Lectures poperes 1tr-2011

Aprofitant el temps morts vitals i diaris, porto un mesos amb certa fal·lera lectora rolera. Heus aquí un petit resum del que m'han semblats els jocs que han passat per les meves mans aquest primer trimestre d'any.

Octane és un joc postapocalíptic farcit de cultura deixalla americana (tot allò que pots trobar en el cinema de sèrie b). Hi entrava en certes reserves, perquè m'agrada el postapocalíptic a l'estil Mad Max, però em carrega molt la fantasia americana (pulp i demés) i un cop llegit puc dir que ofereix exactament allò que diu, ni més ni menys: mad max+serie b. No el treuré mai a taula.

M'agrada: La fitxa, el quadre d'un cotxe amb el volant a l'esquerra a la versió USA i a la dreta a la UK. L'explicació dels diferents conceptes d'estils de joc possibles dins l'ambientació.
No m'agrada: Combinar zombies amb aliens, robots, micos intel·ligents i dinosaures, massa per mi.

Deluge és un joc postapocalíptic sense sistema on el sistema importa. O sigui, no hi ha cap sistema de joc creat, però mentre descriu l'ambientació fa referència a què s'hauria de sistematitzar i com. El concepte d'inundació m'agrada, el de una comunitat com a personatge també, però el resultat final no m'acaba de fer el pes i no crec que hi jugui.

M'agrada: Que el sistema importi. La comunitat com a personatge.
No m'agrada: El to general del joc, sempre plovent i els misteriosos àngels, tot plegat no em resulta atractiu.

Summerland és un joc postapocalíptic, aquest cop però l'apocalipsi acaba de passar. Un bon dia el món es desperta envoltat d'arbres, la vegetació ha envaït la civilització de cop i volta i quelcom atrau a la gent a internar-se a l'interior dels boscos, d'on mai més no en surt. Poc després només resten unes quantes comunitats isolades en zones on la crida no se sent, però les comunitats no poden viure soles del tot i necessiten de gent disposada a endinsar-se als boscos i a viatjar, els únics que en són capaços, resistents a la crida, són persones afligides, traumatitzades, psicològicament danyades. M'agrada i vull provar-lo quan n'hi hagi oportunitat.

M'agrada: L'explicació de quin to de partides es pot donar. Que siguin els que no puguin viure en societat aquells que l'han de salvar.
No m'agrada: ?. Hauré de provar-lo per esbrinar-ho.

El club de los martes és un joc narratiu de deducció dins una ambientació victoriana. Un dels membres del club proposa un repte, treure l'entrellat d'un crim, la resta de jugadors s'hi esmerçarà amb un sistema d'apostes. Tinc ganes de provar-lo, ara falta trobar-li lloc.

M'agrada: Que la partida tingui una duració concreta, una hora.
No m'agrada: Massa faramalla victoriana al manual, per contextualitzar n'hi havia prou amb mitja dotzena de pàgines, per la resta ja hi ha internet.

Lacuna és un joc sobre agents secrets amb un to lynch-cronenberg. He estat senzillament incapaç d'entrar-hi, ni tampoc penso tornar-ho a intentar.

M'agrada: El marcador de pulsacions.
No m'agrada: La resta.

Estigma de locura és un suplement de Cthulhu sobre la bogeria tocant tots els aspectes possibles: reacció de la gent davant d'un boig, interpretació d'un boig, mètodes de curació (o de tortura), el boig a la societat i a les lleis... També inclou una dissertació sobre els manicomis amb tres manicomis d'exemple (victorià, anys 20 i actual) amb una partida a cadascun.

M'agrada: La descripció completa de diferents bogeries. La partida al manicomi victorià.
No m'agrada: Les partides als manicomis dels anys 20 i l'actual, treuen molt poc profit de la potencialitat d'una partida en un manicomi.

