per portar al joc les agendes secretes de cada personatge i de cada facció, per no perdre el to co

nspiranòic del joc. Així les partides van de la missió que s'encarrega als jugadors (com a membres d'un cos de policia encarregat d'allò sobrenatural) combinada amb les ambicions/objectius particulars de cada personatge i els objectius/encàrrecs que fan les diferents faccions (partits polítics, cossos militars, cossos governamentals) per obtenir el poder a aquest Londres postapocalíptic.

En resum: un gran joc. Lectura recomanable!

JOC EN ACCIÓ: MOUSE GUARD

2011-04-21T10:44:00.004+01:00

L’espera és una de les virtuts dels jugadors de rol. Un es compra un manual, se’l llegeix amb devoció, la imaginació bull, els estímuls són potents. I llavors l’espera. La calma. el silenci. Molts són els jocs que no surten d’aquest estat. Quiets i callats a l’estanteria. Mai jugats.

Us he de confessar que el Mouse Guard em va encantar des del primer dia. Un gran joc amb uns diminuts protagonistes. Però els dies i mesos van anar passant i mai sortia la oportunitat de jugar-hi fins fa poc. Un canvi de plans a darrera hora ens va permetre provar-lo. I així és com va anar i les nostres sensacions:

Erem tres jugadors i el director de joc. L’aventura que vaig triar és la Deliver the mail, una que sembla senzilla i que pels fòrums veig que molts utilitzen per a iniciar-se en el joc. Havia tingut poc temps de preparar-ho, però tampoc es va notar gaire.

El fet que els personatges estiguin creats va donar molta agilitat al tema. Havia preparat unes còpies a color del dibuix dels personatges i això va agradar als jugadors. Vaig fer una breu introducció de l’ambientació i vam començar a jugar.

Una de les primeres coses que em va sorprendre és que el grup va entrar molt ràpid en el paper. L’ambientació sembla simple, a vegades infantil, i a tots ens va agradar. Això es va notar.

L’aventura va avançar segons el previst i el grup es va perdre, va lluitar contra una cornella per mantenir el correu i va arribar al final del trajecte sense desviar-se gaire dels objectius principals.

Coses a destacar:

El sistema del Torn del Màster - Torn dels Jugadors no se’ns va fer gens estrany. Sembla forçat quan ho llegeixes però molt natural en la narració de l’aventura.
El sistema no és, com diuen alguns, el Burning Wheel fet senzill, hi ha alguna variable important. A en Bardic, l’únic jugador que no havia jugat a BW, li va semblar que la fitxa (que inclou les regles resumides) era massa complicada, però al jugar es va veure que era un sistema senzill de controlar. Al final de la sessió, però, va valorar positivament les mecàniques de recompensa i de conflicte que els altres ja coneixíem.
L’estructura de l’aventura, el sistema de generar girs en la història a partir de tirades fallades i com això afecta als personatges és un del tema que més impacte ha tingut pel grup. Molts hi veiem una fortalesa narrativa i alhora en Nyarla feia notar que calia equilibrar bé les conseqüències (condicions, grau d’èxit i/o aventures colaterals) de les tirades fallades, per no caure en aventures massa lineals o guiades... res que no es pugui corregir, em sembla, amb una mica més de preparació i pràctica per part del director de joc.

Una bona experiència i amb ganes de repetir!

amics del camí...

2011-04-19T11:09:00.004+01:00

Això de la blogosfera sempre té un punt dispers. Ara tothom té blog, facebook, twitter, web i el que faci falta...

Per això és important que quan trobes alguna cosa interessant clavar una bandera, marcar-ho amb una senyal i així poder-ho anar seguint....

Avui us parlo de dos projectes molt diferents, però amb els qui darrerament conectem:

CONBARBA: és un projecte de publicació de material de rol, de caire indie. La simbiosi amb Maqui Edicions (els dos altres autors d'aquest blog en són fundadors-amos-dinamitzadors) és total: Lady Blackbird, Cataus-Donjon i ara Cthulhu Tenebrós / Oscuro

NAVEGANTES DE LAS BRUMAS: aquí es tracta d'una altra història. La web és la finestra a internet d'un grup rolero de Barcelona amb qui compartim gustos i algun projecte. La seva darrera aportació: un combo de FATE i GUMSHOE, com el que nosaltres volíem provar!!!

Un plaer tenir companys de camí com aquests!

les millors idees sempre arriben...

2011-04-18T18:39:00.002+01:00

... quan menys t'ho esperes!

Avui fent un te al sol amb la família he tingut una revelació: fer Burning Wheel a l'Illa dels Grifos!!!

(seguirem informant)

Dungeon Ardent: preparant els ingredients

2011-04-11T12:31:00.005+01:00

Salut!

Una de les coses que m'agrada fer com a DJ és preparar als jugadors quan hem de canviar de joc o de campanya. M'agrada "escalfar l'ambient". Penso que està bé donar pistes de què va el joc o l'aventura i alhora estimular la curiositat i la imaginació per començar a tota màquina des de la primera sessió.

Per fer-ho m'agrada enviar petits (o no tant) documents amb informació relativa al joc, al sistema o a l'ambientació.

Fa poc ja vaig penjar al blo la informació sobre una possible campanya de Dresden Files: Broken Arrow.

I ara penjo dos documents per a una possible campanya de Burning Wheel a l'estil dungeoncrawling....

AQUÍ hi ha una mica de resum de l'ambientació: el mòdul de Warhammer 2a ed de Karak Azgal, i AQUÍ algunes consideracions sobre el joc: Burning Wheel.

Més cèntims pels meus pensaments

2011-04-08T22:03:00.002+01:00

Una nova sessió de "A penny for my thoughts". Aquesta vegada vaig poder engrescar a dos companys de feina, totalment aliens al nostre món lúdic però amb prou curiositat i empenta per provar-ho.

Juguen: Albert C., Eva C. i mobuttu (2 jugadors i 1 jugadora).
Duració: 3 hores (vespre-nit), sense comptar pausa per descans.
Situació: Un menjador. TV apagada. Asseguts al voltant d'una taula rodona amb beure i menjar per anar picant mentre juguem.

Document de "Fets i Consols"

Document de "Qüestionari"

Fem una introducció al joc seguint els passos indicats en el manual. Llegim el document de "Fets i Consols" i el Qüestionari. Expliquem el procés. Fem els paperets per escriure-hi els Desencadenants de Memòria i els posem dins un barret de palla. Posem dins un vol un grapat de cèntims. El Lector llegeix el procés i va resolent dubtes. Després del primer record abandonem el manual; el joc va sol.

Desencadenants de Memòria:

Fer un cim i sentir la boira a la cara.
La sensació de buidor d'un pis acabada una mudança.
Una taca de tinta a la roba.
El nerviosisme d'una primera cita.
El sentiment de treure't el fred de sobre quan et poses al llit a l'hivern.
Fred intensa glaçant-te els dits.
Entrar a mar a la primavera amb aigua encara freda.
Una nit d'estiu estrellada.
En cervell de xai per menjar.
Una habitació amb una paret pintada de vermell i un quadre d'una "amapola".
El soroll d'una moneda caient a terra.
Sang seca a terra en el lloc d'un accident.
Vent càlid d'anar en moto a l'estiu.
Olor de canyella.
Cançó de Rafaela Carrá "Explótame, Explótame, Expló" en un petit bar.

Qüestionaris:

Una noia rossa, d'ulls verds, amb el pits operats i vestida molt "pija".

1. Quan penso en una taca de tinta a la roba, recordo com vaig començar el negoci d'una disco. És un record agradable per què va ser quan vaig acceptar el meu primer repte important a la vida.
2. Quan penso en fer el cim i sentir la boira a la cara, recordo el meu intent de suïcidi. És un record desagradable per què ho perdo tot.
3. Quan penso en un pis buid després de la mudança, recordo els ulls de la meva filla. Vaig perdre la memòria en un coma etílic per oblidar els seus ulls.

Vols recordar el teu passat? Sí.

Un home de mitjana edat amb un tatuatge oriental al braç.

1. Quan penso en la olor de canyella, recordo esperar a la Victòria en un fish & chips al port. És un record agradable per la il·lusió del retrobament.
2. Quan penso en el vent càlid anat en moto, recordo punxar una pilota a un nen a Ucraïna. És un record desagradable per haver perdut el control i haver-me barallat davant la Victòria.
3. Quan penso en la cançó de Rafaela Carrá "Explótame, Explótame, Expló" en un petit bar, recordo el trio pel qual em va abandonar la Victòria. Vaig perdre la memòria caient per les escales fugint de la família yakuza d'una de les del trio.

Vols recordar el teu passat? Sí.

Un noi de 17 anys vestit com un "rapper".

