Nit narrativa

El passat dissabte vam reunir-nos (calapopa, mobuttu, neddam i manwe) per fer una nit narrativa amb “El club de los Martes” i “A Penny for my Thoughts”. Tot i que són jocs molt diferents ambdós tenen en comú que sense ser jocs de rol comparteixen amb aquests el concepte d'espai imaginari i la conversa com a vehicle principal, el que permet englobar-los tots dins el que podríem anomenar jocs narratius. Anem a veure com va anar:

“El club de los Martes”

El club de los Martes és un joc de deducció. Un dels jugadors planteja un enigma (l'amfitrió) i la resta han d'anar, mitjançant preguntes i alguna pista, esbrinar que va succeir. Si no ho aconsegueixen abans d'una hora es considera vencedor l'amfitrió.

Vam plantejar dos enigmes, en ambdós casos els jugadors van estar a punt de guanyar, els va faltar ben poc. Crec que amb una mica més de mètode i rigor (res que no solucioni un xic de pràctica) se n'haguessin sortit, en aquest sentit resulten difícils per un novell. Tots vam coincidir que els enigmes (vam utilitzar-ne dos del manual) estan perfectament plantejats i molt acotats per resultar interessants dins el marc temporal establert.

En el manual recomana la interpretació del personatges, però aquesta és totalment opcional i no ve recolzada per cap regla. Com era d'esperar els jugadors la van obviar totalment.

Tot el sistema d'apostes i en general tot el sistema competitiu del joc només té sentit si s'hi juga sovint, per una o dues sessions de joc no és necessari. Tindria més gràcia si s'utilitzessin diners de veritat.

Des del punt de vista de l'amfitrió el sistema de pistes resulta complicat (res que no s'arregli amb pràctica), cal que sigui una pista que no despisti i que tampoc els doni la resolució mastegada.

En resum, va resultar divertit i interessant barrinar, deduir i equivocar-se molt. A repetir.

“A Penny for my Thoughts”

A Penny for my Thoughts és un “story game”, o sigui un joc on la qüestió és inventar-se una història entre tots. En aquest cas, el personatges són amnèsics a punt per rebre un tractament experimental per tal de recuperar la memòria. Entre tots els jugadors, mitjançant un sistema de preguntes i disparadors narratius, aniran esbrinant tres fets cabdals del passat de cada personatge. 

Vam començar tard (ja eren cap a les 12) així que només vam fer només dos del tres fets cabdals.

A favor: La redacció del manual, que està escrit com si fos la teràpia que reben els pacients, per tant gairebé es podria arribar a jugar sense haver llegit el manual. Les mecàniques dirigeixen les història i n'afavoreixen la improvisació.

A reflexionar: Cal fer una xerrada prèvia sobre si hi ha algun tema que val més no tocar, sobretot si es juga amb coneguts, saludats o desconeguts. Com passa sovint en aquesta mena de jocs cal estar centrats per evitar les anades de mare.

En contra: La durada, tot i que jo discrepo, la resta n'ha fet esment. Nosaltres vam trigar tres hores a fer-ne dos terços (tot i que el manual posa tres hores per tot) sent només quatre, evidentment com més ets més s'allarga. Crec que tres, quatre hores és una duració raonable i amb més pràctica mecànica s'hagués anat més de pressa.

En resum, va resultar molt divertit veure que es desbarren les històries que sempre van a pitjor, havent d'escollir entre foc i brases. Perfecte per jugar en un bar cervesa en mà (només calen uns paperets i unes monedes) i no cal preparació.

A repetir, sens dubte.