Agon és un joc d'acció i aventures a l'estil videojoc (d&d per entendre'ns) amb un concepte grec: herois lluitant pels déus. El sistema és prou detallat amb una barrija-barreja de conceptes (el nucli de savage worlds, el trets de Dogs in the Vineyard, el conflicte estès del Sistema Solar, el pressupost de Prime Time Adventures...), però està tot ben lligat i sembla que hagi de funcionar. El joc té un punt competitiu amb un sistema d'intercanvi de favors (i deutes) entre personatges i també de moviments de combat per tal d'obtenir la màxima glòria. Espero trobar un dia per provar-lo.

M'agrada: Tot està sistematitzat, no hi ha "color".
No m'agrada: L'altra cara de la moneda, en estar tot sistematitzat hi ha molts detallets que cal comptabilitzar i potser es pot fer pesat.

A Dirty World és un joc amb una ambientació de novel·la negra clàssica americana, femme fatals, detectius poc recomanables... El nucli del sistema és l'ore, aquí molt retocat per adaptar-lo al gènere. El joc es basa en un sistema de tres parells de característiques cadascuna amb quatre parelles d'habilitats. Aquestes parelles són vasos comunicants (no exactament, però per entendre'ns...) que basculen molt durant  la sessió, i per tant donen personatges molt canviants, tal com se sol veure en el gènere. A la cua de jocs a provar.

M'agrada: El sistema de generació de problemes legals, unes taules per improvisar partides.
No m'agrada: Potser el canvi constant de les habilitats pot generar massa dedicació a la gestió de recursos?

Smashbucklers of the 7 Skies és un joc que reuneix tots els trets de la capa i espasa i un xic més. En el plantejament recorda molt al 7º mar (diverses nacions humanes, un xic de màgia, gestió de minions...), però amb illes flotants. El sistema és lleuger, però amb certs trets molt interessant, ganxos narratius, distribució de l'autoritat narrativa i que premia la creativitat. No descarto provar-lo algun dia...

M'agrada: La descripció de les convencions del gènere. El combat de naus.
No m'agrada: Pel meu gust la ambientació és densa i fa certa mandra apropar-s'hi.

Mars Colony (la colònia de Mart) està petant per tot arreu i un/una expert arriba de la Terra per posar-hi ordre. Té uns quants ingredients que el fan molt atractiu: per dos jugadors (director i jugador), sobre política i de ciència ficció propera, però, en el meu entendre, estem davant d'un joc narratiu mal acabat, el que podria ser un joc rodó es converteix amb un joc normal. En tot cas s'ha de provar.

M'agrada: El sistema de progrés (o decadència) de la colònia amb la possibilitat de mentir per l'expert i que esclati un escàndol.
No m'agrada: Les escenes personals estan totalment deslligades de la trama. Tot l'entremat polític només serveix d'impuls narratiu, sense cap implicació mecànica. La relació mida-preu, amb un cos de lletra més normal i uns marges menys generosos cabria en 7 o 8 folis, 10$ (pdf) em sembla excessiu.

Cthulhu Dark

Cthulhu Dark és un joc ultralleuger per jugar escenaris de qualsevol sistema de Cthulhu amb un altre estil més "lovecraftià". A provar!

M'agrada: La senzillesa, cal poc més, cap en un sol foli! Que un jugador pugui forçar a risc de la seva salut mental.
No m'agrada: ? Us ho diré quan el provi.

44, a game of automatic fear és un joc perfecte per fer one-shots. Som als USA dels anys 50, postguerra, una dècada molt paranoica (armes nuclears, comunistes...) Els jugadors interpreten a persones que descobreixen que algú conegut ha estat substituït per un robot, ningú més se n'ha adonat, seran ells els següents a ser substituïts? Durant 4 rondes fixes els personatges provaran de sobreviure a la Secció 44 que els perseguirà implacablement. El concepte m'encanta, ara cal treure'l a taula i provar-lo.

M'agrada: Que el director de joc també tingui fitxa. El compte enrere. Que els jugadors "morts" siguin substituïts per robots i ajudin al director de joc a substituir a la resta. Que la fitxa tingui un lloc on col·locar els dau de reserva. De franc!
No m'agrada: ? Us ho diré quan ho provi.