1. Quan penso en un fred intens glaçant-me els dits, recordo trencar amb el meu primer xicot. És un record agradable per la sensació d'haver madurat i saber gestionar una crisi de parella.
2. Quan penso en el nerviosisme d'una primera cita (La droga funciona!), recordo pifiar la cita amb una noia. És un record desagradable per què no vaig poder reconèixer la meva sexualitat.
3. Quan penso en el sentiment de treure'm el fred de sobre quan em poso al llit a l'hivern, recordo sortir de l'armari davant de la família i recloure'm en un col·legi religiós. Vaig perdre la memòria en una cel·la de càstig per intentar lligar amb el professor de cant.

Vols recordar el teu passat? No.

Comentaris:

Els desencadenants de memòria són un dels punts més ben aconseguits del joc.
És interessant jugar amb gent "que no et conegui" gaire per què pots utilitzar elements biogràfics sense que els demés ho sàpiguen.
Es un joc que es fa llarg. Al contrari que als jocs de rol, no es pot desconnectar.
Quan portes el personatge ets com el DJ emmarcant, mentre els altres jugadors prenen les decisions.
És interessant que les preguntes guia i les respostes de Sí, i... sigui curtes i concises. Nosaltres no ho vam fer així, i tot i que el joc no se'n ressenteix si s'hi posa més detall, potser és el què va fer que s'allargués tot un pèl massa.

7 REPTES PER A LES CREENCES (Burning Wheel i altres)

2011-04-05T23:19:00.004+01:00

Una part clau dels personatges de Burning Wheel són les Creences. Petits enunciats on el jugador formula una suposada creença del seu personatge. Aquestes creences són, de fet, expressions de les prioritats del jugadors amb ganxos per a la història. Així si un jugador té ganes de fer molts duels el seu persoatge podria tenir una creença de l’estil de “Ningú em pot vèncer a duel”.

Sobre creences s’ha escrit i discutit molt als fòrums de Burning Wheel. Un dels capítols més bons i intensos de l’Adventure Burner està dedicat a això (el podeu trobar per descarregar al wiki oficial). Una de les aportacios que s’hi recull és la de Michael Prescott, un dels veterans dels fòrums, que aporta 7 maneres de posar a prova una creença, 7 maneres de construir avenures al voltant de les creences proposades pels jugadors.

Pot semblar que es tracta d’un tema només aplicable al BW, però amb poc esforç podem veure que es proposa set maneres de plantejar reptes i aventures davant d’un grup concret. I quines són els 7 Reptes per a Creences?

Anem-los a veure. I ho farem, també, amb l’ajut d’una Creença d’exemple. Imaginem que un jugador proposa la següent creença “Vull venjar als meus pares matant el vil Baró Setembrini”.

1.- POSAR-HI OPOSICIÓ: aquest és el plantejament més clàssic: posar obstacles, dificultats per què el personatge pugui assolir-la o dur-la a terme. Aquest obstacles poden ser els guàrdies del baró, les seves fortaleses, els seus poders màgics o els seus aliats a la cort que faran la punyeta al nostre personatge.

2.- VALIDAR-LA: aquí el que es tracta és de donar raó a allò que afirma la creença. Fer veure que el Baró Setembrini és una persona cruel, arrogant i dèspota, que maltracta als seus vasalls...

3.- ENFONSAR-LA: aquí busquem crear aventura i tensió dramàtica a partir de contradir amb fets allò que afirma. Així en el nostre exmeple podríem fer que els aventurers descobreixen en el Baró un noble just i que estima al seu poble, que els protegeix dels monstres del bosc...

4.- CANVIAR-LA: si fins ara hem vist els tres moviments més habituals, ara es tracta de passar de validar a enfonsar la creença o viceversa. Què vol dir això? Que si el Baró era un home dolent, de cop pren consciència del mal que ha fet i demana perdó. O al revés, aquell Baró just i magnànim, resulta ser només la façana d’un home cruel i despietat.

5.- TENSIONAR-LA: aquí la tensió dramàtica es busca en el propi personatge. Es tracta de posar la creença en qüestió en direcció oposadai vers altres creences del mateix personatge. Què passaria si el Baró Setembrini fos l’últim alquimista que sap la fórmula per salvar la vida de la germana del nostre personatge (que forma part de la segona creença que té).

6.- DIVIDIR I VÈNCER: ara podem traslladar la tensió dramàtica cap al grup. Aquí el que fem és posar la creença en crisi vers les creences d’altres personatges. Què passaria si el Baró Setembrini és el pare desconegut que busca un altre personatge?

7.- FLUIR I CONFLUIR: per acabar, hi ha la opció de fer lligar o confluir vàries creences de diferents personatges. El Baró Setembrini pot ser alhora el propietari del Calze Negre que busca el mag del grup i les seves riqueses poden servir al lladre per pagar el deute amb el Gremi de Rebentapanys....

Sembla fàcil, però no ho és!

Espina, el naixement d'una superroïna

2011-04-03T21:37:00.000+01:00

Els meus pares eren uns hippies dels seixanta i em van engendrar com manaven els cànons de l'època: foten un clau al bosc! "Entre un esbarzer i una argelaga", deia sempre el meu pare. I, és clar, em van anomenar Espina. No sé si per l'esbarzer, per l'argelaga, o per què de "Maries" ja n'hi havia masses a la comuna. I amb aquest nom, què voleu? No podia pas sortir gaire res bo de mi!

El meu pare va veure el final del túnel en un mal viatge, i malgrat no va anar cap a la llum, en passar-li l'entonació, va convèncer a la mare de deixar la comuna. Ella sempre havia estat a favor dels parts naturals i pocs mesos després vaig néixer jo entre margallons, en una plantació al sud d'Espanya que el meu pare havia muntat amb els diners de la remesa de crack que es va treure de sobre en canviar de vida.

Amb tanta planta influenciant-me vaig acabar estudiant botànica. I ja us podeu imaginar els acudits dels companys de carrera. Els molt cabrons, els tinc tots apuntats en una llibreta, amb noms i cognoms. Ells seran els següents en morir...en fi, seguim, que divago.

Tanta era la meva passió per les plantes (o potser fou pels meus encants de noia de camp) que el professor Nap em va agafar com a becària per fer el doctorat al seu Departament. En realitat no es deia Nap, però tothom l'anomenava així pel rellamp de nàpia que portava. El més curiós és que ell també s'ho digués: es veu que algú li havia dit -falsament- que era per què alguna alumna havia comentat la mida del seu entrecuix. I des de aquell moment lluïa el sobrenom amb orgull, ignorant el motiu anatòmic real.

La qüestió és que el professor Nap i jo estudiàvem les propietats d'alguns components tòxics de les plantes i com combinar-los adequadament per produir verins biodegradables. Les empreses de productes d'ensufatar, amb tota la conya aquesta del medi ambient, pagaven morterades per tenir els seus productes bio mata-escarbats! Així anàvem fent fins que jo ja doctorada honoris causa (fixa't tu!), vaig descobrir una nova molècula tòxica d'una planta carnívora de Madagascar, que combinada amb la resina de pi pinyer produïa una urticària de cavall si la tocaves i et fonia els pulmons si en respiraves els efluvis. Allò va ser la bomba! I el professor es va afanyar a publicar-ho a la Nature, amb el "lamentable" descuit de no incloure el meu nom.

De seguida, els fons del departament es van multiplicar per deu, i les factures van començar a incloure acrònims sospitosos: World Accion Resources (WAR), Anti-Terrorist Amalgam Coaltion (ATAC)...i coses així, ja us en feu la idea.

Ara, amb tots aquests diners, som l'enveja de la Universitat, i al professor Nap se li han acabat de pujar els fums. L'avantatge és que jo sóc la seva preferida, i em deixa fer i desfer en les investigacions del departament mentre ell "es reuneix" amb ves a saber qui, i no para gairebé mai pel despatx.

Tanmateix, irònicament, el professor Nap acaba de flairar el meu últim descobriment basat en la resina de pi, d'un pot intencionadament descuidat obert al seu armariet. Ara jau estassat amb els pulmons com farinetes i la còrnia amb butllofes (el nou efecte que he introduït a la fórmula!).

Aviam qui tinc més a la llista...

Versió M&M 3ed.

Pitja-la per fer-la gran

Proves de joc - Playtests

2011-04-02T10:26:00.004+01:00

Sempre hem estat un grup de tastaolletes, ens agrada provar jocs diferents. No som un grup de rol d'aquells que juguen durant anys i panys amb els mateixos personatges i/o jocs. El nostre estil i gustos és més aviat el contrari. Aquesta tendència ha anat en augment amb l'aparició dels jocs indie, més innovadors, que busquen reproduir noves dinàmiques al voltant d'una taula.

Una de les formes d'expressió d'aquesta inquietud és que hem participat en diferents playtests: proves de joc que les cases proposen a aficionats per tenir un feedback sobre com s'entén i com funciona el joc i les seves regles.

Aquí hi ha la llista de playtests en els que hem participat:

JUEGO DE ROL DEL CAPITÁN ALATRISTE

Com a membres del Club de Jocs El Sàtir de Girona vam poder participar en les proves de jocs d'aquesta producció autòctona.

Recordo poc de com va anar el procés, però recordo que el joc ens va agradar prou. Hi ha regles d'esgrima (una de les meves passions) i a més va generar molta expectació. Semblava que havia de ser el nou Aquelarre. A més va coincidir que l'autor de les novel.les A. Pérez-Reverte va defensar públicament els jocs de rol com a afició quan va haver-hi aquell crim espantós que molta premsa groga (i no tant groga) van voler vincular al nostre hobby. Tanmateix l'èxit de l'autor com a súpervendes i el poc èxit del joc entre l'afició hispana va fer que el joc només tingués vida editorial del 2002 al 2004, amb la publicació per part de DEVIR del joc i dos suplements.

Pàgina oficial del joc i enllaç a Los papeles del alférez Balboa, una revista electrònica sobre el joc que ha mirat de mantenir-lo mig viu.

A part de les proves de joc no hi hem jugat mai més.

WARHAMMER FANTASY RPG (2nd edition)

El joc de rol ambientat al Vell Món ha estat un dels clàssics a la nostra taula de joc. Vam jugar quasi tota la Campanya Imperial i sempre n'hem estat fans.

Per això quan vam saber que anys després de que Games Workshop deixés congelat el producte, la gent de Green Ronin estava treballant en una versió renovada vam intentar trobar tota la informació possible. Aquest és un joc amb molt èxit i, per tant, amb una massa crítica expectant molt important. El repte no era senzill: sense perdre alguns dels trets característics del joc (com les carreres) rentar la cara a un joc que ja havia mostrat força debilitats.

La gent de Green Ronin van saber veure les necessitats de la maniobra i van convocar un playtest massiu. La gent ens hi vam volcar i al final la 2a edició del nostre estimat joc va sortir a la llum. A més amb molta força: una campanya a les 3 ciutats més importants i una quantitat i varietat considerable de suplements. Al poc temps la llicència va caure a les mans de Fantasy Flight Games que, sorpresivament, va anunciar una 3era edició. Una edició que feia una proposta de canvi radical: un joc en caixa, amb daus especials, moltes cartes, targes,...

Enllaç a la versió traduïda per Edge Entertainment.

A la segona edició hi vam jugar força temps.

Volia aprofitar que parlo del tema per fer constar que en Quim Ball·llosera també va participar al playtests, encara que no surti als crèdits..... algú ho havia de dir!

SKULLDUGGERY

Skullduggery és un joc de diplomàcia, engany i traició. Un joc per a jugar-hi poques sessions, ideal per a partides d'un sol dia.

Es tracta d'un invent de'n Robin D. Laws, autor que m'agrada seguir però, com diu en Nyarla, els seus jocs no arriben mai a la quadratura del cercle que proposen....

Aquest va ser un playtest senzill, provar un escenari i prou. La veritat és que tot el sistema se'ns va fer extrany i vam poder aportar poc. El joc té un sistema de creació aleatòria de personatges a partir de sis cartes de sis piles diferents que és més que curiosa. El joc ve amb3 aventures prefabricades, i a la web de Pelgrane Press n'han anat treient més a la venda.

Web del joc.

No hi hem tornat a jugar.

ADVENTURE BURNER (BURNING WHEEL)

No podia fallar en aquesta llista algun joc de l'inefable Luke Crane. Vam tenir la sort de poder participar en el playtest del darrer llibre bàsic del Burning Wheel: l'Adventure Burner.

Entrar al playtest va ser fàcil, com que passo sovint pel fòrum.... al grup no li va semblar malament. I només es tractava de jugar una aventura anotant quines tirades es feien i quins resultats obteniem.

Al final l'emoció de saber-se als crèdits d'un dels manuals més bons que he llegit darrerament.

Pàgina del joc.

I, com ja sabeu, hi hem anat jugant i espero jugar-hi més!

Nit narrativa

2011-04-01T12:00:00.002+01:00

El passat dissabte vam reunir-nos (calapopa, mobuttu, neddam i manwe) per fer una nit narrativa amb “El club de los Martes” i “A Penny for my Thoughts”. Tot i que són jocs molt diferents ambdós tenen en comú que sense ser jocs de rol comparteixen amb aquests el concepte d'espai imaginari i la conversa com a vehicle principal, el que permet englobar-los tots dins el que podríem anomenar jocs narratius. Anem a veure com va anar:

“El club de los Martes”

El club de los Martes és un joc de deducció. Un dels jugadors planteja un enigma (l'amfitrió) i la resta han d'anar, mitjançant preguntes i alguna pista, esbrinar que va succeir. Si no ho aconsegueixen abans d'una hora es considera vencedor l'amfitrió.

Vam plantejar dos enigmes, en ambdós casos els jugadors van estar a punt de guanyar, els va faltar ben poc. Crec que amb una mica més de mètode i rigor (res que no solucioni un xic de pràctica) se n'haguessin sortit, en aquest sentit resulten difícils per un novell. Tots vam coincidir que els enigmes (vam utilitzar-ne dos del manual) estan perfectament plantejats i molt acotats per resultar interessants dins el marc temporal establert.

En el manual recomana la interpretació del personatges, però aquesta és totalment opcional i no ve recolzada per cap regla. Com era d'esperar els jugadors la van obviar totalment.

Tot el sistema d'apostes i en general tot el sistema competitiu del joc només té sentit si s'hi juga sovint, per una o dues sessions de joc no és necessari. Tindria més gràcia si s'utilitzessin diners de veritat.

Des del punt de vista de l'amfitrió el sistema de pistes resulta complicat (res que no s'arregli amb pràctica), cal que sigui una pista que no despisti i que tampoc els doni la resolució mastegada.

En resum, va resultar divertit i interessant barrinar, deduir i equivocar-se molt. A repetir.

“A Penny for my Thoughts”

A Penny for my Thoughts és un “story game”, o sigui un joc on la qüestió és inventar-se una història entre tots. En aquest cas, el personatges són amnèsics a punt per rebre un tractament experimental per tal de recuperar la memòria. Entre tots els jugadors, mitjançant un sistema de preguntes i disparadors narratius, aniran esbrinant tres fets cabdals del passat de cada personatge.

Vam començar tard (ja eren cap a les 12) així que només vam fer només dos del tres fets cabdals.

A favor: La redacció del manual, que està escrit com si fos la teràpia que reben els pacients, per tant gairebé es podria arribar a jugar sense haver llegit el manual. Les mecàniques dirigeixen les història i n'afavoreixen la improvisació.

A reflexionar: Cal fer una xerrada prèvia sobre si hi ha algun tema que val més no tocar, sobretot si es juga amb coneguts, saludats o desconeguts. Com passa sovint en aquesta mena de jocs cal estar centrats per evitar les anades de mare.

En contra: La durada, tot i que jo discrepo, la resta n'ha fet esment. Nosaltres vam trigar tres hores a fer-ne dos terços (tot i que el manual posa tres hores per tot) sent només quatre, evidentment com més ets més s'allarga. Crec que tres, quatre hores és una duració raonable i amb més pràctica mecànica s'hagués anat més de pressa.

En resum, va resultar molt divertit veure que es desbarren les històries que sempre van a pitjor, havent d'escollir entre foc i brases. Perfecte per jugar en un bar cervesa en mà (només calen uns paperets i unes monedes) i no cal preparació.

A repetir, sens dubte.

el nucli bàsic de FATE

2011-03-29T21:28:00.003+01:00

Fa poc comentava a en Nyarla que, en l'actualitat, m'interessa aprofundir i "especialitzar-me" en dos sistemes: Burning Wheel i els seus derivats i Fate.

Aviat us parlaré de Diaspora, la lectura que em porta de cap, però avui he trobat que els companys de Conbarba han traduït i penjat a la seva web un article amb esl aspectes més bàsics de FATE. La veritat és que amb Francisco Castillo i la seva gent ens uneixen insteressos molt propers....

Podeu trobar l'article AQUÍ i l'original en anglès AQUÍ.

Felicitats!

Jihad, una ambientació per a Burning Wheel

2011-03-21T15:04:00.004+01:00

Fa temps la gent de Burning Wheel van publicar JIHAD, una ambientació futurista per a jugar amb les regles de Burning Wheel.

Sempre m'ha semblat un gran joc: un repte a l'adaptar un sistema clarament enfocat al medieval fantàstic i alhora un homentage genial a l'univers de Dune.

Com tots els llibres de Luke Crane són més evocadors que informatius. Això si el joc inclou un sistema de creació de móns, regles d'armes de foc, una sèrie nova de "camins vitals" i regles de propaganda.

Em sembla que va ser la prova de foc abans de llançar-se de cap al disseny de Burning Empires.

Aquí teniu una part de la introducció traduïda:

Sal. Una mercaderia més preciosa que la vida, ja que significa més vida. Atorga la joventut, garanteix la riquesa, dóna poder. És la palanca que pot moure tot un univers. A través de la Sal, el Mahdi va ser transmutat d'un duc rebel d'una casa devastada i perseguida a Emperador d'un miler de milers de mons.

Durant eons, el comerç de la sal -la droga geriàtrica més preuada, fruit d'un món solitari, desesperat i desert - ha estat regulada per l'emperador a través d'el seu control d'accions de la Corporació OCDC, i recolzada per les cases nobles que seuen a la junta de la OCDC, cadascuna d'elles amb un món o fins i tot feus en sistemes planetaris. Només a través de la Sal és possible viatjar entre les estrelles solitàries, així la Sal és la clu que fa possible el comerç intergalàctic i l'Imperi en si. Només a través de la Sal la humanitat pot arribar al pic del potencial humà i, inclús, més enllà - ja sigui els raonaments lògics sobrehumans dels Analistes, la sublim puresa de la matemàtica dels navegadors del Sindicat, o la bruixeria misteriosa de la secreta Germandat. I com la sal és la vida, la seva absència és la mort. Per una vegada que tastes la Sal, no hi ha marxa enrere per escapar del seu poder. En veritat l'Imperi té una sola llei: la Sal ha de fluir!

Però ara el profeta Mahdi dels Fellahin (tribus salvatges que deambulen pel planeta desert que va donar origen a la Sal) s'ha apoderat de la seva pròpia font. I amb això s'ha apoderat de l'Imperi, per què res no pot destruir el que els controla.

Però les tribus Fellahin no en tenen prou amb dirigir l'imperi que els va exprémer fins fer-los pols. Ells diuen que Déu va enviar el Mahdi per a ells. Diuen que els hi ha donat el poder de rebutjar el jou dels seus opressors - infidels adoradors dels avantpassat que han tingut un feu d'un miler de milers de móns. El Shaykhs i els Mestres de la Sal diuen que ha arribat el moment de cremar d'arrel la noblesa corrupta. Els Davas i Hujjats de Mahdi proclamen que la nobleda governa amb orgull i un patrimoni il.legítim, i que són brutals i ignorants. Diuen que la noblesa no atenen el Mahdi - el profeta que va arribar al desert per dirigir a les tribus elegides cap a una victòria justa. Deixar de banda al Mahdi és condemnar i rebutjar a Déu. Heretgia pura i simple.

Ara, el Mahdi predica la Jihad contra el vell ordre. Les tribus Fellahin l'obeeixen amb vigor i fervor. Es comprometen a morir pel servei a la causa. Cal posar la noblesa de genolls i , a punta de ganivet, donar-los-hi una opció: convertir-se o cremar a les flames de l'infern.

I així els vents de la guerra fetegen implacables com una tempesta de sorra tota la galàxia. Les naus dels Sindicat descarreguen guerrers jihadistes món rera món. Vénen a escombrar el vell ordre i a instal.lar una "benèficar" teocràcia per governar i controlar.

Molts móns, i la noblesa que els regeix, estan disposats a inclinar-se davant la sanguinària mà del profeta-emperador. Tanmateix, altres cases es preparen per oferir resistència, perquè ells saben que són avatars d'antics i orgullosos llinatges que es remunten més de 10.000 anys. L'herència noble és clara al respecte: l'univers és seu per dret genètic! Aquestes cases condemnades mai doblegaran els genolls davant un duc afortunat seguit per una turba d'ignorants salvatges del desert, mai quan un milió d'avantpassats han marxat abans que ells. La majoria saben que no poden tenir èxit. No quan l'emperador-Mahdi controla la Sal, i amb ella els viatges espacials i el comerç intergalàctic - i les seves pròpies vides d'adictes a la sal. Però l'orgull d'un milió d'avantpassats no permet la derrota!

Mentre la sang mulla la terra de món rera de món, la Germandat, com una implacable aranya, mira allò que ha forjat i llaurat. Durant mil lennis, la Germandat ha manat i controlat en silenci, rera els trons d'innombrables dirigents, manipulant curosament la cria entre la noblesa per crear un Messies genètic. Quan el seu règim es cristal.litzar en la forma de l'emperador-Mahdi, les Matriarques s'han trobat amb algú que no podien controlar. Ara, el destí de la seva ordre està sobre la fulla d'un ganivet, ja que la Jihad amenaça amb destruir el pla de la eugenètic que la Germandat ha perseguit amb paciència durant tants milers d'anys.

Lectures poperes 1tr-2011

2011-03-16T11:45:00.002+01:00

Aprofitant el temps morts vitals i diaris, porto un mesos amb certa fal·lera lectora rolera. Heus aquí un petit resum del que m'han semblats els jocs que han passat per les meves mans aquest primer trimestre d'any.

Octane és un joc postapocalíptic farcit de cultura deixalla americana (tot allò que pots trobar en el cinema de sèrie b). Hi entrava en certes reserves, perquè m'agrada el postapocalíptic a l'estil Mad Max, però em carrega molt la fantasia americana (pulp i demés) i un cop llegit puc dir que ofereix exactament allò que diu, ni més ni menys: mad max+serie b. No el treuré mai a taula.

M'agrada: La fitxa, el quadre d'un cotxe amb el volant a l'esquerra a la versió USA i a la dreta a la UK. L'explicació dels diferents conceptes d'estils de joc possibles dins l'ambientació.
No m'agrada: Combinar zombies amb aliens, robots, micos intel·ligents i dinosaures, massa per mi.

Deluge és un joc postapocalíptic sense sistema on el sistema importa. O sigui, no hi ha cap sistema de joc creat, però mentre descriu l'ambientació fa referència a què s'hauria de sistematitzar i com. El concepte d'inundació m'agrada, el de una comunitat com a personatge també, però el resultat final no m'acaba de fer el pes i no crec que hi jugui.

M'agrada: Que el sistema importi. La comunitat com a personatge.
No m'agrada: El to general del joc, sempre plovent i els misteriosos àngels, tot plegat no em resulta atractiu.

Summerland és un joc postapocalíptic, aquest cop però l'apocalipsi acaba de passar. Un bon dia el món es desperta envoltat d'arbres, la vegetació ha envaït la civilització de cop i volta i quelcom atrau a la gent a internar-se a l'interior dels boscos, d'on mai més no en surt. Poc després només resten unes quantes comunitats isolades en zones on la crida no se sent, però les comunitats no poden viure soles del tot i necessiten de gent disposada a endinsar-se als boscos i a viatjar, els únics que en són capaços, resistents a la crida, són persones afligides, traumatitzades, psicològicament danyades. M'agrada i vull provar-lo quan n'hi hagi oportunitat.

M'agrada: L'explicació de quin to de partides es pot donar. Que siguin els que no puguin viure en societat aquells que l'han de salvar.
No m'agrada: ?. Hauré de provar-lo per esbrinar-ho.

El club de los martes és un joc narratiu de deducció dins una ambientació victoriana. Un dels membres del club proposa un repte, treure l'entrellat d'un crim, la resta de jugadors s'hi esmerçarà amb un sistema d'apostes. Tinc ganes de provar-lo, ara falta trobar-li lloc.

M'agrada: Que la partida tingui una duració concreta, una hora.
No m'agrada: Massa faramalla victoriana al manual, per contextualitzar n'hi havia prou amb mitja dotzena de pàgines, per la resta ja hi ha internet.

Lacuna és un joc sobre agents secrets amb un to lynch-cronenberg. He estat senzillament incapaç d'entrar-hi, ni tampoc penso tornar-ho a intentar.

M'agrada: El marcador de pulsacions.
No m'agrada: La resta.

Estigma de locura és un suplement de Cthulhu sobre la bogeria tocant tots els aspectes possibles: reacció de la gent davant d'un boig, interpretació d'un boig, mètodes de curació (o de tortura), el boig a la societat i a les lleis... També inclou una dissertació sobre els manicomis amb tres manicomis d'exemple (victorià, anys 20 i actual) amb una partida a cadascun.

M'agrada: La descripció completa de diferents bogeries. La partida al manicomi victorià.
No m'agrada: Les partides als manicomis dels anys 20 i l'actual, treuen molt poc profit de la potencialitat d'una partida en un manicomi.

Agon és un joc d'acció i aventures a l'estil videojoc (d&d per entendre'ns) amb un concepte grec: herois lluitant pels déus. El sistema és prou detallat amb una barrija-barreja de conceptes (el nucli de savage worlds, el trets de Dogs in the Vineyard, el conflicte estès del Sistema Solar, el pressupost de Prime Time Adventures...), però està tot ben lligat i sembla que hagi de funcionar. El joc té un punt competitiu amb un sistema d'intercanvi de favors (i deutes) entre personatges i també de moviments de combat per tal d'obtenir la màxima glòria. Espero trobar un dia per provar-lo.

M'agrada: Tot està sistematitzat, no hi ha "color".
No m'agrada: L'altra cara de la moneda, en estar tot sistematitzat hi ha molts detallets que cal comptabilitzar i potser es pot fer pesat.

A Dirty World és un joc amb una ambientació de novel·la negra clàssica americana, femme fatals, detectius poc recomanables... El nucli del sistema és l'ore, aquí molt retocat per adaptar-lo al gènere. El joc es basa en un sistema de tres parells de característiques cadascuna amb quatre parelles d'habilitats. Aquestes parelles són vasos comunicants (no exactament, però per entendre'ns...) que basculen molt durant la sessió, i per tant donen personatges molt canviants, tal com se sol veure en el gènere. A la cua de jocs a provar.

M'agrada: El sistema de generació de problemes legals, unes taules per improvisar partides.
No m'agrada: Potser el canvi constant de les habilitats pot generar massa dedicació a la gestió de recursos?

Smashbucklers of the 7 Skies és un joc que reuneix tots els trets de la capa i espasa i un xic més. En el plantejament recorda molt al 7º mar (diverses nacions humanes, un xic de màgia, gestió de minions...), però amb illes flotants. El sistema és lleuger, però amb certs trets molt interessant, ganxos narratius, distribució de l'autoritat narrativa i que premia la creativitat. No descarto provar-lo algun dia...

M'agrada: La descripció de les convencions del gènere. El combat de naus.
No m'agrada: Pel meu gust la ambientació és densa i fa certa mandra apropar-s'hi.

Mars Colony (la colònia de Mart) està petant per tot arreu i un/una expert arriba de la Terra per posar-hi ordre. Té uns quants ingredients que el fan molt atractiu: per dos jugadors (director i jugador), sobre política i de ciència ficció propera, però, en el meu entendre, estem davant d'un joc narratiu mal acabat, el que podria ser un joc rodó es converteix amb un joc normal. En tot cas s'ha de provar.

M'agrada: El sistema de progrés (o decadència) de la colònia amb la possibilitat de mentir per l'expert i que esclati un escàndol.
No m'agrada: Les escenes personals estan totalment deslligades de la trama. Tot l'entremat polític només serveix d'impuls narratiu, sense cap implicació mecànica. La relació mida-preu, amb un cos de lletra més normal i uns marges menys generosos cabria en 7 o 8 folis, 10$ (pdf) em sembla excessiu.

Cthulhu Dark

Cthulhu Dark és un joc ultralleuger per jugar escenaris de qualsevol sistema de Cthulhu amb un altre estil més "lovecraftià". A provar!

M'agrada: La senzillesa, cal poc més, cap en un sol foli! Que un jugador pugui forçar a risc de la seva salut mental.
No m'agrada: ? Us ho diré quan el provi.

44, a game of automatic fear és un joc perfecte per fer one-shots. Som als USA dels anys 50, postguerra, una dècada molt paranoica (armes nuclears, comunistes...) Els jugadors interpreten a persones que descobreixen que algú conegut ha estat substituït per un robot, ningú més se n'ha adonat, seran ells els següents a ser substituïts? Durant 4 rondes fixes els personatges provaran de sobreviure a la Secció 44 que els perseguirà implacablement. El concepte m'encanta, ara cal treure'l a taula i provar-lo.

M'agrada: Que el director de joc també tingui fitxa. El compte enrere. Que els jugadors "morts" siguin substituïts per robots i ajudin al director de joc a substituir a la resta. Que la fitxa tingui un lloc on col·locar els dau de reserva. De franc!
No m'agrada: ? Us ho diré quan ho provi.

Burning Wheel: fallar és tant interessant....

2011-03-13T19:10:00.002+01:00

Un altre fragment que he recuperat, traduït de no sé on....

"SOBRE ÉXITOS, FRACASOS Y AVANCE:

BW es un juego sobre el conflicto constante. Avanzar, mejorar, no implica que las cosas sean cada vez más fáciles. Es verdad que las cosas que antes eran un desafío ahora no lo son, eso sólo significa que nuevos y desafiantes retos estan a punto de empezar. Subirán las apuesta y los obstáculos.

El resultado de esto es que los personajes siempre fallarán alguna tirada. Esto es cierto. Tus tiradas fallarán frecueentemente en BW. Pero eso no es todo. Fallar una tirada en BW nunca se debe considerar un fracaso. Una tirada fallida no tiene que ser (y a menudo no deberían ser) vistos como un error o fallo del personaje.

Una tirada representa el querer conseguir una Intención a través de una Tarea. La Tarea nos indica qué tiras: Persuasion o Debate, por ejemplo. La Intención es lo que tu quieres conseguir. Si fallas la tirada, lo que falla es la Intención. Pero la Tarea no necesariamente.

Vamos a ver un ejemplo:

Nuestro Príncipe Enano, Dvalinn Oeakenshield quier convencer al Barbalarga del Clan Firebeard llamado Bard, que de apoyo a Dvalinn para alcanzar el poder contra el caln dominante Stonebeard. Sabemos de anteriores sesiones que el clan Firebeard siente simpatía por el clan de nuestro personaje (Oakenshield), e incluso sabemos que Bard sirvió como soldado al tío de Dvalinn. El jugador interpreta su discusión con Bard y despues tira su Stentorious Debate B8 contra Ob 6 (la Will de Bardl). Sólo 5 éxitos. El jugador falla la tirada. ¿Significa esto que Dvalinn no habla bién o que Bard está rsentido contra el clan Oakenshield? Podría ser, pero basándose en la interpretación el GM decide que, aunque siente gran simpatía por el clan de Dvalinn, Bard se vió forzado a una Promesa de Lealtad hacia los Stonebeard por culpa de unas dependencias económicas y de rutas comerciales. Aunque querría apoyar a Dvalinn no puede.

Dvalinn no fracasó! Él descubre nuevas dimensiones de la situación que afronta y, por tant, nuevas vías de afrontarla. Si quiere el apoyo de Bard necesitará hallar la manera de romper la dependencia de los Firebeard respeto a los mercados de los Stonebeard. Es evidente que estos nuevos hechos nos llevan de cabeza a muchas sesiones de aventuras, por no mencionar los Beliefs!"

Trets importants del Burning Wheel

2011-03-12T11:09:00.001+01:00

Fa un cert temps, vaig traduir un fragment d'una discussió dels fòrums sobre què caracteritza el Burning Wherel.... aquí ho teniu!

"Hay, según mi opinión, algunos elementos filosóficos muy importantes que tienen que internalizarse para que una partida de BW funcione correctamente. No se trata de sistemas concretos o mecánicas, sinó aspectos que se ven reforzados y puestos en sinergia constante con las mecánicas del juego:

- Transparencia radical: Los jugadores no ocultan ningún tema ni al GM ni a sus compañeros de mesa. Si el grupo quiere/busca misterio e investigación, el GM puede ocultar información y hechos a los jugadores. Pero la transparencia radical implica que jugadores y GM trabajan juntos en una dirección: si yo creo que sería bueno para mi personaje que tuviera un conflicto con el tuyo, lo hablamos antes. Se planifica. No te lo echo en cara sólo por que "mi personaje" (que en el fondo soy "yo") lo quiere.

- Cada tirada importa, así que solo tiramos los dados cuando importa: Solo usamos el sistema para temas importantes. Esto puede parecer obvio pero lo que pasa a menudo es que jugadores obstinados en tirar dados por cualquier acción que quieren realizar en el juego. El BW sólo pone interés en los resultados del azar cuando es importante para la historia. Esta idea es la consecuencia directa de aplicar las normas de "Say yes or roll the dice" (eso es, deja que las cosas pasen sin más cuando las consecuencias de fallar son irrelevantes o poco interesantes), "Let it ride" (eso es, la tirada sobre un tema se mantiene hasta que las circumstancias cambian radicalmente) i "If you fail" (eso es, los jugadores pactan que pasa en caso de fallo en la tirada).

- Tienes lo que pides: Esta idea resulta del Círculo de Artha (haz tiradas relativas a tus Beliefs, gana Artha, gasta Artha en tests que sean relativos a tus Beliefs, mejora estas habilidades, gana Traits, gasta Artha en estos Traits., etc, etc) y en el proceso de redacción de Beliefs. Ser un buen GM en BW requiere que el GM provoque, atraiga y haga participar los Beliefs, Instincts y Traits que los jugadores han escogido. Si no lo hace no hay Artha y todo el sistema se "encalla". Si lo hace, recae el en jugador tener unos BITs que le den juego. Un Belief es el camino por el que un jugador demanda directamente a su GM para que lo rete en un tema específico."

Filosofia del Burning Wheel

2011-03-10T19:07:00.007+01:00

Una traducció lliure de l'Adventure Burner

Així crema aquesta roda

(una certa filosofia del Burning Wheel)

Lluita per allò que creus

Burning Wheel va sobre lluitar per allò que creus. Aquesta lluita t’implica tant com a jugador del joc o com a personatge de l’aventura. Burning Wheel és un joc on assumim el rol d’una persona que està en una crisi. I hi lluites amb l’acer, les paraules i la màgia. Totes les altres regles són accessòries a aquestes lluites. T’ajuden a preparar-te, sobreviure i recuperar-te dels seus resultat. Les teves Creences anuncien al grup per a què estàs disposat a lluitar. El joc aporta les regles per gestionar els conflictes i, més important, una estructura clara de conseqüències per les teves accions. Aquesta estructura (èxit, error, ferida, compromís) fa que les teves decisions durant el joc siguin importants. Així saps que quan forces la teva lluita t’afectarà i afectarà al joc, aconsegueixis el que volies o no.

La gran roda

Com a joc, el Burning Wheel és una estranya parella de ball. És un cúmul de contradiccions. No té ambientació, però els camins de vida són molt enfocats i imposen una cultura i perspectiva als personatges. El joc és obert, no té una premissa narrativa com Inspectres o Dogs in the Vineyard, però el joc es basa en lluitar en allò que creus. I el sistema és modular (hi ha parts que poden ser usades o no) però si modifiques les mecàniques principals tot falla.

Sovint ens pregunten: “Per què hi ha tantes peces incòmodes? Per què tantes habilitats? I tants trets?” La resposta ràpida és: per què el joc ho necessita. La resposta més extensa és: l’ambientació es presenta al Burning Wheel a través de les Habilitats i els Trets. No n’hi ha prou amb dir que una cultura té un sentir particular. El joc necessita que la cultura estigui representada mecànicament. Noves ambientacions i cultures necessiten nous elements sistemàtics per què el sistema és el que reforça les decisions importants en el joc.

Però és més que això: l’abast de les opcions que ofereix el joc crea els espais on juguem. Les Habilitats poden ser usades creativament. Les regles d’avançament requereixen dedicació i concentració. Fight!, Range & Cover i el Duel of Wits permeten als jugadors prendre decisions importants a diferents nivells. Aquestes decisions porten al jugador cada vegada més dins del joc i li obren noves perspectives que poden ser explorades, de nou, a través de les mecàniques.

Pensem que la vida ha de ser dura

Segur que penses que aquests detalls sense sentit són un gra al cul o són un mal funcionament? Doncs són ganxos que nosaltres hem posat en la construcció del joc. D’acord, és un pal ser un pobre fetiller amb Recursos B0, i ara has de guanyar-te el pa invocant l’esperit de la parella d’algú, expulsant un fantasma enfadat o sortint en recerques ridículament perilloses. Fight! és difícil i espanta propòsit, se suposa que has d’estar preparat, sigues llest quan t’hi posis. Les eines o les sabates semblen detalls mundans, sense importància, però en aquest joc sempre hi ha una possibilitat que tinguis problemes per coses innòcues, elements que et faran baixar a la “realitat” de la ficció. I com que quasi cada personatge començarà amb alguna mancança o carregat amb quelcom que no vol, els personatges seran dinàmics, mai estàtics. Hi ha aquesta energia que els propulsa directament cap a la història.

El cicle de recompensa ardent

El cicle de recompensa d’un joc inclou com un jugadors opera amb el sistema, el feedback que el sistema genera i la recompensa que rep el jugador com a resultat de la seva operació. Burning Wheel té un cicle de recompensa llarg, complexe i realment barroc. La forma més bàsica d’aquest cicle és “Creença, Acció, Recompensa”. Anem a veure-ho amb detall.

Com a jugador determines una Creença del teu personatge. El DJ presenta un obstacle o desafiament a aquesta Creença. Tu decideixes que la teva intenció és superar aquest obstacle. El DJ i tu determineu l’acció apropiada a la intenció per superar l’obstacle: determineu quina és la tasca (amb la seva habilitat, atribut o característica apropiada). Tires els daus contra aquell obstacle, potser amb ajudes, gastant artha i fent ús d’altres avantatges. La tirada us serveix a tu i els que t’han ajudat, per millorar (prescindint de si és exitosa o no, la majoria de vegades). Si tens èxit es compleix la teva intenció tal com l’havies descrit. Si la tirada és fallida, el DJ controla el resultat i pot determinar que falles en la realització de la tasca o pot manipular la intenció cap a conseqüències imprevistes. Aquest procés produeix, alhora, un resultat en la ficció compartida del joc, quelcom passa en la història. Aquest resultat (una vívida descripció o una actuació emocionant) aporten context per noves Creences.

Les tirades exitoses fa que es compleixin les Creences, assolin fites i guanyant artha. Els intents fallits ens porten a inesperats reptes a les Creences que fan començar de nou el cicle, permetent al jugador guanyar més millores. A més els intents fallits també poden aportar artha.

Les millores augmenten la mida de les piles de daus. Això significa que pots assumir riscos cada vegada més grans mentre intentes actuar seguint una Creença. Les votacions de Trets reflecteixen com els altres jugadors veuran l’interpretació del teu personatge. L’Artha invertit en habilitats i característiques poden arribar a quotes heroiques per un personatge. Però tot torna a intentar acomplir una Creença.

Col·laboració i esportivitat

El Burning Wheel no és un joc col·laboratiu. Totes les opinions no tenen el mateix pes. No s’han de considerar i incloure totes els suggeriments. Burning Wheel és un joc d’entusiasme, i de fortes visions i opinions. Cal defensar la nostra posició si volem excel·lir. De tota manera és un joc d’esportivitat i cavallerisme. És un joc que espera de nosaltres que fem tot el que podem dins el marc de les regles escrites i l’esperit no-escrit del joc. Per ser esportiu o cavallerós hem de ser atents uns amb els altres, ens hem d’assegurar que els altres jugadors entenen les regles com ho fem nosaltres. Si no és així expliquem allò que no queda clar per tal que tothom pugui prendre la millor decisió cada vegada. No fem trampes, ni spam ni ens queixem.

Alguns consells per als jugadors

Alguns consells per als jugadors de Burning Wheel: repteu al DJ que us fereixi. Llanceu els vostre personatge de cap al perill. El teu personatge ha de prendre riscos mentre mantens l’actitud cavallerosa de la que parlàvem abans.

Per què arriscar-se? Per què no em faig enrere i em mantinc segur? La resposta: arriscar-se és dramàtic i excitant. Cal forçar els límits i deixar-se la pell per les teves Creences.

Aquesta és una nova manera de jugar a jocs de rol. Tu has configurat les teves prioritats i el DJ les posa a prova. Has de voler submergir-te dins el risc, no importa el perill. No t’amagues ni t’escapes.

No siguis un aixafaguitarres

Quan un altre jugador vol fer quelcom perillós o arriscat no el continguis amb suggeriments de “com fer-ho millor”. Fes-te l’orni i fes veure que no veus on és el risc. O segueix-li la corrent i encoratja la gosadia. Evidentment hi haurà moments en què necessitaràs ser considerat i reflexiu. Però massa sovint veig jugadors que són tan cauts i prudents que ofeguen idees bones i plenes d’energia. Tu no ho facis. Pren algunes males decisions, frueix del fracàs i encoratja als teus companys a arriscar-se.

Ironia dramàtica inherent

Burning Wheel demana una inversió profunda en el teu personatge. Per fer-te un bon personatge per aquest joc t’hauràs de comprometre: amb les teves habilitats lúdiques per la part dels números i amb el teu sentit del drama per les Creences i els Instints. Com més t’involucris en aquesta empresa més excitants i fascinants seran els resultats.

Per altra banda, Burning Wheel reconeix la divisió immutable entre jugador i personatge. El personatge és un element fictici que només és viu en les nostres imaginacions. Només està actiu quan seiem al voltant de la taula de joc. No és el jugador. No té vida pròpia. El jugador no és el personatge, però el personatge no pot existir sense el jugador. Així el sistema ofereix un espai segur i un grapat d’oportunitats per què el jugador faci fallar al seu personatge. No és que el jugador vulgui mal al personatge, ni per què sigui incompetent, sinó per què fallar és interessant. Ens mostra la fragilitat, la vulnerabilitat, coratge i cor del personatge. Fa que hi simpatitzem. Errar crea tensió narrativa: ara falla, però un dia ho superarà.

I aquestes errades són purament mecàniques? Estem dient que tu erres a propòsit? Ni parlar-ne. Amb el coneixement dels números sempre sabrem si posem en risc el nostre personatge: saps quants daus tires i quin és l’obstacle a superar. Les matemàtiques no són difícils, aquí. Però estem parlant d’un altre tipus d’errada.

Pots conduir el teu personatge cap a fallar a partir d’un ús intel·ligent de Creences, Instints i trets. Pots fer-li creure en quelcom que no és cert. Tu saps que és cert, però ell no. Així ell perseguiria la seva meta amb tota la energia que esperem dels bons, però al final sabem que no està fent res bo. O potser està fent les coses correctament, però per raons equivocades.

O pot estar en una batalla interna. Una Creença l’empeny cap una direcció i l’altra cap a l’oposada. Quina escollirà? La decisió t’implica a tu com a jugador, però també ha de fascinar al públic (els altres jugadors) ja que veuen un conflicte intern jugat davant dels seus ulls. Es cert que potser prefereixes que el teu personatge faci allò que és correcte, que vagi allà on cal, però aquesta és la resposta fàcil. Escull la direcció incorrecta. Fes allò equivocat, egoista o incorrecte. Deixa aquestes experiències a la taula, no estem parlant de les teves creences personals, dóna forma a la teva transformació.

Burning Wheel és un joc centrat en els personatges. Quan agafem el camí equivocat estem construint una oportunitat excitant i plena de tensió de poder fer el correcte. Pot semblar que hauria de ser al revés però recorda que la premissa d’aquest joc és lluitar per allò que creus. Si creus en fer allò correcte llavors el DJ t’ha de reptar o oposar a aquesta creença amb allò incorrecte. Això significa que si el teu personatge canvia, falla, lluitarà per quelcom incorrecte. És una bona opció, tot i que dura! Si creus apassionadament en quelcom incorrecte el DJ té la possibilitat de reptar-te i oposar-se amb el que és correcte. Si el teu personatge erra, canvia, sota aquestes circumstàncies quan s’aixequi podrà haver après dels errors i emprendre el camí correcte. És així com es fan els herois.

Dirigir al teu personatge cap a una transformació d’aquest tipus necessita d’una o dues Creences ben redactades per detectar en què tu i el teu personatge volen poder ser diferents. Explora els conflictes d’interessos, mostra’ns el conflicte intern, això genera una experiència de joc molt satisfactòria.

Alguns consells pels DJ

Ser el DJ en una partida de Burning Wheel és diferent que ser jugador. No ens cal preocupar-nos per anotar millores, artha, epifanies o votacions de trets. Tenim una visió general del món, un grapat de problemes que hi existeixen i un grup de personatges per a encarnar-los. Equilibrem la nostra visió i la nostra voluntat de perseverar amb una actitud cooperativa i complaent.

No som mai grollers. Mai reaccionem amb ràbia. El nostre rol és presentar reptes inesperats als jugadors que encaixin en el context de l’ambientació i l’acció que s’hi desenvolupa.

Impuls de secretisme

Intenta no amagar o protegir les teves idees. Intenta situar-les el millor que puguis de manera que fereixin, enmig del camí dels jugadors. Quan els jugadors vulguin saber alguna cosa, fes-los tirar. Quan els jugadors vulguin confrontar o canviar quelcom, fes-los tirar. Quan vulguin lluitar contra algú, que tirin.

Quan notis aquell nus a l’estómac “No, no puc deixar que facin...” és la senyal que necessites posar-los-hi un obstacle i que tirin. Deixa que puguin tocar els teus malvats, les teves organitzacions, els teus trucs i trampes. Deixa que intentin guanyar. Deixa que s’arrisquin a fallar. Aquest ritme staccato de reptes (alguns superats i altres perduts) és el que crea història a Burning Wheel.

Propietats emergents

Burning Wheel és un joc amb moltes parts mòbils. És difícil poder veure totes les possibilitats que ofereix el sistema mirant part a part. El que sol passar és que mentre opera, aquest sistema de parts mòbils interconnectades produeixi resultats inesperats. Les propietats del joc només emergeixen a través d’explorar-lo. Ni la quantitat d’estudi o ni les presumpcions trauran a la llum totes les possibilitats.

Aquest fenomen es deu, en part, a la complexitat del cicle de recompensa i en part a la natura dels jocs de rol.

Anem a veure una mica d’aquest joc que emergeix jugant en, per exemple, una Creença. Imaginem que tens una Creença que diu: “Alliberaré a en Dro de les seves càrregues”. Vols robar-li quelcom per què penses que és un bastard i tu, en canvi, necessites menjar i pagar el lloguer. Així que comences usant Cercles per acostar-t’hi. Al poc temps el trobes i te n’adones que ell també té problemes, i simpatitzes amb ell. Fas ús de la teva Persuasió i Falsedat per alliberar-lo d’algun dels seus problemes. Però a mesura que el vas coneixent veus que és una persona terrible. Una de les seves càrregues és, de fet, que ell va ser un dels que va assassinar la teva família. Se sent profundament culpable pel fet, però això no alleuja el fet que la teva mare, pare i germaneta ja no hi són, després de veure’s enviats a la forca per ser separatistes. Encara tens aquella Creença respecte a ell: “Alliberaré a en Dro de les seves càrregues”. Però quelcom ha canviat. Ara uses els teus sabers i Cercles per conèixer més del seu passat obscur, i comences a allistar aliats en contra seva. Llavors és quan decideixes utilitzar la Persuasió i la Falsedat per quedar amb ell a soles.

Al final tu, una persona de cor pacífic decideixes assassinar a en Dro amb les teves pròpies mans. Has jugat la teva Creença fins a la iteració final: l’alliberaràs de la seva darrera càrrega, la seva ànima freda i morta. Tot ha canviat. Al principi només volies sobreviure, encara que fos a costa d’un altre, però ara ja no ets el que eres. La primera vegada que vas agafar els daus la supervivència era el teu horitzó. Quan has tirat per acabar allò que vas començar només hi ha freda venjança en el teu cor i les teves mans.

Has fet servir el sistema per assolir un objectiu molt diferent del que tenies al principi.

Ara imagina’t això a tres nivells, tens tres Creences. Cadascuna d’elles crea context amb la mateixa força. Cada Creença dóna color a com i per què t’acoples al sistema, i com en un cercle virtuós, cada compromís dóna una nova llum a les teves Creences. Així, allò que sembla senzill al començar (prioritats del jugador, tirades d’habilitat, millores, recompenses) va creixent al teu voltant en una trama rica, complexa i impredictible feta per tu mateix.

Rifts Australia: una ressenya breu

2011-03-07T21:05:00.002+01:00

Acabo de llegir el Rifts Australia, i em ve de gust fer-ne una breu ressenya.

El manual segueix la típica estructura dels World Books de Palladium: informació, classes de personatges, noves races i equip.

Què m'agradaria destacar?
La primera cosa és que aquest és un llibre que està pensat com a l'inici d'una trilogia que no va veure mai la llum. Rastrejant pels fòrums he llegit que l'autor i l'inenarrable Kevin Siembieda no van quedar igual de contents amb el resultat final i per tant l'autor ja no va voler escriure més per Palladium....

A part de la "clàssica anècdota" dels problemes que representa treballar amb Mr. Siembieda, us he de dir que el manual m'ha agradat. Té coherència. I, molt important per mi, no necessita cap altre world book de Rifts per jugar-lo.

L'ambientació:
Australia és un escenari molt apocalíptic, amb grans zones deixades de la mà de déu i dues grans ciutats tancades en si mateixes. L'ambientació s'insipira clarament en Mad Max i pel·lícules per l'estil. Motoristes salvatges que viuen en clans, poblats que lluiten pels pocs recursos (aigua i combustible) i dues ciutats que semblen sortides d'un planeta futurista, altament militaritzades i que veuen en tot el que ve de l'exterior una amenaça.

La descripció del terreny, les zones i els monstres està ple de referències a la cultura aborígen (que havia de formar el gruix del 2n manual de la trilogia) i les classes de personatge tenen totes un toc molt ausie, m'agrada com expliquen el rerafons a partir de les classes de personatge.

En l'apartat de les noves races l'autor es modera: uns koalas humanoides caçadors de dimonis, uns homes cocodril i una raça d'homes de les ombres que poden passar a ser bidimensionals (inspirats en pintures prehistòriques australianes). Donen un toc d'exotisme però sense arribar a l'aberració descontrolada d'altres manuals de la casa. Com a homenatge al mític Mutants Down Under hi ha una nova classe que és el mutant, on pots dur a un personatge tocat per l'Apocalipsi i tires un grapat de taules per veure què ets, quin aspecte tens i quins són els teus poders.

L'apartat d'armes i equip també és molt mesurat. Moltes armes SDC i força d'MDC. Però sense cap excés massa cridaner.

Vull destacar un tema que em sembla important: hi ha un munt de mapes amb informació diversa de tota la illa. Això té molt valor, ja que els manuals de Rifts solen fluixejar en cartografia.

En resum: un agradable descobriment, la possibilitat de jugar un Rifts post-apocalíptic de veritat. És cert que molts dels elements clàssics del joc no apareixen (cybercavallers, juicers, glitterboys...) però les alternatives són suggerents i originals. A part que em sembla ideal per jugar a l'estil sandbox!!!

Premis CalaPopa 2010

2011-02-28T13:18:00.000+01:00

Des d'ara mateix i per que sí, he decidit instaurar els premis CalaPopa!
Seran donats anualment al millor joc de rol publicat durant un any natural. El primer i únic requisit per ser nominats és que el producte m'atragui. L'únic membre del jurat seré un servidor. El guanyador es decidirà un cop hagi llegit tots els jocs de la llista, per tant poden passar mesos.

La llista de jocs nominats són:

Apocalypse World

A Taste For Murder

Blowback

FreeMarket

Geasa

Happy Birthday, Robot!

Mars Colony

Metropole Luxury Coffin

Remember Tomorrow

Broken Arrow: un hack per a Dresden Files

2011-01-29T10:09:00.004+01:00

Després d'un intent no gaire exitós de jugar a Dresden Files (com ja us vam explicar) he estat pensant en alguna lleu modificació al setting per fer-ho més afí als gustos del nostre grup.

Aquí ho teniu: BROKEN ARROW, jugar a una ambientació com Hellboy a partir del sistema de joc de Dresden Files.

Seguim!

a quin joc juguem ara?

2011-01-27T19:51:00.004+01:00

Sovint els grups es plantegen aquesta qüestió. A vegades les darreres compres fetes o aquell joc de qui tothom parla acaba sent l'escollit.

Avui us proposem una opció més científica:

Ja veieu, qui té temps el gat pentina!!!

Per veure el quadre a tot tamany aneu a la font original: AQUÍ.

Herois de cartró i pedra

2011-01-24T19:00:00.000+01:00

Aquesta setmana hem acabat l'aventura "Time of Vengeance" de Green Ronin, per provar el DC Adventures (del qual en podeu veure una ressenya aquí).

Dirigeix: mobuttu
Jugadors: nyarla59, bardic, menecrates, eudald.

Ja he dit diverses vegades aquí que el gènere de super-heroic és un dels meus preferits, i encarava aquesta partida amb moltes ganes. Tanmateix, DC Adventures ha estat una mica una desil·lusió, bàsicament per les següents raons:

Regles sobredetallades. En un joc de super-herois els poders i les accions dels personatges no haurien d'estar tant limitats o constrets per la definició tancada dels mateixos en el joc (malgrat l'ús dels Punts d'heroi), ans pel propi concepte de poder i/o les limitacions del gènere en sí.
Herois encarcarats. El punt anterior ha portat que els personatges quedessin en molts casos tancats a unes poques accions/opcions sense llibertat per explorar el veritable concepte del personatge: de nou, malgrat l'existència de Punts d'Heroi que sí donen una certa flexibilitat, i evidentment la benevolència del director de joc per evitar que el reglament esbudellés la màgia del gènere.
Massa condicions. Gran part del poders generen efectes que imposen condicions als personatges. Donat que no hi ha punts de vida és una bona solució per gestionar l'estat i les ferides del personatge. Malgrat tot trobo que amb l'eliminació de poders com Daze, Distraction, Disintegration, etc. s'ha perdut detall a favor del més genèric Afliction. Al final, els jugadors es perden amb tantes condicions a que estan sotmesos els seus personatges.
Tot és més car. Amb l'afegitó d'una nova característica, la reducció d'habilitats (cosa que ha fet incrementar el seu cost) i l'experiència de les dues edicions anteriors per evitar poders massa poderosos (valgui la redundància) el cost del personatge s'ha incrementat lleugerament respecte les edicions anteriors. De fet, la conversió entre personatges entre la 2a i aquesta 3a edició no és trivial ni directe, especialment si el volen convertir els poders que han estat eliminats.
Manquen especialitats. He trobat a faltar especialitats per les habilitats, que abracen massa conceptes en una sola. Ja està bé que les hagin simplificat, però hi hauria d'haver alguna mena de compra d'especialitats a la DC Heroes de West End Games per definir amb més precisió als personatges.
Cal afinitat pel gènere. És a dir, per jugar a super-herois els jugadors han de tenir vocació super-heroica, sinó s'esdevé un Dungeon hipertrofiat.

Tanmateix, no tot ha estat dolent:

El sistema és prou potent com per crear gairebé qualsevol poder, fins i tot en nyarla59 es va queixar que li sobraven punts. Tanmateix, aquesta no fou la tònica habitual...

Amb tot a en bardic li va agradar el sistema. Entenc que a l'Eudalt també, sobretot veien la seva interacció amb el mateix.

L'eliminació del quadrets de 5x5 peus a millorat la seva jugabilitat. Tanmateix, la meva sensació és que continua essent massa encarcarat tot plegat.

La pantalla de director de joc adaptable ha passat la prova amb molt bona nota.

En resum- Un sistema molt complert per aquells que els agrada comptar distancies, masses i volums per veure l'abast dels seus poders. Al meu entendre, massa enrevessat per simular el gènere dels superherois. Seguiré buscant...

sobre la mort del rol...

2011-01-20T10:13:00.002+01:00

L'afició als jocs de rol és, com tots els fandom, una raça peculiar.

A més, des de l'aparició d'internet a les nostres vides, els que juguem a rol ens hem anat trobant, coneixent, connectant.... i això ha permès crear una opinió col·lectiva sobre el que s'anomena "l'estat de l'afició", referint-se a la situació dels jocs de rol com a hobby comparant-lo amb altres hobbys (wargames, jocs de taula i jocs d'ordinador) i analitzant el comportament de jugadors, grups, associacions i indústria.

Poc a poc he anat veient com certs individus anaven prenent el rol de "creadors d'opinió", gurús de l'afició i anaven llançant des de les seves plataformes (webs, blogs i similars) discursos catastrofistes, alarmistes i preocupants.

Aquest any, però, un grup de jugadors de la vella escola han creat el seu propi retroclon i n'han vengut tantes caixes com han tingut. De fet estan plantejant-se fer una 3era impressió. Estic parlant dels cracs de La Marca del Este.

I avui llegeixo amb gust un article de'n Carlos molt potent i crec que val la pena que el pengi aquí, per fer-ne més difusió. Comparteixo i recolzo la seva opinió. Aquí el teniu.

EL ROL ÉS INDESTRUCTIBLE!

Resum del 2010 i propòsits del 2011

2011-01-08T19:22:00.004+01:00

Durant el 2010 ens han passat moltes coses....

La primera és que dels propòsits que em vaig marcar a finals del 2009 no n'he complert quasi cap: només mantenir la partida setmanal.... en canvi dels propòsits pel 2010 que es va marcar en Calapopa n'ha complert un bon percentatge!

També hem provat un munt de jocs. I a més hem consolidat (amb el fitxatge de'n Bardic, el grup i, a finals d'any, un estil de distribuir els jocs a què juguem i qui fa de director: ara mateix funcionem per torns, on tots fem de directors de jocs. Cada un de nosaltres ha de convèncer al grup de la proposta que vol dirigir. Això implica campanyes de curta durada amb DJ rotatius: permeten provar nous jocs sense cremar als DJ.

Per a mi ha estat una gran notícia que en Calapopa i en Mobuttu (i en Bardic indirectament) s'hagin afegit tant actius al blog, la veritat és que tenia un cert sentiment de culpa per tenir-lo tant abandonat.... i ara s'ha reactivat de manera espectacular!!!

Això també ha generat força expectatives i aquesta és la llista de desitjos lúdics pel 2011:

Mobuttu:
Burning Wheel, Torre de Rudesindus, Warhammer fantasy o Palladium fantasy, Redcon, Canción de Hielo y Fuego.

Bardic:

Cthulhu (anys 20, invictus, actual, victoriana o medieval, el que sigui!); 7è mar; Warhammer fantasy o Merp; Star wars (si dirigeixo jo, seria d6); Solar system (en voldria dirigir una); Llegenda dels 5 anells; Zombie: afmbe; Puppetland; Torre de rudesindus; Name keeper, o un minijoc de l'estil Paranoia

Calapopa:
- Publicar un altre joc de rol en català

- Jugar o dirigir un mínim de cinc jocs d'aquesta llista: Don't rest your head, Lady Blackbird, Polaris, My Life With Master, Shab-al-Hiri Roach, D&D4, Toon, Feng Shui, A penny for my thoughts, Burning Wheel, Unknown Armies, Sistema Solar.

Menecrates:

jugar més Sistema Solar, provar el D&D4, jugar o dirigir Fate, donar una oportunitat a algun dels jocs que usen sistema GUMSHOE, dirigir Burning Wheel, Mouse Guard i Dresden Files. Muntar una partida de rol amb els meus fills.

Ja veieu que necessitarem o moltes setmanes o molta negociació..... ;-)